Terme aplicat, per extensió, a l’esport practicat a totes les muntanyes del món i que fou iniciat al final del segle XVIII, coincidint amb la primera ascensió al Mont Blanc i la progressiva exploració dels cims més importants dels Alps. El 1786 pujaren per primera vegada al Mont Blanc Jacques Balmat i el doctor Paccard; l’any següent, Horace Bénédict de Saussure, científic ginebrí que promogué la primera ascensió, hi instal·là els seus aparells meteorològics. La motivació científica i l’esport es barrejaren en l’esperit dels pioners. Del 1800 al 1850 foren assolits els grans cims alpins de més fàcil accés: el Grossglockner (1800), l’Ortler (1804), el Finsteraarhorn (1829), el Pelvoux (1835) i el Bernina (1850). En el període del 1854 al 1865 hom fundà els primers clubs alpins. Els suïssos i, sobretot, els britànics prengueren la iniciativa en aquesta fase. Llur prosperitat industrial i les noves vies de comunicació els facilitaren l’accés als Alps. Homes de lleis, sacerdots, industrials, científics i alts funcionaris foren els primers grups d’afeccionats que convertiren Zermatt en la nova capital dels Alps; John Tyndall, Edward Shirley Kennedy, Douglas William Freshfield i W.A.B.Coolidge fundaren, l’any 1857, l’Alpine Club de Londres. Després foren creats successivament l’Österreichischer Alpenverein (1862), el Schweizer Alpen-Club (1863), el Club Alpino Italiano (1863), el Deutscher Alpenverein i el Club Alpin Français (1874), i començaren a publicar-se ressenyes d’ascensions, guies i revistes especialitzades (Alpine Journal i Alpine Guide, des del 1863). Hom envestí sistemàticament els grans cims fins aleshores inexplorats: la punta Dufour del Monte Rosa (1855), el Weisshorn (1861), el Schreckhorn (1861), els Écrins (1864), el mont Cerví (1865), les Grandes Jorasses (1865) i l’Aiguille Verte (1865).
Un nou element donà a l’alpinisme la seva dimensió genuïnament esportiva: la recerca deliberada de la dificultat. Així ho proclamà Edward Whymper en l’obra Scrambles amongst the Alps (1871), i s’inicià l’etapa de l’alpinisme acrobàtic, introduït per l’anglès Albert Frederik Mummery, amb la incorporació definitiva dels estris i materials que han esdevingut imprescindibles en l’escalada per roca o glaç. Les primeres ascensions destacades a la serralada dels Andes es realitzaren a partir del 1870, i culminaren el 1897 amb la primera ascensió a l’Aconcagua (6.959 m) realitzada pel suís Edward A. Fitzerald en solitari. Aquests anys se celebraren els primers congressos internacionals d’alpinisme que contribuirien a estructurar la seva futura expansió, fonamentalment amb la creació d’una xarxa internacional de refugis, la institucionalització dels guies com a professionals i l’obertura sistemàtica de dreceres i camins per les muntanyes més conegudes. Això conduí a la proliferació dels seus practicants, amb l’augment espectacular del nombre de clubs i de publicacions i a la creació, el 1932, de la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme (UIAA). Aquesta doble revolució tècnica i social hi donà un impuls definitiu, i abans del 1938 es guanyaren totes les cares nord dels Alps: mont Cerví (1931), Grandes Jorasses (punta Croz, 1935 i punta Walker, 1938), Eiger (1938).
La moderna fase de l’alpinisme ha estat l’escomesa de l’Himàlaia, on, entre el 1920 i el 1940, diverses expedicions angleses, alemanyes, austríaques, franceses i americanes fracassaren en l’intent d’assolir el sostre del món: l’Everest. Entre aquests intents destaca el de la tràgica expedició britànica de George L. Mallory i Andrew Irvine el 1924. La Segona Guerra Mundial aturà les exploracions a l’Himàlaia i no fou fins l’any 1950 que els francesos assoliren el primer “8.000”, l’Annapurna (8.091 m), i tres anys després una expedició britànica pujà a l’Everest (8.848 m), conquerit per Edmund Hillary i el xerpa Tensing el 29 de maig de 1953. Des d’aleshores foren assolits els diversos cims de més de 8.000 m de l’Himàlaia: Nānga Parbat (1953); K2, Makalu, Cho Oyu, Kānchenjunga (1954); Lhotse, Manāslu i Gasherbrum II (1956); Broad Peak (1957); Hidden Peak (1958); Dhaulāgiri (1960); Shisha Pangma (1964). El 1975 la japonesa Junko Tabei fou la primera dona que pujà a l’Everest. Des de la dècada dels anys vuitanta l’alpinisme ha aconseguit èxits insospitats amb l’obertura de noves vies de gran dificultat a les principals muntanyes i parets del planeta. El 1986 el tirolès Reinhold Messner es convertí en el primer alpinista que havia assolit els catorze cims de més de 8.000 m, i al final del segle XX eren prop d’una desena els alpinistes que havien aconseguit aquesta fita. La tecnificació de l’alpinisme i les millores introduïdes en els materials han contribuït, d’una banda, a la proliferació d’expedicions d’"estil alpí”, i ascensions sense oxigen, hivernals, en solitari o l’encadenament d’ascensions de dificultat en pocs dies, i de l’altra, a la proliferació d’expedicions comercials, sobretot des dels anys noranta a cims com l’Everest o el Cho Oyu, que omplen els camps base de les rutes d’ascensió més assequibles. Això ha conduït als països receptors d’expedicions a extremar les mesures de regulació d’accés a les zones de muntanya.
