i Armènia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Armènia

Nom armeni d’Hajastan (hy)
Nom armeni d’Hajastan (hy)
Evolució territorial d’Armènia
© fototeca.cat
País asiàtic que s’estén entre el Petit Caucas i Anatòlia i que comprèn l’actual estat d’Armènia i la part nord-est de Turquia, tancat al S per les serralades que voregen la conca inferior del llac Van, i al N per les serres Pòntiques que l’aïllen de les influències marítimes.

La geografia

L’oest, l’ocupen les muntanyes que reuneixen l’altiplà d’Armènia amb Anatòlia. És un país muntanyós, que culmina als 5 165 m en el mont Ararat, de constitució volcànica i on no són rars els terratrèmols, amb predomini de conques endorreiques, la més gran de les quals és la del llac Van. La regió és drenada per l’Araxes i el curs alt de l’Eufrates i el Murai, que són aprofitats per a produir energia hidroelèctrica. A causa de la seva altitud, el clima hi és continental, amb estius calorosos i secs i hiverns freds; la pluviositat hi és escassa.

La història

Llevat de cites esporàdiques dels babilonis, Armènia entrà a la història al segle IX o X aC, quan fou construït el regne d'Urartu, envaït diverses vegades pels assiris (segle VII aC). Cap al 650 aC, Armènia fou ocupada per tribus indoeuropees que es mesclaren amb l’antiga població autòctona. El 612 aC fou dominada pels medes i el 549 aC pels perses fins el 330 aC. Conquerida per Alexandre, caigué, a la seva mort, en mans dels selèucides. El 190 aC, els romans ocuparen part del territori i Artàxies fundà, l’any següent, el regne independent d'Armènia Major en zona no ocupada. Mentrestant, Zariadres fundà el d'Armènia Menor. L’Armènia Major fou sotmesa el 150 aC per Mitridates, rei dels parts. Però aquest pactà amb l’hereu del tron armeni, Tigranes (95 aC), el qual dugué Armènia a una època d’esplendor: n'amplià els límits i fundà la ciutat de Tigranocerta. Però fou vençut pels romans (69 aC). Trajà féu d’Armènia una província romana. L’Armènia Menor ja havia rebut el mateix tracte per part de Vespasià. El 292, el persa Sapor sotmeté l’Armènia Major, que fou recuperada pels romans el 298. El 390, Armènia fou dividida en dues parts, una de romana i una altra de sassànida. El 430 la noblesa armènia suprimí la dignitat reial i preferí de sotmetre's a un governador persa. D’aquesta manera, una part del país restà sota el domini de Pèrsia, mentre que la resta ho estava de Bizanci. Conquerida des del 640 pels àrabs, Armènia no es pogué unificar fins el 855 (o 863?), quan el príncep armeni Ašod Bagratuni fundà la dinastia dels bagràtides després de rebre el califa el títol de rei d’Armènia. Aquesta família regnà durant dos segles. Sota el govern d’Ašod III, que traslladà la capital a Ani, començà l’edat d’or d’Armènia. El 1064, però, Ani fou anihilada pels turcs seljúcides, i tota l’Armènia Major caigué sota el seu domini. Poc temps després (1080), els bizantins conqueriren l’Armènia Menor. Aleshores uns quants armenis s’agruparen al voltant del descendent bagràtida Ruben i decidiren d’emigrar cap a Cilícia, mentre d’altres anaven cap a Moldàvia, Hongria i Polònia. A Cilícia, Ruben fundà un nou estat: la Nova Armènia, dita també Petita Armènia (regne d’Armènia). Quant a l’Armènia pròpiament dita, després de la caiguda d’Ani, fou envaïda pels mongols (segles XIII i XIV) i pels turcmans, fins que el 1473 fou annexionada a l’imperi turc. Durant el s. XVII, però, es convertí en motiu de disputa entre perses i turcs. Un primer tractat de pau (1620) atribuí a Abbas I de Pèrsia la província armènia de Karabakh. Un segon tractat (1639) lliurà a Pèrsia tota la part oriental d’Armènia. Els armenis sol·licitaren l’ajut de Rússia, la qual al començament del s. XIX intentà de fer el paper de protectora dels armenis enfrontant-se als perses i als turcs. L’avanç rus cap al Caucas donà moltes esperances als armenis, especialment a partir de l’annexió de Geòrgia (1801) i del tractat de Turkmançay (1828), pel qual Rússia es possessionà de Karabakh, Erevan i Nakhičevan (més o menys els territoris de l’actual Armènia independent). D’altra banda, el tractat possibilità l’entrada dels armenis de Pèrsia a les zones annexionades pels russos. Un any més tard, aquest dret es féu extensiu als armenis de Turquia (pau d’Adrianòpolis). L’enfrontament russoturc durà fins el 1878, quan, pel tractat de Santo Stefano, Rússia obtinqué una part important de l’Armènia