Utilitza com a documents qualsevol mena de vestigis materials que han deixat els homes: llocs d’habitatge i d’enterrament, manifestacions artístiques, eines i instruments, deixalles de menjar, fortificacions i armes, restes de camps conreats, de camins, etc. L’arqueòleg és, doncs, un historiador que no es basa, com és habitual, en documents escrits, o bé perquè no existien (cas de la prehistòria) o bé perquè són considerats insuficients, com passa a les èpoques de la història antiga. A partir de l’edat mitjana, el mètode arqueològic té més poca aplicació i ja no és utilitzat per a la història europea del Renaixement ençà, però encara pot ésser útil per a la història d’altres contrades de vida més primària.
L’arqueologia es confongué fins al segle XIX amb la història de l’art antic, sobretot l’art de Grècia i de Roma. Nascuda del corrent humanístic dels segle XVI i XVII, s’interessà només per l’art clàssic i subsidiàriament per l’antiguitat cristiana. El centre originari fou Itàlia i especialment Roma, d’on s’estengué per la resta dels països europeus. Foren creats els primers museus, recollint peces antigues, i començà l’estudi dels monuments clàssics —especialment romans— de tot l’Occident. El segle XVIII representà la consolidació del moviment: naixement de les acadèmies, algunes de dedicades concretament als estudis antics entre els quals l’arqueologia prengué un lloc destacat; començament de les excavacions a Pompeia; sistematització dels coneixements, aspecte en el qual destacà Winckelmann. L’entrada del segle XIX amplià el camp d’una manera extraordinària, a partir de l’expedició de Napoleó a Egipte, que marcà el començament de l’egiptologia. Poc després s’iniciaren les descobertes del Pròxim Orient asiàtic (Mesopotàmia, Pèrsia), mentre Grècia, ja independent, s’obria als savis de tot Europa. Foren creades escoles d’investigació arqueològica a Roma i a Atenes (i després a les principals ciutats del Pròxim Orient), organitzades pels països que dirigien la cultura europea. Una altra ampliació vingué del naixement de la prehistòria.
El mètode arqueològic fou aplicat a èpoques molt més remotes, fins aleshores ignorades pels historiadors. Els prehistoriadors afinaren extraordinàriament el mètode d'excavació, bàsic per a obtenir documents arqueològics, tècnica que després ha estat aplicada a tot el camp de l’arqueologia. Entre les moltes novetats dutes per les tècniques modernes cal destacar l’aplicació de l’aviació, sobretot a través de la fotografia aèria. Usada inicialment per a obtenir vistes de conjunt de ruïnes ja conegudes, ha esdevingut un element important de les prospeccions. Permet de conèixer restes antigues a territoris d’accés difícil, i així, un dels primers estudis sistemàtics de fotografia aèria fou el del limes romà del desert de Síria, realitzat poc després de la Primera Guerra Mundial, o el del limes romà d’Algèria després de la Segona Guerra Mundial. D’ençà dels anys quaranta i cinquanta hom la fa servir en gran escala també per a descobrir jaciments que sovint són difícils d’identificar de terra estant, com els fons de cabana dels poblats prehistòrics que revelen els canvis de color del sòl o les divisions dels camps conreats en època romana (centuriació).
