i Louis Aragon | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Louis Aragon

literatura lit
Escriptor francès.
París, 3 d’octubre de 1897 — París, 24 de desembre de 1982

Féu estudis de medicina. Amb André Breton, Philippe Soupault i Paul Éluard participà en l’origen del superrealisme, al qual aportà els llibres de poemes Feu de joie (1920), Le mouvement perpétuel (1926) i La grande gaîté (1929). L’extens poema en prosa Le paysan de Paris (1926), considerat una de les obres mestres del moviment, palesa un amor per la seva ciutat que és una constant de la seva producció, com ho serà també més endavant l’amor que, per la seva muller, Elsa Triolet (que conegué el 1928), proclama fins i tot en el títol d’alguns llibres. La seva adhesió al partit comunista (1927), que no fou efímera com la d’altres superrealistes, acabà fent inevitable la seva ruptura amb el grup. Hom la dissimulà encara quan, el 1931, després del seu primer viatge a l’URSS, fou processat pel poema Persécuté persecuteur (1931), però ja era definitiva quan publicà Hourra l’Oural (1934), amb la qual s’afermà la seva voluntat d’ésser “un dels escriptors del temps del socialisme”. Com a periodista, començà a treballar per a L’Humanité, i des del 1937 fins a la Segona Guerra Mundial fou codirector del diari Ce Soir. Després d’haver viscut la retirada de Dunkerque, Aragon es refugià a la “zona lliure”. En publicacions autoritzades o clandestines —en les quals signà sovint amb el pseudònim Jacques la Colère— la seva poesia, ara animada pel patriotisme del resistent, obtingué un moment de gran popularitat, acceptà de fer-se “de circumstàncies”, inicià un retorn cap a la versificació tradicional, bo i adaptant-la i sense témer de reprendre els tons i els modes de Villon, de Charles d’Orleans, de D’Aubigné, d’Apollinaire, l’estil dels trobadors, la imatgeria de la “taula rodona” i fins i tot el llenguatge de la poesia religiosa: Le crève-coeur (1941), Cantique à Elsa (1942), Les yeux d’Elsa (1942), Broceliande (1942), Le Musée Grévin (1943), La Diane française (1945). Després de la guerra publicà Le nouveau crève-coeur (1948), Le roman inachevé (1956), Le fou d’Elsa (1963), Le voyage de Hollande (1964). De molts poemes seus han estat fetes cançons. Dirigí Les Lettres françaises (des del 1945), setmanari nascut durant la resistència. De la seva obra de novel·lista, que començà, en ple superrealisme, amb Anicet ou le panorama (1921), i en la qual s’equilibren la consciència de la història i l’elaboració quasi lírica del destí universal, els títols més importants són, potser, els del cicle Le monde réel (Les cloches de Bâle, 1934; Les beaux quartiers, 1936; Les voyageurs de l’impériale, 1942: Aurélien, 1944), els cinc volums de Les communistes (1949-51), en els quals examina el delicat període comprès entre el febrer del 1939 i el juny de l’any següent, i La semaine sainte (1958), sobre un episodi dels “cent dies” de Napoleó. A partir de La mise à mort (1956) i de Blanche ou l’oubli (1967) el temes històrics s’enriquiren amb la dimensió autobiogràfica. La tècnica de l’escriptura es modificà d’acord amb el canvi de perspectiva. Progressivament el seu interès es desplaçà cap al seu propi art: Henri Matisse, roman (1967), és una reflexió sobre pintura que explica molts aspectes de la seva novel·lística. És autor de nombrosos assaigs: Traité du style (1928), Servitude et grandeur des Français (1945), L’home communiste (1946-53), Journal d’une poésie nationale (1954), Les collages (1965) i Je n'ai jamais appris à écrire ou les Incipit (1969), etc. Le mentir-vrai (1980) és una recopilació de relats a manera d'art romanesque, i els Écrits sur l’art moderne (1981), conjunt dels seus assaigs sobre pintura, permet de seguir l’evolució ideològica i artística de l’autor.

Col·laboració: 
JSa / APD
Llegir més...