Partidària d’una reforma mínima del franquisme, a les eleccions legislatives espanyoles del 1977 només obtingué 16 diputats i 3 senadors, resultats que foren encara més migrats —6 diputats i 3 senadors— el 1979, en presentar-se dins la Coalició Democràtica (pacte electoral format per AP, Acción Ciudadana Liberal de J.M. de Areilza, i el Partido Democrático Progressista d’A. Osorio). Durant els anys 1979-80, Fraga, el seu líder, es desfeu dels elements més reaccionaris del partit i procurà de donar-li una orientació moderada, reformista i populista. Des del 1982 fins al 1989 mantingué estables els seus resultats electorals (106 diputats al parlament —el 1989 sota el nom de Partido Popular—) i es consolidà com a segona força política de l’estat. Això no obstant, el fracàs en l’intent d’aconseguir la majoria parlamentària en les eleccions generals del 1986 obrí una forta crisi interna en què l’organització es divdí en dos sectors: un sector crític, que s’orientava cap a un acord amb el CDS, i un altre, de més conservador, que després de la dimissió del fins llavors president i home fort del partit M. Fraga, passà a encapçalar l’organització amb A. Hernández Mancha com a nou president. La crisi produí un afebliment considerable de l’organització i fou dissolta la coalició electoral Coalición Popular propugnada des de l’any 1982 par AP juntament amb el PDP i el Partido Liberal. El nou president no aconseguí frenar la lluita entre sectors i, davant la prolongació d’aquesta situació, M. Fraga es reincorporà temporalment en la direcció de l’organització que, en el congrés del 1989, passà a anomenar-se Partido Popular i elegí president José María Aznar. Als Països Catalans, AP mantingué els resultats electorals del 1983, que la situaren com a primera força política a les Balears, com a segona força al País Valencià i com a tercera al Principat.