L’obra d’art, vàlida ja com a fet cultural en l’època grega clàssica, començà en l’etapa hel·lenística a ésser objecte de col·leccionisme per part de la nova classe mitjana enriquida i, sobretot, per la de les noves monarquies; l’afany de formar col·leccions sistemàtiques on no manquessin representacions de cap tendència fonamental —autèntics museus— donà origen a la producció gairebé industrial de còpies d’obres d’art i a la iniciació d’un actiu comerç. A Roma, l’obra d’art, formalment hel·lenística, tingué, en canvi, un caràcter molt més utilitari; als països dominats era gairebé una ensenya imperial i a la metròpoli servia en general per a exposar fets diversos, des de batalles victorioses fins a simples anuncis; l’obra d’art era, doncs, eminentment publicitària. A l’edat mitjana una sèrie de manufactures sovint monàstiques d’àmbit estrictament local, quan la ciutat esdevingué centre neuràlgic de la vida social, se secularitzaren gradualment i emprengueren una gran producció amb vista a l’exportació; una de les primeres a seguir aquest camí fou la d’esmalts de Llemotges al final del s. XII. Més tard, els relleus de vori de diversos obradors francesos (s. XIII) expandiren l’estil gòtic francès per Europa; de la ceràmica daurada nazarí de Màlica —actual Màlaga— es derivà a Itàlia el nom genèric de maiolica; tanmateix aquests obradors foren anul·lats per la competència dels de Manises i Paterna (s. XIII-XIV). A Anglaterra hom produí en sèrie escultures d’alabastre (s. XIV-XV) i a França i als Països Baixos hi havia una gran producció de tapissos; els treballs en llautó de Dinant, a l’actual Bèlgica, anomenats dinanderies, floriren al s. XV i, àdhuc, la pintura fou fabricada gairebé industrialment amb finalitats comercials (les petites taules flamenques del s. XV en són un bon exemple). És a la fi del període gòtic que l’art culte dels miniaturistes tingué el seu reflex popular gràcies a l’aparició del gravat al boix, possiblement a la França del final del s. XIV. Al Renaixement italià es repetiren les circumstàncies de l’època hel·lenística: el desig de les grans famílies de col·leccionar escultures clàssiques féu ressorgir l’art de la falsificació; al mateix temps, el prestigi dels nous artistes portà una estandardització de les noves formes i així grans obradors com el de la família d’escultors-ceramistes Della Robbia (s. XV-XVI) s’orientaren vers la producció en massa, al mateix temps que escultors de segona fila es dedicaven a fornir el mercat d’obres donatellianes; d’altra banda, grans famílies estrangeres, desitjoses de tenir monuments funeraris d’estil italià, en feien una gran demanda, que era coberta especialment per obradors genovesos. El pur col·leccionisme d’obres d’art ja no es limità a l’art antic, sinó que sorgiren arreu grans col·leccions, especialment reials i aristocràtiques, d’obres d’art contemporani, com la d’Isabel I de Castella, conservada en part a la capella reial de Granada. La intensificació del col·leccionisme al s. XVII posà comerciants, encara no especialitzats, d’intermediaris entre artista i client. Al s. XVIII el comerç d’obres d’art s’intensificà tant, que als estats hispànics del rei Carles III foren dictades lleis que en prohibien l’exportació. D’altra banda, el refinament del gust aristocràtic, personificat per l’estil rococó, provocà la intensificació de la importació, especialment a França, d’exòtics objectes artístics xinesos (chinoiseries), que aviat foren imitats a Europa. Arran de la Revolució Francesa, la burgesia, clienta ja habitual dels artistes en els països on era ja classe hegemònica (com, per exemple, Holanda), donà els grans col·leccionistes del s. XIX. París substituí gradualment Roma com a centre econòmic de l’art, i l’antic comerciant de tot gènere s’especialitzà i donà origen a la figura del marxant, barreja de mercader i d’expert, per al qual hi ha hagut artistes que han treballat en exclusiva a canvi d’un sou fix. L’obra d’art ha entrat, d’aleshores ençà, en un engranatge complicat, i sovint tèrbol, d’interessos econòmics, i l’obra d’un artista independent de capelletes sovint ha estat boicotejada o ignorada fins que no s’ha imposat, a vegades pòstumament, pel pes de la pròpia qualitat. L’elevadíssim valor monetari que l’obra d’art original ha assolit al nostre s. XX s’ha vist fomentat i agreujat per la limitació conscient del tiratge de gravats i d’escultures en bronze i s’ha arribat a casos extrems com el d’algun pintor del qual hom destrueix sistemàticament tots els dibuixos espontanis fets en qualsevol tros de paper, a fi que no apareguin clandestinament al mercat i facin baixar la cotització de la seva obra. En conseqüència, la falsificació ha esdevingut ja una tècnica depuradíssima. D’altra banda, el valor monetari porta aparellada una gran mitificació de l’obra d’art i així, per exemple, hom ha arribat a considerar obres d’art les pedres o els branquillons que un gran artista hagi recollit tot passejant pel camp. Al marge de l’obra d’art única i objecte d’especulació, el disseny industrial, del Modernisme ençà, ha convertit en autèntiques obres d’art tota mena d’objectes funcionals d’ús comú fabricats en sèrie, a fi d’obtenir el màxim d’utilitat amb el màxim de bellesa.
obra d’art
f
Art