i Aristòtil | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Aristòtil

Grec Ἀριστοτέλης (el)
Filosofia    Matemàtica
Grec Ἀριστοτέλης (el)
Representació del filòsof Aristòtil en l’obra Aristòtil contemplant el bust d’Homer, del pintor holandès Rembrandt
© Corel Professional Photos
filosofia filos i matemàtiques mat
Filòsof i científic grec, un dels esperits més potents i influents de la història.
Estagira, Tràcia, 384 aC — Calcídia, Eubea, 322 aC

Del clan dels asclepíades, era fill de Nicòmac, metge i amic d’Amintes II de Macedònia. A divuit anys ingressà a l’Acadèmia. Els primers temps fou el deixeble predilecte de Plató, però les divergències posteriors els distanciaren. A la mort del mestre (347), Aristòtil abandonà Atenes i passà tres anys a Assos, on s’uní amb Herpil·lis, de la qual tingué un fill, Nicòmac, al qual dedicà un dels tractats d’ètica. D’Assos passà a Mitilene; d’aquesta època daten molts dels seus treballs de biologia. En 343-342 aC Filip de Macedònia li encarregà l’educació d’Alexandre. Aristòtil, que atribuïa una gran importància a l’educació dels prínceps, acceptà; d’aquests anys daten probablement les seves obres polítiques. Quan Alexandre fou nomenat regent (340), Aristòtil, després d’una estada de quatre o cinc anys a Estagira, tornà a Atenes, on fundà una escola pròpia, el Liceu. La seva docència s’hi repartia entre els ensenyaments esotèrics o acroamàtics, sobre les qüestions més abstractes i difícils, i els exotèrics, accessibles al gran públic. Els primers eren impartits durant passejades amb els deixebles sota els pòrtics o pel jardí: d’aquí ve el terme de peripatètica aplicat a l’escola (peripateín, en grec ‘passejar’). Al Liceu, Aristòtil reuní la primera gran biblioteca del món; també mapes i un museu d’objectes d’història natural. A la mort d’Alexandre (323) marxà a Calcídia, on morí l’any següent.

L’obra escrita d’Aristòtil pot ésser dividida en tres grans seccions: escrits populars, en forma de diàleg; memòries i col·leccions de materials per als tractats científics, i obres científiques. Llevat de la Constitució d’Atenes (única de conservada de les 158 descripcions de constitucions gregues), tots els escrits conservats pertanyen a la tercera secció. Els diàlegs són de l’època de l’Acadèmia; Diògenes Laerci en cita dinou títols, entre els quals: Protrèptic, Sobre la filosofia i Sobre la monarquia. Totes les següents són obres científiques, de l’època de maduresa. L'Òrganon és el conjunt dels tractats de lògica. Són obres de filosofia natural: Física, Del cel, De la generació i de la destrucció i Dels meteors. Del món és probablement apòcrifa. Sobre psicologia: De l’ànima i els tractats que reberen després el títol col·lectiu de Parva naturalia. D’història natural: Història dels animals, De les parts dels animals, Del moviment dels animals i De la generació dels animals. Segueixen alguns tractats apòcrifs sobre qüestions matemàtiques, òptiques, musicals i fisiològiques. La Metafísica tracta de les qüestions més generals. La moral és recollida en tres tractats: l'Ètica a Nicòmac, la Gran Moral i l'Ètica a Eudem. Finalment hi ha la Política, la Retòrica i la Poètica. Hom en conserva, també, algunes cartes i poemes.

