Pertany a la branca nord-oriental, de la qual és l’única representant. La més antiga de les llengües semítiques i, també, la de major difusió (fou la lingua franca del Pròxim Orient i, ensems, la llengua de la diplomàcia durant quasi tot el segon mil·lenni), estigué en ús, aproximadament, des del 2500 aC fins a l’era cristiana. Experimentà una sèrie de canvis, el més important dels quals fou, a partir del 1950 aC, la seva divisió en dos grans dialectes, el babilònic i l'assiri, que evolucionaren a llur torn. Hom distingeix, doncs, diverses fases en la llengua: accadi antic (2500-1950), amb pocs textos; assiri antic (1950-1750), conegut pels escrits de les colònies comercials a l’Àsia Menor; babilònic antic (1950-1530), propi de la dinastia primera de Babilònia; babilònic mitjà (1530-1000); assiri mitjà (1500-1000), representat especialment per codis de lleis; neobabilònic (1000-625), amb una influència notable de l’arameu; neoassiri (1000-600), documentat amb nombroses inscripcions reials, entre elles les d’època sargònida, i, a l’últim, babilònic tardà (625-era cristiana), emprat en els textos de les dinasties neobabilònica, persa, selèucida i parta o arsàciada. A diferència de la resta de llengües semítiques, l’accadi conserva tota la declinació i evidencia una gran influència del sumeri, fonètica, sintàctica i lèxica.
m
Lingüística i sociolingüística