També denominada axiologia, i àdhuc estimativa, la teoria dels valors arrenca del concepte kantià de valor moral (echt moralischer Wert) i de la doctrina nietzscheana del “canvi de valor de tots els valors”. En foren els representants més destacats M. Scheler i N. Hartmann, els quals recolliren les aportacions prèvies de F. Brentano, H. Rickert, C. von Ehrenfels i, sobretot, A. von Meinong, entre altres, i establiren els valors com a objectes en si, ni reals ni ideals, ni objectius ni subjectius, i alhora reals i ideals, objectius i subjectius. No són reals ni objectius, en el sentit que hom no en pot dir que “són”, sinó solament que “valen” (el que és, és la cosa valuosa, el bé, no el valor mateix); però alhora ho són, en el sentit que llur caràcter és indestructible, que a cadascun d’ells correspon sempre un antivalor (just — injust, ver — fals, sacre — profà, etc.) i que exigeixen ésser realitzats (amb preferència, precisament, sobre aquests antivalors). Tampoc no són ideals (els objectes ideals —com és ara un triangle— no tenen els respectius antiobjectes ideals) ni subjectius (llur “valer” és indestructible i comporta una exigència); però alhora són ideals (llur caràcter coincideix amb el de les idees platòniques) i subjectius (és el subjecte moral qui els reconeix i els realitza com a valors, preferint-los als antivalors).
f
Filosofia