La creació de mètodes de datació absoluta mitjançant anàlisis diverses han estat un avenç molt important per a la investigació arqueològica. Entre els més destacats cal esmentar el mètode per radiocarboni (C 14) descobert el 1949 per Libby, Anderson i Arnold, que ha estat molt perfeccionat des d’aleshores: aquest mètode determina la radioactivitat de l’isòtop C 14 present en tota matèria viva; quan la matèria mor, els àtoms de C 14 decreixen en proporció regular, de manera que hom pot calcular el temps transcorregut des de la seva mort; el límit d’aquest mètode són els 70.000 anys d’antiguitat. Un altre procediment és el del potassi-argó, descobert per J.F. Evernden el 1958; es basa en la desintegració de l’isòtop de potassi (potassi 40) present en els minerals volcànics; té una aplicació il·limitada però és utilitzat preferentment per als períodes Plistocè Mitjà i Inferior. Hi ha encara altres mètodes: la dendrocronologia, que es basa en el creixement anual dels anells dels troncs dels arbres; l'estudi de l’acoblament de les fluctuacions climàtiques en les seqüències del Plistocè, amb les modificacions de la paleotemperatura marina enregistrades en les capes dures del fons oceànic, que permeten datar diversos estrats de sediment d’aquestes capes dures mitjançant l’anàlisi del seu contingut en elements derivats de l’urani; l'anàlisi del fluor i del nitrogen present en els ossos, desenvolupada per K.P. Oakley; l'arqueomagnetisme, descobert per Thellier, que es basa en el fet que qualsevol atuell de ceràmica conté partícules de ferro imantat i la seva cocció fixa el camp magnètic d’aquest imant; sabent que el camp magnètic terrestre varia segons una corba regular, és possible determinar el moment cronològic de la cocció de la ceràmica; la palinologia, que permet, a través de l’estudi del pol·len, la reconstrucció del paleoambient prehistòric; la granulometria, que facilita la classificació i la datació de les terres; i els mètodes geofísics aplicats a la prospecció arqueològica (prospecció elèctrica o mitjançant el magnetòmetre d’Aitken).
Una altra possibilitat ha nascut amb l’arqueologia subaquàtica, i en concret amb l’especialitat d’arqueologia submarina dedicada a l’exploració dels fons propers al litoral. Bé que els primers assaigs eren fets pels bussos clàssics, com la recuperació de les escultures d’un vaixell grec enfonsat davant Mahdia a les costes de Tunísia, l’embranzida ha estat donada per l’ús de l’escafandre autònom, entorn del 1950. L’arqueologia submarina permet el coneixement dels vaixells antics a través dels derelictes, amb troballes de conjunts tancats, i aporta noves dades al coneixement dels corrents comercials, sobretot amb l’estudi de les àmfores. En alguns casos permet d’estudiar hàbitats que han estat submergits per moviments costaners així com les restes dels ports antics.
Els darrers anys, en el camp de l’arqueologia, s’ha produït una renovació important dels mètodes de treballs i les teories. Amb relació a l’excavació, destaca sobretot la reflexió sobre la natura de l’estratigrafia arqueològica i sobre els mètodes de registre, desenvolupada principalment per Edward Harris i Andrea Carandini. També s’han desenvolupat una sèrie de mètodes, globalment coneguts amb el nom d’'arqueologia no destructiva’, per a obtenir informacions rellevants sense necessitat de procedir a l’excavació i consegüent destrucció (generalment parcial) dels jaciments. Es tracta principalment de tècniques de prospecció geofísica, que permeten localitzar i documentar estructures soterrades, i de tècniques d’anàlisis de la distribució dels materials arqueològics a la superfície dels jaciments per tal de deduir informació sobre la realitat subjacent. També han pres gran volada els treballs de prospecció sistemàtica de territoris amplis, amb la finalitat de reconèixer les característiques del poblament i les formes d’explotació del medi, i treure'n conclusions amb relació a l’organització de la societat.
Pel que fa a les tendències epistemològiques, la més influent ha estat l’anomenada Nova Arqueologia, formulada als EUA i al Regne Unit els anys seixanta, amb Lewis R. Binford i David L. Clarke respectivament com a caps visibles. Davant d’una arqueologia ‘tradicional’ que atorga una gran importància a la descripció i que formula interpretacions de caràcter intuïtiu, basades en les impressions que la documentació arqueològica produeix en cada investigador, la Nova Arqueologia preconitza l’adopció d’una metodologia de recerca explícitament científica, que permeti operar amb el mateix rigor que les ciències de la natura, la qual cosa implica l’exposició dels principis en què es basa tota argumentació. Un dels objectius essencials de la Nova Arqueologia és l’explicació de les causes dels canvis culturals a través de les relacions dinàmiques entre l’entorn i els subsistemes social i econòmic, sense recórrer als esquemes tradicionals de migracions o difusió, i amb el propòsit de descobrir regularitats susceptibles de permetre l’elaboració de models generals que puguin donar explicació a processos similars esdevinguts en moments o àrees geogràfiques diverses, com ara l’origen de l’agricultura o la gènesi i el desenvolupament dels estats.