turca (Batumi, Kars i Ardahan). L’anglès Disraeli aconseguí que Rússia renunciés al tractat i acceptés la reunió d’un congrés a Berlín en el qual Rússia solament obtingué Batumi, Kars i Ardahan. Aleshores el soldà turc Abdülhamit II considerà Armènia com una font d’un ulterior irredentisme i hi introduí més de 100.000 kurds, que es dedicaren a violentar la població armènia i a expropiar llurs propietats. Davant això, els armenis organitzaren moviments de resistència. El 1889 fou fundat el partit hinčak a Ginebra, i l’any següent el de dašnak a Tbilisi. La repressió turca fou molt dura. Les anomenades matances d’armenis s’iniciaren el 1894 amb la brutal repressió de la insurrecció de Sasūn, precedent immediat de la gran matança de 1895-96. La manca de coordinació de l’acció diplomàtica anglesa i russa permeté que el soldà no complís el nou programa de reformes que li fou imposat el 1897. A l’inici del s. XX fou fundat el partit socialdemòcrata. La situació s’agreujà amb l’acció nacionalista dels Joves Turcs. El 1909 tingué lloc la matança d’Adana i durant la Primera Guerra Mundial, en 1914-15, l’extermini en massa del poble armeni dins els límits de l’imperi Otomà. El 1916 foren deportades grans masses de la població armènia restant. Aquests fets produïren un despoblament superior als dos milions de persones. Els armenis s’escamparen per tot el món, especialment per Síria, Egipte, Grècia, Romania, Bulgària, per altres països d’Europa i Amèrica i també en part es refugiaren a l’Armènia russa. Després de la revolució bolxevic del 1917 l’Armènia russa entrà a formar part de la Transcaucàsia. Quan l’URSS signà la pau de Brest-Litovsk (març del 1918), pacte segons el qual tornava Kars, Ardahan i Batumi a Turquia, la Transcaucàsia s’hi oposà i trencà poc temps després els llaços amb l’URSS (22 d’abril de 1918) i es proclamà república democràtica federativa independent que comprenia els estats de Geòrgia, Armènia i l’Azerbaidjan. Aviat, però, la federació es dissolgué a causa d’incompatibilitats entre els tres estats. El 30 de maig de 1918 el consell nacional armeni proclamà la completa independència del seu país i traslladà la capital de Tbilisi a Erevan. El tractat de Batumi amb Turquia fixà les fronteres armènies a Erevan, Sevan, Edžmiatsin i Alexandropol, i estipulà el reconeixement del tractat de Brest-Litovsk. Finalment, el tractat de Sèvres entre els aliats i Turquia (agost del 1920) reconegué oficialment la independència d’Armènia i sotmeté la fixació de les fronteres a l’arbitratge del president dels EUA, Wilson. Els turcs partidaris de Kemal, després d’envair Armènia, l’obligaren a renunciar al tractat de Sèvres. El 2 de desembre de 1920, després de l’ocupació de la Transcaucàsia per l’exèrcit rus, un acord armeniorus establí un govern transitori dašnak-comunista, pel qual Armènia passava a formar part de la República Socialista Federativa Soviètica de la Transcaucàsia, que comprenia el territori armeni de l’antic imperi rus, Geòrgia i l’Azerbaidjan. La seva existència fou definitivament reconeguda pel tractat russoturc del 1921, que donà Kars i Ardahan a Turquia, mentre que Batumi retornava a l’URSS. El 1936, desapareguda la Transcaucàsia com a entitat política, Armènia esdevingué una república soviètica. El 1945, l’URSS exigí, vanament, la restitució de Kars i Ardahan. Malgrat el reconeixement formal del principi de les nacionalitats i la voluntat de presentar aquesta república soviètica com un refugi del poble armeni i la seva cultura, la política soviètica fou dominada per l’element rus i la centralització, molt especialment en l’etapa estalinista, presidida pel secretari general del Partit Comunista d’Armènia G.A.Arutinov. D’altra banda, les campanyes de repatriament (1946-47), si bé en un principi tingueren força èxit (més de 150 000 repatriats), disminuïren ràpidament a causa de les difícils condicions de vida de la postguerra. Amb la mort de Stalin, hom relaxà considerablement la política de russificació i repressió i, al mateix temps, la repatriació fou represa amb una certa intensitat. Al final dels anys vuitanta la perestroika impulsada per M. Gorbačov i l’ensorrament de la Unió Soviètica contribuïren decisivament a la reactivació del nacionalisme armeni, el qual donà lloc a un procés que havia de conduir ràpidament (1991) a la independència d’aquest territori soviètic (Armènia).

Col·laboració: 
MDV
Llegir més...