El primer a assolir la independència fou Tarwī ibn Tīrī (1012-19). Durant els regnats dels seus successors Ḥabbūs ibn Maksān (1019-38) i Bādīs ibn Ḥabbūs (1038-77) exerciren de visirs els jueus Šěmuel ibn Nagrella i Yosef ibn Nagrella. L’oposició popular, alimentada sobretot per les intrigues de l’alfaquí Abū Isḥāq al-Ilbīrī, portà a un avalot (1066) en què moriren 3.000 jueus. Bādīs lluità, amb èxit, contra Tuhayr d’Almeria, bé que els abbadites de Sevilla minaven una bona part del seu territori. En els enfrontaments ocorreguts entre taifes regides per berbers i per àrabs, Badīs, com a cap de la facció berber, anul·là el regnat nominal dels hammudites a Màlaga i incorporà la taifa als seus dominis (1057). El seu net 'Abd Allāh ibn Buluġġīin (1077-90), per tal de fer cara a aquells mateixos enfrontaments i a l’avanç dels cristians, sol·licità l’ajut de l’almoràvit Yūsuf ibn Tāšfīn, que acabà apoderant-se de Granada i incloent totes les taifes andalusines a l’imperi nord-africà. ‘Abd Allāh fou deportat deportat al Marroc, on morí.
f
m
Història