L’èmfasi de la Nova Arqueologia en l’explicació i la generalització es va traduir inicialment en la pretensió de formular lleis cobertores de valor universal sobre el comportament humà, seguint les formulacions de Carl Hempel, però davant les dificultats evidents d’aquesta tasca, ha evolucionat vers plantejaments més realistes, basats en el mètode hipotètico-deductiu de Karl Popper. La Nova Arqueologia també ha manifestat un gran interès per la comprensió dels processos de formació del registre arqueològic, la qual cosa s’ha traduït en nombrosos treballs d’etnoarqueologia i, per la seva concepció de l’entorn com a element clau en els processos de canvi cultural, ha contribuït al desenvolupament de l’arqueozoologia i l’arqueobotànica. La Nova Arqueologia presenta fortes concomitàncies amb l’arqueologia marxista i n'ha rebut influències que es manifesten en la valoració de la ideologia i del conflicte intern dins les societats.
Des del punt de vista de la tecnologia aplicada a la recerca arqueològica, darrerament ha tingut lloc la incorporació dels sistemes d’informació geogràfica (SIG), que permeten gestionar i analitzar amb rapidesa i eficàcia un gran volum de dades i reconèixer patrons significatius en la distribució dels assentaments i la seva distribució amb la geomorfologia, vies de comunicació, naturalesa dels sòls, visibilitat, etc. Quant als grans corrents metodològics i interpretatius, continua vigent la Nova Arqueologia, apareguda als anys seixanta i actualment coneguda com arqueologia processual, caracteritzada per la comprensió dels sistemes socials del passat i, sobretot, les formes d’adaptació a l’entorn com a objectius centrals i per una metodologia que posa un fort èmfasi en els treballs de prospecció i en el refinament de les tècniques de detecció i d’anàlisi no destructiva (és a dir, sense excavació) dels jaciments arqueològics. Segons aquest corrent, la recerca arqueològica s’ha de fonamentar sobre projectes d’àmbit territorial. L’èmfasi en la precedència de la prospecció amb relació a l’excavació ha propiciat la generalització de les excavacions en extensió –destinades a la descripció dels diferents períodes d’ocupació dels jaciments–, així com la recol·lecció i l’estudi de les restes faunístiques i botàniques –imprescindibles per a la comprensió de les formes d’adaptació– i la introducció dels mètodes quantitatius, aplicats molt particularment a l’avaluació de la importància relativa de les diferents produccions d’importació i de la seva evolució en el temps.
Des del principi dels anys vuitanta, a Europa i, sobretot, a la Gran Bretanya, han anat guanyant força diferents corrents teòrics influïts pel pensament postmodern que tenen en comú l’oposició al caràcter funcionalista i nomotètic de l’arqueologia processual. Aquests corrents es coneixen com a arqueologies postprocessuals, o interpretatives, denominació que deriva de la concepció de la cultura material com un conjunt de símbols, amb un paper actiu en la construcció i legitimació de les relacions socials, que poden ser llegits i interpretats a la manera d’un text. El fet que les lectures possibles de la cultura material siguin molt diverses obre les portes al relativisme en la interpretació, però en graus diversos. Així, alguns autors –Michael Shanks, Christopher Tilley– han mantingut que, davant la impossibilitat d’establir interpretacions objectives, la finalitat de l’arqueologia no pot ésser el coneixement del passat, sinó posar en qüestió els mites i creences en què es fonamenta l’ordre social capitalista. Altres, però –com ara Ian Hodder–, entenen que la realitat del registre arqueològic ofereix resistència a les interpretacions més inadequades, de manera que, a través de l’anàlisi de conjunt dels diferents aspectes de la cultura material (és a dir, de contextos com més amplis millor), és possible assolir una progressiva aproximació al coneixement del passat (però no a la definició de generalitzacions en forma de lleis sobre el comportament humà).