La metafísica i la lògica d’Aristòtil

Les ciències, segons Aristòtil, poden ésser: teòriques, pràctiques (moral i política) i productives (ciències aplicades). Les teòriques són subdividides en física o estudi dels cossos corruptibles, matemàtiques i filosofia primera o teologia, estudi dels éssers divins incorruptibles (la paraula metafísica no fou mai emprada per Aristòtil). Si per a Plató el món sensible no és sinó una obra de les Idees, realitat autèntica, per a Aristòtil la realitat autèntica són les coses concretes (substàncies). És cert que hi ha idees o universals, puix que hom atribueix un únic nom a una pluralitat d’ésser; però no tenen cap mena d’existència independent fora de la cosa concreta. A la doctrina metafísica de la substància correspon la concepció lògica de les categories. “L’ésser es diu de moltes maneres”: com a substància, quantitat, qualitat, relació, lloc, temps, posició, estat, acció o passió. Substància és “allò que no pot ésser afirmat d’un subjecte, però del qual tota cosa és afirmada”; les altres categories, per contra, pressuposen sempre una substància de la qual són afirmades. Hi ha una ambigüitat en la doctrina aristotèlica de la substància, que s’expressa en la distinció entre substància primera i substància segona; la primera és tot ésser concret (“aquest cavall”), la segona és l’espècie (“cavall”). Si la metafísica atribueix la primacia a la substància primera, la lògica dóna més importància a la segona, perquè conèixer vol dir sempre conèixer l’universal de la cosa. Aquesta observació no ha de fer oblidar que Aristòtil, contràriament a Plató, tingué un esperit eminentment empíric. La lògica (que ell anomenava analítica) no és pas per a Aristòtil una ciència substantiva, sinó un instrument (en grec órganon). Examina de quines proposicions cal exigir proves i quines són les proves que cal exigir-ne: no és, doncs, una simple lògica formal, sinó tota una teoria de la ciència. Distingeix la deducció de la inducció i desenvolupa una teoria bastant completa d’una forma de raonament deductiu: el sil·logisme. En els Segons Analítics desenvolupa la lògica de la ciència: demostració, definició, divisió, primers principis. Els dos últims tractats de l'Órganon examinen els raonaments dialèctics (és a dir no científics) i els sofístics. Tot i que la lògica aristotèlica té limitacions importants (desconeix les proposicions relacionals; considera només les predicatives, i redueix la deducció al sil·logisme), ha estat l’aportació fonamental a aquesta ciència fins al segle XIX.

L’hilemorfisme i la teoria de la causalitat en Aristòtil. L’astronomia d’Aristòtil

Aristòtil replanteja el problema essencial del naturalisme presocràtic: com explicar el canvi. Introdueix dos parells de conceptes destinats a exercir un paper important: matèria i forma, potència i acte. Si A es transforma en B, no és satisfactori de dir que A és anihilat i B creat del no-res: cal admetre que hi ha sempre la continuïtat d’un substrat. Aquest substrat és la matèria. Tota entitat material té, a més, una forma o essència que la configura. El canvi consisteix en la substitució d’una forma per una altra. Quan el fuster transforma l’arbre en taula, substitueix la forma de l’arbre per la de la taula en la mateixa matèria, la fusta. Si la forma o l’essència de la taula és comuna a totes les taules, la matèria és pròpia d’aquesta única taula: és principi d’individuació. No existeix cap matèria sense una mínima determinació formal; la matèria més elemental és la dels quatre elements (foc, aire, aigua, terra). La matèria sense cap determinació (matèria primera) és abstracció pura. La forma en Aristòtil era un principi menys metafísic que no pas en l’escolàstica posterior: era l’organització peculiar d’una matèria que li permet de complir uns fins específics. Considerat dinàmicament, el canvi és el pas de la potència a l'acte. La potència és a l’acte com la possibilitat ho és a la realització. Pot semblar tautològic i estèril de dir que si A es transforma en B és perquè A era B en potència. En realitat, equival a formular que un procés només es produeix si n'existeixen les precondicions. La potència és correlativa de la matèria, i l’acte de la forma. L’actualització d’una realitat és feta en virtut de les causes. Aristòtil en reconeix quatre: causa material, causa formal, causa eficient i causa final. L’eficient és “allò d’on ve l’origen immediat del moviment o repòs”. La final és la finalitat que presideix el procés i que no és necessàriament conscient: Aristòtil admet una teleologia en la natura (el seu principal argument és el de la permanència dels tipus biològics). L'astronomia aristotèlica és molt apriorística: és lligada a la teologia. La terra, immòbil, és al centre de l’univers, compost de cinquanta-nou esferes concèntriques. Només al món sublunar hi ha canvis qualitatius i substancials. Els quatre elements s’hi mouen tendint cap a llur “lloc natural”: els pesants cap al centre i els lleugers cap a l’esfera exterior. La incorruptibilitat dels cossos superiors a la lluna (composts d’un cinquè element: l’èter) i la perfecció del seu moviment esfèric són prova del seu caràcter diví. Cada esfera es mou per l’impuls de la immediata superior. La més alta, la dels estels fixos, es mou en virtut d’un primer motor immòbil, Déu. Aquest motor és immaterial i no actua físicament, sinó com a objecte del desig, car els astres són entitats animades d’intel·ligències superiors (que faran el paper d’àngels en l’escolàstica cristiana). Déu no és creador; l’univers ha existit sempre.