L’alpinisme als Països Catalans
Un dels excursionistes catalans més eminents, Ramon Arabia, ja el 1879 assistí a la reunió de clubs alpins a Ginebra i portà a Catalunya les innovacions de l’alpinisme europeu. Un pas decisiu d’aquest impuls fou la creació, el 1908, de la secció d’Esports de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, que assenyalà ja els principis de l’alpinisme català amb un veritable esperit esportiu. El 1909, en ple desenvolupament d’aquest esport, fou edificat el refugi d’Ull de Ter, el primer d’alta muntanya a la península Ibèrica. Mossèn Jaume Oliveres, pioner de l’alpinisme català, portà a terme, en solitari, la primera ascensió a l’Encantat nord, veritable gesta en aquella època. El 1915, el CEC col·locà al cim de l’Aneto el primer llibre de registre. Per aquella època, Lluís Estasen començà a usar la corda com a mitjà de seguretat i la introduí a Catalunya amb la nova tècnica alpina. Cal assenyalar les ascensions i vies als Encantats, al pic de Russell, al pic de Margalida, a la cresta de les Tempestats, al Besiberri, etc. El 1919 Lluís i Josep M. Estasen, Josep M. Guilera, Àlvar Badia i Josep Puntes feren la primera ascensió hivernal al pollegó superior del Pedraforca. Hom aconseguí també un bon nombre d’ascensions als Pirineus i als Alps. Tots aquests esforços i activitats, deguts en part al gran innovador que era Lluís Estasen, donaren un impuls tan ferm que permeteren al CEC d’organitzar, el 1935, el V Congrés Internacional d’Alpinisme. Hom feu ascensions acrobàtiques de gran mèrit a Montserrat (Cavall Bernat, la Mòmia, etc) i alpines al Pedraforca.
Després de la guerra de 1936-39 foren creats grups especialitzats en les noves tècniques d’escalada: GAM (1940), GEDE (1941) i CADE (1942). A l’Iran, l’any 1960, Xavier Illa i Jordi Riera pujaren al Dämāvänd (5.671 m) i a l’Alan-Kuh (5.200 m). Un antic projecte d’expedició als Andes, de Francesc Guillamon i Josep Manuel Anglada, fou realitzat finalment pel Grupo Nacional de Alta Montaña i finançat per la Federación Española de Montañismo, l’any 1961: hi foren convidats Josep Manuel Anglada, com a assessor tècnic, Jordi Pons i Sanginés i Francesc Guillamon, i els dos primers conqueriren l’Huascarán (6.768 m) per l’aresta nord-est. El 1963, l’expedició “Barcelona” als Andes, formada pels anteriors, més Venanci López de Ceballos i Miquel Muñoz, pujà a més de 25 cims d’altituds superiors a 5.000 m, entre els quals sobresurt el Siula Grande (6.385 m). Als Alps hom efectuà les més famoses ascensions. Anglada i Pons aconseguiren les parets septentrionals de l’Eiger i de la punta Walker, i el darrer, també la del Cerví. En 1966-67, Ceballos dugué a terme l’"Alaska-Tierra de Fuego”, i conquerí innombrables cims americans. També han estat fetes altres expedicions per diversos grups: Atles, Kenya i Hoggar.
És a partir del 1974, amb la conquesta del “Primer 8.000” català (Annapurna Est, 8.026 m; per part de Josep M. Anglada, Jordi Pons i Emili Civís), que hom pot començar a parlar pròpiament de la gran tasca realitzada per tota mena d’expedicions. En constant augment i a l’ensems d’una gran categoria es va desenvolupant una gran activitat; Àfrica, Grenlàndia, els Andes, l’Hindu Kush i l’Himàlaia. A més de la importància de la contribució de les entitats excursionistes a les expedicions, en té cada vegada més el suport financer de les empreses. Entre els cims conquerits cal esmentar per llur importància i alta cota, el cim verge del Kānchenjunga Central, 8.576 m (1978), el Makalu, 8.463 m (1976), el Dhaulāgiri, 8.172 m (1979), el Broad Peak, 8.047 m (1981), el Gasherbrum II, 8.035 m (1980 i 1988), el Saragharar, esperó sud-occidental, 7.349 m (1982), el Disteghil-Sār (7.885 m), l’Ama Dablam, aresta meridional, 6.856 m (1981), etc. Després de la culminació de l’Everest (1985) en l’expedició formada per Òscar Cadiach, Antoni Sors, Carles Vallès i tres xerpes, dirigida per Conrad Blanch, s’han succeït les expedicions catalanes o integrades per catalans al pic més alt del món: cal esmentar les de Lluís Giner i Nil Bohigas (1988), Òscar Cadiach (sense oxigen) el 1993, Araceli Segarra (1996), Jordi Bayona i Joan Belmonte, del Centre Excursionista de la Comarca del Bages (2000) i, en solitari, Sergi Mingote (2001). Altres ascensions destacades de la dècada dels noranta i els primers anys del segle XXI han estat la del Makalu (1990, pel Centre Excursionista de Terrassa, i 1999, per la Unió Excursionista de Sabadell), la del Broad Peak (8.051 m) per l’expedició Fem Tarragona (1992), les de l’Aconcagua (1994, per Josep Antoni Pujante, i 2000, per Marc Arbós, Hèctor Serentill, Pep Jané i Lluís Ràfols), la del Cho Oyu, aconseguit per una expedició formada per membres del cos de bombers de Barcelona (1996), etc. D’altra banda, diversos alpinistes catalans han estat víctimes mortals d’accidents.