Amb relació a l’arqueologia interpretativa, cal considerar també el desenvolupament de l’arqueologia de gènere, fortament influïda per la teoria feminista, que ha assolit un paper destacat en la recerca, sobretot en l’àmbit anglosaxó. Limitada inicialment a la crítica de l’androcentrisme dels estudis arqueològics, l’arqueologia de gènere s’ha desenvolupat ràpidament com un corrent específic d’estudi centrat en l’anàlisi de determinades formes de relacions socials basades en les diferències de sexe i en el gènere entès com una construcció social. En els últims anys ha pres també una certa volada l’ús del concepte de descendència amb modificació, propi de la teoria biològica sobre l’evolució de les espècies, per a l’explicació del canvi cultural. Aquesta analogia es basa en el fet que la cultura pot ser definida com la informació adquirida pels individus per aprenentatge o imitació (i, per tant, heretada) i que afecta el seu fenotipus, del qual la cultura material és un aspecte. En definitiva, la selecció natural, a través de mecanismes específics, com l’emulació, hauria actuat sobre les cultures humanes afavorint en cada moment els trets de superior eficàcia adaptativa, que s’haurien transmès de forma preferencial a la descendència. Una forma extrema de neodarwinisme és la sociobiologia, que atribueix tota forma de comportament a factors genètics, de manera que la cultura, com a factor diferencial i crucial del comportament humà, desapareix; la seva influència en el pensament arqueològic és molt limitada.
L’aplicació de les idees i els mètodes de treball de l’arqueologia processual dins l’àmbit dels Països Catalans –amb o sense reconeixement explícit d’adhesió a aquesta escola– ha estat freqüent i ha donat uns resultats notables, que han conduït a noves concepcions sobre la naturalesa de les societats antigues i prehistòriques, i el mateix es pot dir del materialisme històric i d’escoles de pensament que s’hi relacionen estretament, com ara les teories sobre economia política de Karl Polanyi o la teoria del sistema-món. Contràriament, l’arqueologia postprocessual i el neodarwinisme a penes han tingut cap influència amb l’excepció, fins a un cert punt, de l’arqueologia de gènere. D’altra banda, hi ha una consciència cada cop més generalitzada de la necessitat de garantir la conservació de les restes descobertes i fer-les visitables, i també de facilitar l’accés al coneixement assolit a través de l’arqueologia al públic no especialitzat. Això s’ha traduït en l’aparició d’obres de divulgació de caràcter divers i en la museïtzació d’un cert nombre de jaciments; a Catalunya en són bons exemples les mines neolítiques de Gavà, el jaciment lacustre, també neolític, de la Draga (Banyoles) i el poblat ibèric d’Alorda Park (Calafell). Així mateix, des de fa anys s’exploren les possibilitats didàctiques que ofereix l’arqueologia en l’ensenyament preuniversitari.
L'arqueologia als Països Catalans
La història de l’arqueologia als Països Catalans ha seguit les grans línies de la història de l’arqueologia dels altres països de l’Europa occidental. Els humanistes dels segle XVI i XVII començaren d’interessar-se per les antiguitats romanes: arquitectura, escultura, inscripcions (epigrafia) i monedes (numismàtica). Cal assenyalar particularment el barceloní Jeroni Pau, el grup de Tarragona —Antoni Agustí, Lluís Ponç d’Icard—, així com Marc Antoni Palau, que descriví troballes romanes de Dénia. Els manuscrits amb còpies d’inscripcions llatines són freqüents, i foren aprofitats per Hübner quan a la segona meitat del segle XIX redactà el Corpus Inscriptionum Latinarum corresponent als Països Catalans. El moviment culminà, com arreu, al segle XVIII: els estudis foren fets sovint amb més sentit crític, i començaren les excavacions, com les del botànic Antoni Josep Cabanilles a la vil·la romana d’Ifac o les fetes fer per l’arquebisbe de València a la vil·la romana del Puig; les excavacions, ja entrat el segle XIX, començaren dins les zones urbanes, com les que la Junta de Comerç de Barcelona encarregà a l’arquitecte Celles, per tal d’estudiar el temple romà de Barcelona, el 1836.