La biologia, la psicologia, l’ètica i la política aristotèliques

Darwin deia de Linné i de Cuvier que no eren sinó escolars en comparació d’Aristòtil. Això potser és dir massa; tanmateix, val a dir que la seva obra biológica és considerable. Tant és així que hom el considera el pare de la zoologia. Esmentà unes 500 espècies d’animals diferents (a penes s’ocupà de la botànica, a diferència del seu deixeble Teofrast). No totes les dades que manejà són observacions pròpies: recollí també molts testimoniatges de viatgers i fins i tot llegendes, a vegades fantàstiques. Les seves obres zoològiques més importants tracten de l’anatomia, de la generació i de la classificació dels animals. En aquests camps féu notables descobertes (caràcter mamífer dels cetacis, distinció dels peixos ossis dels cartilaginosos, etc.) i precises observacions (desenvolupament embrionari del pollastre, del pop i del calamars, descripcions anatòmiques de molts animals, etc.). És especialment important la seva tasca de sistematitzador, la més notable, potser, després de Linné. Dividí els animals en dos grups: els έναιμα o animals amb sang, els nostres vertebrats, i els άναιμα o animals sense sang, els nostres invertebrats. Molts dels subgrups que establí i anomenà (ocells, insectes, crustacis, equinoderms, mol·luscs, etc) són encara vàlids. Al peu de l’escala biològica admetia la generació espontània. Biologia i psicologia, per a Aristòtil, són inseparables; l'ànima no és privativa dels animals superiors: és principi de vida en general. Cal distingir diversos tipus d’ànima: la nutritiva, pròpia de les plantes; la sensitiva, pròpia dels animals, i la racional, pròpia dels homes. Entre cos i ànima hi ha la relació de matèria a forma; per això no poden ésser concebuts separadament. L’ànima no té parts, sinó facultats. Les plantes no tenen sensibilitat perquè tampoc no tenen moviment ni desig. Cada sentit copsa les qualitats sensibles pròpies (color, olor, etc), però hi ha qualitats sensibles comunes que no són copsades per un sol sentit (moviment, forma, etc.). L’activitat específica de l’ànima humana és el pensament, que procedeix a partir de les sensacions. La facultat intel·lectiva té dos aspectes: l'intel·lecte passiu, que assimila les formes intel·ligibles; però aquestes no apareixen immediatament en virtut de la sola activitat sensible: necessiten l’elaboració de l'intel·lecte actiu, que és comú per a tots els homes. Ètica i Política hi són lligades perquè el bé de l’individu i el de l’estat són inseparables (tot i que Aristòtil posa l’accent sobre l’individu). El fi de la vida humana és la felicitat o el benestar, que no s’identifica amb la virtut, el plaer o la riquesa, però els pressuposa. La virtut consisteix en el terme mitjà entre dues actituds extremes, per exemple, el coratge entre la temeritat i la covardia. A vegades les consideracions legals són afegides a les ètiques, com en el cas de la justícia. Distingeix la justícia distributiva de la reparadora, i introdueix el concepte d’equitat com a correctiu de la llei abstracta. Admet el lliure albir i rebutja l’intel·lectualisme socràtic: la virtut no és simplement la saviesa, bé que la pressuposa. La vida contemplativa és la font de felicitat més durable i profunda per a l’home superior. La Política comença defensant l’estat contra la concepció sofística de l’estat com a construcció convencional. Al contrari, és una entitat natural i forma la comunitat suprema, per damunt de la família i dels altres grups particulars; per tant, tendeix cap al bé suprem de la societat. Per a Aristòtil, la ciutat estat grega és la forma més elevada possible de la vida social, perquè permet a tothom (a tots els homes lliures) de viure plenament els afers públics. Admet l’esclavitud com a institució natural, basada en diferències inherents als individus; l’esclau té una forma inferior de raó que justifica el seu destí d’"instrument que parla”. Reconeix que no és just que la guerra sigui la font principal d’esclaus, però no dóna cap solució satisfactòria a aquesta qüestió. Pot ésser considerat un dels primers tractadistes d’economia política. Distingeix entre una manera natural d’adquisició de riqueses (agricultura, ramaderia, caça i pesca) i una manera no natural (intercanvi, on intervé el diner). Fa la distinció entre valor d’ús i valor de canvi. Defensa la propietat privada corregida per l’ús comú de certes coses. Classifica les constitucions en correctes i desviades. Les primeres són: monarquia, aristocràcia i timocràcia (segons que governi un de sol, uns quants o la majoria). Les formes desviades corresponents són: tirania, oligarquia i democràcia. La Retòrica és caracteritzada per William D. Ross com a “un manual per a l’ús de l’orador”. La Poètica és una obra estètica sobre les formes literàries, especialment la tragèdia i l’epopeia. Hom hi pot subratllar dues idees: primera, el caràcter d'imitació de la poesia; segona, el fi de la tragèdia és la catarsi de l’espectador, és a dir, la purgació de la pietat i la por. Durant segles la Poètica ha exercit una gran influència sobre la preceptiva literària.

Llegir més...