El fet que els diferents tipus de comprensió suscitats pel tema de la veritat corresponen a altres tantes diferents filosofies, i àdhuc religions, sorgides al llarg de la història de la humanitat, així com l’ambigüitat i la pluralitat de significació que el mateix terme de veritat té en el llenguatge comú, justifica que hom no faci una definició concreta —que seria parcial— del concepte de veritat. Aquest, d’altra banda, respon històricament a una triple arrel etimològica —hebraica, grega i llatina, respectivament, almenys pel que fa al món occidental—, la qual no sols és palesa en termes originàriament independents, sinó que alhora expressa diferents concepcions sobre la veritat, reflex d’unes diverses maneres d’interpretació global del món i de l’existència humana. Si hom volgués, tanmateix, fer una síntesi conceptual d’aquestes diferències, podria definir la veritat com la realitat mateixa en tant que es manifesta (veritat com a alétheia grega), en tant que —en aquesta manifestació seva— és digna de confiança (veritat com a 'emunà hebraica) i en tant que, i en la mesura en què, és objecte del lógos humà (aquest entès en el seu doble sentit de “pensament” i de “paraula”), és a dir: objecte tant del coneixement com de la paraula en què aquest pren forma i s’expressa (veritat com a veritas veracitas llatines). Intrínsecament relacionada —en la seva comprensió hebraica— amb la fe bíblica en la manifestació salvífica de l’únic Déu i Senyor de l’univers i de la història i —en la seva significació llatina- - amb una corresponent configuració juridicopolítica i retoricocultural del sentit de la vida, la idea de veritat respon —en la seva conceptualització grega— alhora a una prèvia creença religiosa (que troba en el destí —com a necessitat i fatalisme— el seu objecte suprem i, per això mateix, vinculava necessàriament realitat i manifestació —vinculació connotada en el terme phýsis, segons el seu significat primigeni—) i a una posterior incidència de factors polítics i culturals (òbviament derivables del sorgiment de la pólis àtica i que determinaren l’ulterior caràcter antropològic i antropocèntric del pensament grec, fins aleshores cosmocèntric i objectivista); i és una tal incidència de l’element humanopolític que fa que la comprensió originària de la veritat com a identitat entre el real i la seva manifestació porti posteriorment al problema de la distinció opinió, la qual només correspon a l'aparença —a la manifestació— i no a la veritat mateixa). Inexistent en el món hebraic —en què el que s’oposa a la veritat és la mentida, més que no pas l'error—, aquest problema no féu sinó consagrar-se, mitjançant la cultura llatina, com a qüestió central de la tradició filosòfica d’Occident. No en són sinó un reflex, en efecte, tant la distinció augustiniana entre veritats eternes —universals i immutables, per tal com consisteixen en la mateixa i única Veritat (Déu), i només són cognoscibles per l’home (com a idees innates) mitjançant la il·luminació divina— i “nocions comunes” —veritats contingents i pròpiament no veritables—, com la diferenciació escolàstica entre veritat transcendental —la veritat com a atribut de tot ens quant a ens (ens est verum)— i veritat predicamental —veritat del coneixement humà i de la corresponent predicació sobre les coses (la veritat com a adaequatio intellectus ad rem)—. El primer d’aquests tipus de veritat (el de la veritas com a prèvia i transcendent adaequatio rei ad intellectum —i aquest intel·lecte és, en primer terme, l'intellectus archetypicus, o Déu—) és afirmat, d’altra banda, en virtut d’uns principis —en part teologicoreligiosos, hereus alhora del fatalisme grec i de la fe biblicohebraica (ésser)— que no són suficients, tanmateix, per a resoldre el problema intramundà i quotidià de la veritat; aquesta insuficiència resta ja insinuada a partir de les crítiques nominalista, primer, i empirista, després, del coneixement i es féu encara més palesa amb la formulació de l’anomenada qüestió crítica, o de ponte (¿com pot el subjecte tenir la certesa que coneix el món exterior a ell?), i amb la corresponent recerca d’un criteri de veritat o un altre. La filosofia de Kant no és, en aquest sentit, sinó explicitació i culminació del fet que el problema de la veritat és un problema mai no resolt en la tradició occidental, problema que la incipient substitució de Déu per una hipostatització —absoluta i quasi divina— de la raó humana (com s’esdevingué a partir del racionalisme) tampoc no resolia, en reincidir en noves distincions entre idees innates i adquirides o, segons els termes de G.W.Leibniz, entre veritats de raó i veritats de fet. La distinció kantiana (fruit d’un intent de superació d’aquest racionalisme i de la crítica que en feia l’empirisme anglès) entre noümen i fenomen féu, per això mateix, que aquest problema fos transmès als temps contemporanis. En nom de la consciència creient, d’altra banda, era permès —en un món oficialment cristià— de resoldre el gran problema de la veritat i del coneixement mitjançant l’autoritat divina d’una paraula de revelació, interpretada —en una clara extrapolació— com a resposta omnivalent; la crisi, però, d’aquesta consciència determinà l’emancipació del coneixement pròpiament científic —com a propi d’una recerca immanent de la veritat—, les successives troballes del qual havien entrat en conflicte amb la veritat oficial de l’Església (n'és un típic testimoni el cas de Galileu). Amb l’anomenat progrés de les ciències i, corresponentment, de la tècnica, l’antic problema de la veritat resta aleshores marginat com a qüestió metafísica i impertinent, bé que en el mateix àmbit de la ciència roman encara plantejat com a problema teòric, mai no resolt tampoc del tot. Pel que fa, tanmateix, a la situació contemporània —que és alhora occidental i universal—, hom pot dir que hi ha estat replantejada, en termes nous, la clàssica qüestió de l’anomenada doble veritat: corresponent en certa manera, ja a l’antigor, a la dita distinció entre veritat i simple opinió, i formulada després, a l’edat mitjana, com a problema d’harmonització entre veritat revelada veritat racional (entre fe raó, o entre teologia filosofia, definides com a no incompatibles per l’alta escolàstica, contra una posició pretesament averroista), aquesta qüestió roman avui encara viva sota la distinció entre l’anomenada veritat científica altres tipus de veritat, com és ara el de la veritat religiosa o el de la veritat filosòfica (metafísica, moral, etc.).
f
Filosofia