La trasplantació pot ésser dins un mateix individu (autotrasplantació), entre dos bessons univitel·lins (isotrasplantació) i entre individus de la mateixa espècie (homotrasplantació) o d’espècies diferents (heterotrasplantació). Les autotrasplantacions i les isotrasplantacions no presenten cap altre problema que el de la tècnica quirúrgica, i no són rebutjades. Per contra, les homotrasplantacions, i sobretot les heterotrasplantacions, presenten greus problemes de rebuig, deguts a la incompetència immunològica dels teixits del donador i del receptor. Actualment, gràcies als últims avenços de la investigació immunològica, hom pot atenuar el procés biològic que condueix al rebuig de l’òrgan trasplantat, que és encara el problema principal que cal resoldre tot i les millores farmacològiques assolides recentment, i mitjançant la determinació de la histocompatibilitat i la immunosupressió inespecífica hom aconsegueix homotrasplantacions de ronyó, de cor, de fetge, de pàncrees, de còrnia, de pell, etc, viables durant una sèrie d’anys. D’una manera usual és freqüent la transplantació de ronyó per a la qual hom ha establert associacions de donadors i receptors, amb una organització centralitzada de les característiques histològiques i antigèniques dels receptors, que permeten de localitzar el receptor amb histocompatibilitat més adequada respecte al donador; la millora dels mitjans de conservació ha permès el transport dels òrgans en bones condicions a llargues distàncies.
f
Medicina