Vida
Estudià a la facultat de filosofia i lletres de la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans, de Barcelona (amb Jordi Rubió i Francesc Martorell), al Centro de Estudios Históricos i a la Universitat de Madrid (amb Ramón Menéndez Pidal i on es doctorà el 1930) i a les universitats de Berlín i Leipzig (amb Ernst Gamillscheg i Walther von Wartburg). Fou secretari redactor de la Secció Històrico-Arqueològica i tècnic de les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, i col·laborador de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura. A la Universitat Autònoma de Barcelona (1934) fou ajudant de Pompeu Fabra i, després, professor adscrit al seminari romànic; ensems, fou professor a l’Institut-Escola del Parc.
La seva activitat científica prengué una triple orientació: la filologia, la bibliografia i l’ensenyament de gramàtica i estilística, i es reflectí en diverses publicacions: edicions crítiques de texts medievals, en català i en provençal (com les del Curial e Güelfa, 1930-33; les Novel·letes exemplars, 1934; el Cançoner dels Masdovelles, 1938, etc.); l’estimable Bibliografia de la llengua i literatura catalana, 1925-1934 (1929-34). Marginat pel franquisme de la universitat i de la investigació subvencionada oficialment, hagué de recloure’s en el treball personal. El seu mestratge restà reduït als Estudis Universitaris Catalans —que aconseguí de fer reviure el 1942 i on des d’aleshores tingué a càrrec seu la disciplina de lingüística catalana—, i a cursos i conferències a l’estranger, singularment a Alemanya, on fou Gastprofessor a Berlín (1960 i 1961) i a Saarbrücken (1965). La seva ponència Les edicions de texts catalans medievals fou una aportació remarcable al VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica (Barcelona, 1953). A través de texts literaris, s’ocupà també de les relacions entre Catalunya i altres països romànics (com Occitània, o bé Itàlia, etc.) en estudis com Frederic Mistral i la Renaixença catalana (1985). Com a gramàtic, prengué partit a favor de la gramàtica correcta, i posà reserves a l’estil dels literats menys observants (com en les Notes sobre alguns calcs sintàctics en l’actual català literari, 1957). El 1997 l’IEC publicà Estudis de llengua i literatura, volum que recull vint-i-cinc articles seus apareguts prèviament en diverses publicacions, entre els quals hi ha treballs sobre literatura medieval com ara Els cants en vulgar del Llibre Vermell de Montserrat, els relacionats amb la llengua i la filologia com ara Les edicions de textos catalans medievals o Histoire de la langue catalane, o els estudis sobre la literatura del segle XIX i el català literari i, especialment, la influència de la literatura occitana sobre la catalana.
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1942, des d’aquest any n’esdevingué tot seguit secretari general, càrrec que ocupà fins el 1989, que esdevingué secretari general honorari fins a la seva mort. Dugué a terme una tasca molt important per a la continuïtat d’aquesta corporació, i per al seu prestigi internacional. Des del 1947 fou delegat de l’Institut a la Unió Acadèmica Internacional, organisme al qual estigué molt vinculat: membre del consell directiu (1959-68), dues vegades vicepresident (1961-64 i 1965-68), president d’honor (1989) i, des del 1961 representant a les assemblees biennals del Consell de la Filosofia i les Ciències Humanes de la UNESCO. Des del mateix any, aquesta institució li encarregà de dirigir el Corpus des troubadours amb la col·laboració d’especialistes de tot arreu. L’any 1946 fundà amb Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn la Societat Catalana d’Estudis Històrics com a filial de l’Institut, la qual presidí. Creà (1949) i dirigí també la revista Estudis Romànics. Inicialment, donà prioritat als Arxius de la Secció de Ciències —9 volums publicats entre el 1947 i el 1950—, al mateix temps que impulsava les Memòries de la Secció Historicoarqueològica, amb l’aparició de 3 volums durant el mateix període. Igualment posà en marxa, els anys cinquanta, el Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (òrgan de la filial de l’IEC de la qual ell era president i fundador), i en la dècada de 1960 els Estudis d’Història Medieval. Li fou dedicada una miscel·lània de llengua i literatura catalanes i occitanes (4 volums 1979-85) i rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1983), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1990) i una medalla de l’Institut d’Estudis Catalans en el norantè aniversari de la institució (1997). És pare de la traductora i lexicògrafa Núria Aramon.
Bibliografia
- CARBONELL, J.: “Ramon Aramon i els Estudis Romànics”, Estudis Romànics, XXII, Barcelona 2000.
- AUTORS DIVERSOS: “Prefaci”, Miscel·lània Aramon i Serra, I, Barcelona 1979.
- MANENT, A.: “Ramon Aramon i Serra, l’home fort de l’Institut”, Serra d’Or, 1978.
- “Ramon Aramon i Serra. Entre filologia i pàtria”, En un replà del meu temps, Proa, Barcelona 1992.