i trobador | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

trobador | trobadora

substantiu masculím
substantiu femeníf
Literatura
Miniatura d’un trobador, en un manuscrit del s XIV
© Fototeca.cat
literatura lit
Artista que crea composicions literàries i musicals alhora, destinades a ésser difoses mitjançant el cant dels joglars.

En sentit estricte, aquesta denominació és aplicada als poetes cultes i de nom conegut que escriviren en una forma supradialectal dels parlars de les terres d’oc als s. XII i XIII, bé que, als s. XIV i XV, fou aplicada també als poetes d’aquestes mateixes terres i de Catalunya i s’estengué als francesos (trouvères), als italians (trovatori) i als gallegoportuguesos i castellans (trovadores). Poeta i músic ensems, les seves composicions no són pas concebudes per a ésser llegides, sinó escoltades. Hom pot establir que el nombre de trobadors que escriviren en provençal (en el sentit ampli del mot) és d’uns tres-cents cinquanta (la vaguetat és deguda a problemes d’atribució o duplicitats de noms), dels quals resten exactament 2542 composicions, de 256 de les quals hom conserva la melodia. Aquestes composicions són transmeses per un centenar de cançoners, o antologies poètiques més o menys extenses, copiats principalment als s. XIII i XIV, la immensa majoria per mà italiana, i en menor proporció per mans llenguadocianes i catalanes. Els principals cançoners han estat reproduïts diplomàticament, i de gairebé tots els trobadors hi ha acurades edicions modernes, de manera que actualment no roman inèdita cap poesia trobadoresca. L’àrea geogràfica genuïna de la producció trobadoresca ocupa els antics comtats de Tolosa i de Provença, Gascunya, el Perigord, el Llemosí, l’Alvèrnia, el Carcí i el Delfinat, però molt aviat s’estengué fora dels límits propis de la llengua i atenyé una part del Poitou, el nord d’Itàlia i Catalunya, fins i tot els regnes de Mallorca i de València (per exemple, Berenguer d’Anoia, nat a Inca, o Pere el Gran, nat a València), i fou escoltada a les corts de Sicília, Malta, Navarra, Castella, Portugal i a l’imperi d’Orient. Llur condició social era molt diversa, car s’integraren en aquest conjunt literari des d’alts i poderosos personatges (com ara el duc Guillem IX d’Aquitània, comte de Poitiers, que regia més terres que el rei de França) fins a personatges de baixa naixença, en l’entremig dels quals hi ha barons més o menys poderosos, cavallers i “pobres cavallers”, mercaders rics i pobres, burgesos, etc. Hom troba sovint, malgrat certes característiques de la societat medieval, entre trobadors de categoria molt distanciada, una autèntica familiaritat de tracte i respecte mutu, que es palesen en els tan freqüents debats entre uns i altres (així Guerau de Cabrera, vescomte de Girona i d’Urgell, tingué amistat amb Marcabrú, del qual es deia que era un infant trobat; Giraud de Bornelh, home d’humil condició, debaté poèticament amb Alfons I, Huguet de Mataplana, gran senyor i generós mecenes, dialogà amb l’espellifat Reculaire, etc.). D’altra banda, el trobador d’ofici era un autèntic professional de la poesia, puix que la seva subsistència material en depenia: Bernat de Ventadorn, Giraud de Bornelh o Gaucelm Faidit, entre d’altres, vivien dels presents o de l’acolliment que rebien en diverses corts, i aquesta vinculació es concretà al s. XIII, quan certs trobadors percebien un sou per raó de llur activitat poètica, com Cerverí de Girona, que figurà a la nòmina de servents i funcionaris del futur Pere II. Això no obstant, la poesia trobadoresca no fou patrimoni exclusiu dels professionals, car grans senyors i burgesos rics la conrearen amb intencions molt diverses i de vegades amb el domini propi del professional. Per a personatges de la noblesa, com Guillem de Berguedà, Bertran de Born, Raimbaud d’Aurenja, Pons de Capduelh o Blacatz i Blacasset, la poesia fou o bé una arma de llurs idees o ambicions o bé un esplai intel·lectual de gran senyor; esporàdicament, escriviren també versos provençals personatges com Ricard Cor de Lleó o Pere el Gran. Tots, però, tant els professionals com els doctes afeccionats, palesaren sempre un gran domini de la versificació i de la retòrica i, molt sovint, domini en l’art de compondre musicalment, car cal no oblidar que la poesia trobadoresca fou sempre una manifestació artística molt culta i completament oposada a allò que hom ha anomenat art popular.

Col·laboració: 
MRi
Llegir més...