Coneguda ja pels primers cristians (al Nou Testament n'hi ha referències), era considerada una ajuda amb vista a la guarició corporal, símbol de la guarició de l’ànima. Des del s X, a Occident, hom n'explica el sentit dins la teologia dels sagraments, i Pere Llombard, que fou el primer a anomenar-la extrema unctio (‘extremunció’), la considerà un dels set sagraments de l’Església, doctrina que fou acceptada pel concili de Trento. Entre els ortodoxos (coneguda per εψχέλαιον, ‘oli de pregària’) és administrada per set, cinc o tres preveres com a preparació per al viàtic. Durant molt de temps ha estat considerada el ritu preparatori de la mort, però el concili II del Vaticà intentà de retornar-li el seu caire de sagrament de la malaltia greu.
f
Cristianisme