El terme arriba, pel sud, al puig de l’Estela, a la serra de Montner i al turó de Bellmaig (1.279 m alt), i el drenen, a més del Tec, el riu Ferrer i el torrent de Bonabosc, a l’esquerra del Tec, i la riera del Senyoral, a la dreta. Les terres de conreu ocupen, principalment, les planes al·luvials del Tec i del riu Ferrer; hom les dedica a horta, fruiterar i gramínies pradenques. La major part del terme és coberta de bosc en explotació: les castanyedes han trobat uns mercats interessants en la indústria de la construcció de les botes relacionada amb la vinicultura. Al secà es conreen cereals i vinya. La indústria i la mineria havien tingut antigament un desenvolupament notable: l’any 1936 la mina de ferro d’Avetera expedia algunes desenes de milers de tones de mineral cap a Arles, on funcionà una farga catalana fins el 1932; però Arles ha perdut les antigues funcions metal·lúrgiques i també les alimentàries (tancament de la seva xocolateria) i només conserva una petita activitat tèxtil cotonera, centre comercial de l’alt Vallespir. La població, que augmentà a partir de la segona meitat del segle XIX, sofrí una davallada al final del segle, de la qual no es recobrà fins el 1911 (2.403 h); el 1936 assolí els 2.666 h, xifra a la qual, després d’un nou decreixement (2.192 h el 1954), s’apropà el 1962 (2.624 h).
La vila (2.233 h agl i 656 h diss [1982], arlesos; 277 m alt), cap de cantó, és a l’esquerra del Tec, entre la confluència del riu Ferrer i del torrent de Bonabosc. Deu el seu origen a l’antic monestir benedictí de Santa Maria d'Arles. L’antiga parròquia fou l’església de Sant Salvador, que té un campanar romànic de planta quadrada i guarda a la nau (del segle XVII) una col·lecció de retaules de fusta esculpits; des de la Revolució Francesa, però, l’església de l’antic monestir ha esdevingut parroquial. Algunes cases de la vila mostren encara finestres gòtiques amb columneta i capitells. Dins el terme hi ha, també, el llogaret de Fontanills, i l’antic priorat de Sant Pere de Riuferrer, i entre les masies destaquen la del Codalet dels Banys, esmentada ja l’any 869, i les dues de la vall de la Batllia.