zenata

zenāta (ar), genet

f
m
Història

Individu d’una tribu berber nord-africana.

Els zenates, majoritàriament nòmades, foren islamitzats amb motiu de l’expansió musulmana al Magrib (s VII). Un gran nombre s’establiren a la península Ibèrica des del moment de la formació de l’ÀFndalus, i formaren part de l’exèrcit mercenari que actuà al servei dels omeies cordovesos. Els grups instal·lats com a sedentaris es distribuïren, com la majoria dels berbers andalusins, a les zones muntanyoses i de secà i constituïren un focus permanent antiàrab. Secularment enemics de la tribu sanhaja (profatimita), els que romangueren al N d’Àfrica foren sovint utilitzats pels califes de Còrdova per tal de frenar l’hipotètic avanç fatimita a la Península Ibèrica. Durant les lluites califals que menaren a l’esfondrament del califat de Còrdova (principi del s XI) els zenates lluitaren al costat de Sulaymān al-Musta'in, i més tard assoliren el govern de diverses taifes andalusines.