L’aliança en els pobles de l’Orient antic era un fet corrent de la vida social, i consistia en un compromís jurat que establia unes relacions de parentiu, d’amistat o de sobirania i vassallatge entre dues persones morals. L’aliança tenia un caràcter sagrat i era concretada amb determinats ritus. Generalment, quedava constància del pacte en uns dons fets mútuament, o bé en una pedra dreçada en forma de monument i, a més, alguna vegada, en un document escrit. Aquests documents són coneguts per al·lusions a la Bíblia, a les tauletes de Mari o d’Ugarit, i sobretot pels tractats de vassallatge hittites, assiris i arameus, que van del s. XIV al VIII aC. Tot i que l’aliança, en els pobles de l’Orient antic, prenia sempre una forma religiosa, no és conegut que la mateixa vida religiosa d’aquests pobles prengués la forma d’una aliança, com és el cas del poble d’Israel. Abans de l' aliança del Sinaí , l’aliança per antonomàsia, que determina tota la vida del poble d’Israel, hom troba a la Bíblia les aliances de Déu amb Noè i amb Abraham. La d’Abraham no és altra cosa que les promeses d’una descendència nombrosa i de possessió de la terra, i que, una sola vegada, en la tradició jahvista i en la sacerdotal, es presenten en forma d’aliança. El pacte del Sinaí s’assembla, més que cap altre, al pacte de les dotze tribus d’Israel amb David, quan el prengueren com a rei a Hebron. Com els pactes de vassallatge coneguts, el pacte del Sinaí comportà la presentació de les parts contractants, Israel i el seu Déu, per mitjà de Moisès, amb un record històric dels fets prodigiosos que prepararen el pacte. Segueixen les clàusules imperatives i prohibitives, característiques dels pactes de vassallatge. La primera i més fonamental de totes és: “No tinguis altre Déu fora de mi”. A les clàusules de contingut religiós, que són segurament les més primitives, el decàleg elohista i els codis anomenats de l’aliança sacerdotal i deuteronòmic, hi afegeixen d’altres normes de bondat i de justícia amb els altres que mantenen generalment la forma preceptiva, i una sèrie de normes de resolució judicial, semblants a les dels altres codis de l’Orient antic, que es presenten, com en aquests codis, en forma casuística o condicional. Com a documents escrits, al pacte del Sinaí hom parla d’unes tauletes de pedra gravades i d’un full escrit. L’únic ritual descrit és l’erecció de dotze pedres, en representació de les tribus, l’ofrena d’un sacrifici i l’aspersió amb la sang de la víctima sobre el poble, les pedres o el full escrit. Dues renovacions de l’aliança, referides en el Deuteronomi i en el llibre de Josuè , abans i després de conquerir la terra promesa, tenen per objecte de posar totes les vicissituds de la història d’Israel sota la llum de la seva infidelitat a l’aliança de la bondat de Déu, que va més enllà de les condicions posades en el pacte del Sinaí. Aquesta bondat de Déu és la que el porta, davant el fracàs de l’aliança antiga, a prometre'n una de nova, per boca de Jeremies i d’Ezequiel. Segons aquesta aliança, el do de l’esperit de Déu farà que el poble porti escrites les prescripcions de l’aliança, no en taules de pedra, sinó en el seu cor. Segons la tradició cristiana, Jesús veu en la copa de l’Eucaristia la sang que sanciona la nova aliança; i en el do de l’Esperit Sant, com en tota la vida del nou poble de Déu, els apòstols veuen la realització de les promeses anunciades per Jeremies i Ezequiel.
f
Religió