i Ramon Aramon i Serra | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ramon Aramon i Serra

Ramon Aramon i Serra
© Fototeca.cat
filologia filol
Filòleg.
Barcelona, 24 d’agost de 1907 — Barcelona, 17 de juliol de 2000

Estudià a la facultat de filosofia i lletres i als Estudis Universitaris Catalans, de Barcelona (amb Jordi Rubió i Francesc Martorell), al Centro de Estudios Históricos i a la Universitat de Madrid (amb Ramón Menéndez Pidal) i a les universitats de Berlín i Leipzig (amb Ernst Gamillscheg i Walther von Wartburg). Fou secretari-redactor de la Secció Historicoarqueològica i tècnic de les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, i col·laborador de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura. A la Universitat Autònoma de Barcelona (1934) fou ajudant de Pompeu Fabra i, després, professor adscrit al seminari romànic; ensems, fou professor a l’Institut-Escola del Parc.

La seva activitat científica prengué una triple orientació: la filologia, la bibliografia i l’ensenyament de gramàtica i estilística, i es reflectí en diverses publicacions: edicions crítiques de texts medievals, en català i en provençal (com les del Curial e Güelfa, 1930-1933, les Novel·letes exemplars, 1934, el Cançoner dels Masdovelles, 1938, etc); l’estimable Bibliografia de la llengua i literatura catalana, 1925-1934. Marginat pel franquisme de la universitat i de la investigació subvencionada oficialment, hagué de recloure's en el treball personal. El seu mestratge restà reduït als Estudis Universitaris Catalans —que aconseguí de fer reviure el 1942 i on des d’aleshores tingué a càrrec seu la disciplina de lingüística catalana—, i a cursos i conferències a l’estranger, singularment a Alemanya, on fou Gastprofessor a Berlín (1960 i 1961) i a Saarbrücken (1965). La seva ponència Les edicions de texts catalans medievals fou una aportació remarcable al VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica (Barcelona, 1953). A través de texts literaris, s’ocupà també de les relacions entre Catalunya i altres països romànics (com Occitània, o bé Itàlia, etc) en estudis com Frederic Mistral i la Renaixença catalana (1985) . Com a gramàtic, prengué partit a favor de la gramàtica correcta, i posà reserves a l’estil dels literats menys observants (com en les Notes sobre alguns calcs sintàctics en l’actual català literari, 1957). El 1997 publicà Estudis de llengua i literatura volum que recull vint-i-cinc articles seus apareguts prèviament en diverses publicacions.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1942, des d’aquest any n'esdevingué tot seguit secretari general, càrrec que ocupà fins al 1989, que esdevingué secretari general honorari fins a la seva mort. Dugué a terme una tasca molt important per a la continuïtat d’aquesta corporació, i per al seu prestigi internacional. Fou delegat de l’Institut a la Unió Acadèmica Internacional, organisme al qual estigué molt vinculat: membre del consell directiu durant nou anys, dues vegades vicepresident, president d’honor (1989) i, des del 1961 representant a les assemblees biennals del Consell de la Filosofia i les Ciències Humanes de la UNESCO. Des del mateix any, aquesta institució li encarregà de dirigir el Corpus des troubadours amb la col·laboració d’especialistes de tot arreu. L’any 1946 fundà amb Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn la Societat Catalana d’Estudis Històrics com a filial de l’Institut, la qual presidí. Dirigí també la revista Estudis Romànics. Li fou dedicada una miscel·lània de llengua i literatura catalanes i occitanes (4 volums 1979-85) i rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1983), la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya (1990) i una medalla de l’Institut d’Estudis Catalans en el norantè aniversari de la institució (1997).

Col·laboració: 
AMB
Llegir més...