Tenen el prosoma d’una sola peça, unit a l’opistosoma per un pedicle estret, que correspon al primer segment abdominal; en general, l’opistosoma no és segmentat. Els ulls, en nombre màxim de vuit i en disposició variable segons les famílies, se situen a la regió cefàlica. En el prosoma s’insereixen: un parell de quelícers, en els quals desemboquen les glàndules verinoses i són els òrgans d’atac; un parell de pedipalps, poc desenvolupats, amb sis artells, un dels quals, en el mascle, serveix per a recollir l’esperma en el moment de la fecundació; i quatre parells de potes locomotores, de formes variables. A les potes se situen els òrgans liriformes, amb funció quimioreceptora, i pèls sensitius abundants que serveixen per a detectar les preses. El sentit olfactiu és localitzat en unes glàndules situades a les juntures del rostre i dels pedipalps. A l’opistosoma se situen les fileres, en nombre de quatre parells generalment, on desemboquen les glàndules sericígines. Algunes femelles tenen, al davant de les fileres, una placa anomenada cribel, amb perforacions, per on surt seda: aquestes aranyes tenen també un òrgan en forma de pinta, el calamistre, situat en el metatars del quart parell de potes, que fila la seda produïda per les glàndules del cribel. La seda que fabriquen els araneids té una gran importància en els trasllats, en la caça de les preses i en la vida sexual. La respiració s’efectua a través de tràquees o pulmons (en alguns hi ha els dos sistemes funcionals); fins i tot les aranyes aquàtiques (com l’aranya d’aigua) necessiten oxigen lliure per a respirar. El sistema circulatori i el nerviós responen al tipus general de tots els aràcnids.
Els òrgans sexuals són ben diferenciats. El mascle va en cerca de la femella guiat per sensacions tàctils i sobretot olfactives. Abans de l’acoblament efectua danses a l’entorn de la femella, les quals són característiques de cada espècie. Aquestes danses semblen traduir una hiperestèsia lligada a la intensitat del metabolisme consecutiu a la formació dels productes sexuals. Sovint, després de l’acoblament, la femella devora el mascle. Algunes setmanes després de l’acoblament, la femella pon els ous, generalment en gran nombre. Els diposita en un capoll protector, teixit per la mateixa femella. Dels ous neixen, al cap d’una setmana, unes larves gregàries que més tard es transformen en nimfes solitàries. Al cap d’un any assoleixen l’estat adult, després de diverses mudes. La vida mitjana dels araneids és molt variable segons les espècies, i pot ésser de 6 a 8 mesos (epeires) o bé poden arribar als 20 anys (algunes migales).
La distribució geogràfica dels araneids és molt àmplia. Viuen a tot el món, en tots els medis, de les regions tropicals fins a les zones polars. A l’Himàlaia, a més de 7.000 m, els darrers éssers vius trobats són araneids de la família dels saltícids. Moltes espècies són cavernícoles. La majoria són terrícoles, fan el niu a terra i a vegades sota pedres. També hi ha espècies aquàtiques, com l’aranya d’aigua. Molt poques són marines.
En general són carnívores: s’alimenten de preses vives, insectes sobretot. Algunes migales ataquen amfibis, rèptils, ocells i petits mamífers. Les espècies terrícoles capturen les preses precipitant-se ràpidament al damunt d’elles. Les espècies sedentàries empren paranys molt diversos, i especialment tubs i teranyines, de formes geomètriques que en alguns casos, com en les de l’argiope, arriben a tenir una perfecció extraordinària. Les víctimes resten enredades o retingudes en la teranyina gràcies a la viscositat dels fils de la tela. L’aranya clava els quelícers a la presa i li inocula una gota de verí; si la presa és molt grossa, la immobilitza amb fils de seda. La picada d’aranya en l’home generalment no és greu, però sí, a vegades, dolorosa. Els araneids només poden ingerir aliments líquids: xuclen les preses, després d’haver-los injectat saliva, que liqua la musculatura i les vísceres de la presa. La digestió pròpiament dita té lloc a l’intestí mitjà. També hi ha algunes espècies comensals, com les aranyes mirmecòfiles, que viuen en els nius de formigues, i les aranyes termitòfiles, que viuen en nius de tèrmits. Els enemics dels araneids són nombrosos: petits mamífers, ocells, rèptils i insectes s’alimenten d’aranyes. Són parasitats a vegades per nematodes. Els araneids són coneguts des del Carbonífer i el Permià. Les espècies fòssils del Terciari són pròximes a les actuals.