El segle XIX fou el de la consolidació dels primers museus arqueològics sistemàtics, lligats originàriament a les societats erudites, com l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona o la Societat Arqueològica Lul·liana de Palma, i també a les comissions provincials de monuments. L’any 1818 Joan Ramis i Ramis publicà a Maó el primer llibre de prehistòria, Antigüedades célticas de la isla de Menorca. Fou un precursor, puix que la prehistòria no començà enlloc seriosament fins cap a la meitat del segle. A les darreres dècades, l’exploració prehistòrica prengué un gran increment, sobretot a través de les associacions excursionistes, i l’estudi se centrà en els monuments megalítics de Catalunya. L’any 1888 hom començà a concedir el Premi Martorell, dedicat a un estudi d’arqueologia, que el mecenes Francesc Martorell i Penya fundà i que continua essent adjudicat sota el patrocini de l’ajuntament de Barcelona.
El gran canvi es produí a la primeria del segle XX, al Principat, com a conseqüència de la gran transformació cultural del catalanisme. Amb la fundació de la Secció Historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) hom disposà d’una base acadèmica sòlida. Alhora començaren les excavacions d’Empúries organitzades per la Junta de museus de Barcelona, que dirigí inicialment Josep Puig i Cadafalch i que amb petites interrupcions han continuat fins avui, cas únic a l’arqueologia peninsular. L’Institut organitzà el seu Servei d’Excavacions Arqueològiques (1914) sota la direcció de Pere Bosch i Gimpera, nomenat també catedràtic de la Universitat de Barcelona, on obrí la porta als estudis d’arqueologia, sobretot de prehistòria, i aconseguí de crear una escola que encara continua, coneguda amb el nom d'escola d’arqueologia de Barcelona o escola catalana, bé que mai no ha tingut una plasmació administrativa. Foren iniciades les excavacions amb mètodes moderns a diversos llocs de Catalunya, al territori català incorporat administrativament a Aragó (per Bosch i Gimpera i diversos col·laboradors) i a Mallorca (per J. Colominas). Un deixeble de Bosch i Gimpera, Lluís Pericot, obrí amb I.Ballester i Tormo, l’era de l’arqueologia científica al País Valencià, i fou creat el Servei d’Investigació Prehistòrica a València, que encara continua. Aquestes activitats permeteren d’estructurar les primeres grans síntesis del passat preromà de Catalunya i de la península Ibèrica (Pere Bosch i Gimpera: Prehistòria catalana 1919, Etnologia de la península Ibèrica 1934). Entorn d’aquests nuclis centrals existiren moltes altres activitats dutes a terme a molts llocs dels Països Catalans, sovint per investigadors no professionals que tingueren un gran paper a l’hora de les descobertes, sobretot respecte als períodes prehistòric, ibèric i, a Mallorca i Menorca, talaiòtic.
La florida de l’arqueologia catalana explica que l’any 1929 Barcelona fos elegida com a seu del IV Congrés Internacional d’Arqueologia. Si les principals activitats d’aquests anys foren dedicades a l’època preromana, cal remarcar dins l’arqueologia romana els treballs d’excavació i de valoració de la Barcelona romana dirigits per Agustí Duran i Sanpere. Després de la crisi de la guerra civil de 1936-39 i dels anys immediats, l’arqueologia catalana ha aconseguit de consolidar-se, s’ha produït la diversificació i l’augment dels grups de treball a tota la geografia del país i ha continuat el ritme de les publicacions. A partir del 1980 la Generalitat de Catalunya, la Generalitat del País Valencià i el Govern Balear han assolit la direcció de les activitats arqueològiques dutes a terme dins llur àmbit territorial i han creat els organismes necessaris per a controlar i programar els treballs de recerca arqueològica.