La impugnació del concili I del Vaticà per part d’un grup d’intel·lectuals entorn d’Ignaz von Döllinger es configurà en un moviment que, a Munic, decidí de formar una organització eclesiàstica pròpia (1871); Josep Hubert Reinkens rebé la consagració episcopal de mans de l’arquebisbe d’Utrecht, de l’església jansenista (1873), i restà així establerta la jerarquia vellcatòlica a Alemanya, que tingué el suport de Bismarck en ple Kulturkampf. Un procés semblant tingué lloc a Suïssa, on es formà la Societat Suïssa de Catòlics Lliurepensadors (1871), dels grups de la qual s’originà l’Església catolicocristiana de Suïssa (1875), en ésser ordenat bisbe Reinkens per Eduard Herzog. A Àustria, on el govern aprofità la declaració conciliar de la infal·libilitat per a rompre el concordat (1888), s’anà estructurant també un grup de vellcatòlics amb l’ajut governamental. Més obscurs són els orígens de l’Església polonesa, iniciada entre els emigrats a l’Amèrica del Nord per Joseph René Vilatte, però que el 1904 passà a Polònia, i més tard tornà a Amèrica. Les principals reserves doctrinals són: contra el primat pontifici, el concepte d’Església, l’explicació de la presència eucarística, el perdó dels pecats per la intercessió de la comunitat i el refús del celibat eclesiàstic. Segons estadístiques de l’any 1980, els vellcatòlics són uns 500 000, repartits entre l’Europa central, els Països Baixos i els EUA. Formen part del Consell Ecumènic de les Esglésies.
f
m
Cristianisme