El vocalisme té una estructura (per exemple, manca de ü, ö) i una estabilitat de timbre que el separen dels dialectes gal·loitàlics i l’acosten al toscà, a l’inrevés del consonantisme, que coneix la simplificació de geminades (fato ‘fet’), la sonorització i la caiguda d’oclusives sordes i l’assibilació de c,e,i ge,i, amb pas eventual a interdental (sielo, gielo ‘cel’). En morfologia, destaca l’ús dels pronoms tònics com a subjecte (mi digo ‘jo dic’), i en lèxic, l’ús de certs mots peculiars, com santolo (‘padrí’), scarcela (‘butxaca’), parolaro (‘calderer’).
m
Lingüística i sociolingüística