Situació i presentació
El terme municipal de l’Armentera, de reduïda extensió (5,6 km2), és situat a la plana al·luvial empordanesa, a 2 km de la mar i a la dreta del Fluvià, fins a tocar la riba esquerra del Fluvià Vell, antic curs d’aquest riu que abans desembocava prop de Sant Martí d’Empúries, amb el qual enllaça el rec del Molí de l’Armentera i el rec del Molí de l’Arbre Sec. El terme no arriba a tenir sortida a la mar malgrat la proximitat a l’extensa platja del golf de Roses. Limita al N i l’E amb el terme de Sant Pere Pescador, del qual el separen el Fluvià, el rec del Molí i el Fluvià Vell, a ponent amb Ventalló i a migdia amb l’Escala. Es comunica per les carreteres locals de Castelló d’Empúries a Viladamat i per la de l’Armentera a l’Arbre Sec, on enllaça amb la comarcal C-252 de la Bisbal d’Empordà a Figueres. El terme és travessat per una bona xarxa de camins rurals.
La població i l’economia
L’evolució demogràfica és força paral·lela a la dels altres pobles de la plana: la població (armenterencs) augmentà considerablement al llarg del segle XVIII (229 h el 1718 i 446 h el 1787) i fins el 1860 (863 h), a causa de la prosperitat del conreu de l’arròs i l’activitat del Molí de l’Armentera. S’estabilitzà després (841 h el 1900) i tornà a augmentar, més lentament, fins el 1960 (1.003 h). Durant els anys setanta va experimentar una minva, que semblà aturar-se al llarg de la dècada del 1980: 834 h el 1970, 777 h el 1975, 784 h el 1979 i 846 h el 1989, però a la dècada del 1990 s’observà un altre descens demogràfic i una lleu recuperació a principis del segle XX (749 h el 1996 i 765 h el 2005).
Per la seva situació en terrenys molt fèrtils del curs més baix del Fluvià, l’agricultura és l’activitat principal del municipi, amb un predomini del regadiu. Els conreus són els propis d’aquest sector de la plana: cereals, farratge (alfals), blat de moro, hortalisses i, en forta expansió, els arbres fruiters. La cria de bestiar és també molt important, especialment el porcí, mentre que el boví i l’aviram han perdut importància. La indústria es limita pràcticament a algunes petites empreses del ram de la fusta i de la construcció. Hi ha una cooperativa de fruita amb instal·lacions frigorífiques. Entre els establiments comercials predominen els d’alimentació. L’Armentera pertany a l’àrea del mercat de Figueres.
La proximitat de la mar no ha comportat una incidència remarcable del turisme internacional, si bé s’acusa una lleugera influència del turisme local, que ha provocat la construcció de nombrosos habitatges de segona residència.
La vila de l’Armentera
La vila de l’Armentera és a 7 m d’altitud, entre la riba dreta del Fluvià i un braç del rec del Molí, a uns 2 km de la mar. El nucli medieval, prop de l’església, s’engrandí vers ponent i migdia. Els eixamples, a partir del segle XVI, i sobretot als segles XVIII i XIX, anaren consolidant una trama urbana compacta, caracteritzada pels carrers irregulars i sovint estrets. Al llarg de les carreteres que comuniquen la vila, hi ha alguns eixamples poc extensos i una urbanització de moderna creació a la sortida del nucli, vers Viladamat. Destaquen diferents edificis dels segles XVI al XVIII.
L’església parroquial de Sant Martí de l’Armentera és del segle XIX, d’estil neoclàssic. Prop de la portalada del sud-oest hi ha paraments d’una església anterior, romànica, dels segles XII-XIII, bé que no hi ha vestigis de la més primitiva, esmentada ja l’any 974. La vila té una biblioteca municipal. És destacable la celebració del Carnestoltes, que inclou un antic costum que consisteix a repartir el diumenge un àpat, anomenat tradicionalment “la sopa”, que antigament era ofert als pobres. L’Armentera celebra la seva festa major al juliol, en honor de santa Cristina, i la festa d’hivern en honor de Sant Martí, al novembre. Destaca també la Fira de la Poma (segon diumenge d’octubre).
Altres indrets del terme
El notable molí de l’Armentera és situat al rec del Molí, avui sense aigua, al qual s’arriba pel camí del Mar. L’actual edifici correspon a una reconstrucció del segle XVIII i conserva l’estructura i part dels elements i estris per al seu funcionament. Jeroni Pujades, en la seva Crònica, del segle XVII, explica que les embarcacions ja hi arribaven navegant pel Fluvià Vell. Al segle XVIII s’estengué per aquestes terres el conreu de l’arròs.
En l’indret on era emplaçada la capella de Santa Cristina, desapareguda el 1790, s’ha trobat ceràmica de l’edat del bronze i del ferro. A més, a diferents indrets del terme s’han localitzat vestigis del poblament romà.
La història
El primer document que es refereix a l’Armentera és un precepte de Carles el Simple, del 922, on són confirmades, entre d’altres, les propietats que la seu de Girona tenia al “loco quod dicitur Armentaria”, però des del mateix segle X fou un domini dels monjos de Sant Pere de Rodes: en una butlla de Benet VI, del 974, on es confirmen els béns del cenobi, és esmentada la “villa Armentaria cum ipsa eclesia Sancti Martini”. En el document fundacional de la canònica de Girona (1019) es fa referència a un alou que la seu posseïa a l’Armentera, el qual passà a dependre dels canonges. A la fi del segle XVII figura com a lloc del comtat d’Empúries i, més tard, esdevingué lloc reial.
L’any 1641 patí l’atac de les tropes franceses del duc de Noailles, i l’any 1713, el de les forces de Felip V. Al segle XVIII el poble accedí als drets del llit del riu i a les motes del comú.