virtut

f

Religió

Filosofia

Beatus de Torí : escena de Crist central envoltat de cinc cercles amb representacions d’estrelles, lleons, àngels, virtuts i àngels missatgers de Déu

© Fototeca.cat

Disposició habitual de l’ànim per a les accions conformes al bé o a la llei moral i per a defugir el mal o la transgressió del que és manat.

S'oposa tant a vici com, sobretot, a pecat . Bé que la virtut, com a actitud, és única, tanmateix afecta, o pot afectar, com a tal, cadascuna de les activitats humanes i cadascun dels objectes o àmbits d’aquest conjunt d’activitats. Això explica el fet que ja des de l’antigor hom hagi establert diferents virtuts i que hi hagi uns intents de clarificació i àdhuc de jerarquització: Plató distingí tres virtuts cardinals (saviesa pràctica o prudència, valor o coratge i temprança), Aristòtil classificà les virtuts en grups diferents (pràctiques i teòriques o ètiques i dianoètiques) i el platonisme articulà llur ordenació d’una manera més i més sofisticada, segons que és palès sobretot en Plotí (virtuts civils i catàrtiques, intel·lectuals i no intel·lectuals), en Porfiri (polítiques o civils, catàrtiques, relatives al noûs i paradigmàtiques) i en Jàmblic (que afegí a la jerarquització porfiriana el suprem grau de les virtuts hieràtiques). El cristianisme es limità sovint a apropiar-se taules de virtuts difoses en una època o una altra, però hi aportà la distinció entre les tres virtuts teologals ( fe, esperança caritat ), dites així per tal com llur objecte és Déu mateix, altres tantes virtuts religioses ( obediència , pobresa , l’anomenada castedat ), pròpies d’una vida de perfecció, i la resta de virtuts, d’entre les quals han estat tradicionalment conegudes com a virtuts cardinals aquelles quatre ( prudència , justícia , fortalesa i temprança ) a què hom pot reduir totes les altres; hom pot parlar, així mateix, de set virtuts capitals (en oposició als corresponents set clàssics pecats capitals): humilitat , generositat , castedat , paciència , temprança , caritat i diligència . Com a motiu iconogràfic , la virtut ha estat representada sovint, sobretot a l’edat mitjana cristiana, en forma de dona, armada i amb corona, que sotmet el pecat per la força. Tanmateix, és més propi de representar algunes virtuts concretes (com és ara la fe o la justícia), més que no pas la virtut en general.