Les primeres anàlisis clíniques efectuades es remunten a la medicina hipocràtica, quan els metges intentaven d’orientar-se observant la sang extreta d’un malalt, tot mesurant l’aparició de la bilis negra , de la bilis groga , i de la flegma , que no eren altra cosa que el coàgul, el sèrum expulsat i la capa fibrinosa que a vegades apareix damunt el coàgul. Avicena introduí un nou element, a l’hora de fer l’anàlisi: l’orina. Comentaris sobre l’observació de l’orina, il.lustracions i mapes de les diferents menes, emplenen els texts de la medicina medieval. La profusió de la sagnia al s. XVI facilità aquests mètodes d’anàlisi basats en l’observació, els quals decaigueren, però, als s. XVII i XVIII, perquè hom començà a plantejar el problema en els seus justs termes. Actualment, la tasca de l’analista és facilitada en gran manera per l’utillatge de precisió de què hom disposa i per la introducció dels nous mètodes d’anàlisi automàtica, i resulta imprescindible en el diagnòstic de moltes malalties. Les anàlisis clíniques comprenen les àrees de les anàlisis hematològiques, bioquímiques, microbiològiques i immunològiques.
f
Medicina