i Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs

Pseudònim d’Sempronio
Pseudònim d’Sempronio
Andreu Avel·lí Artís i Tomàs
© Fototeca.cat
periodisme period i teatre teat
Periodista i escriptor que utilitzà el pseudònim de Sempronio.
Barcelona, 12 de juny de 1908 — Sitges, Garraf, 2 de juliol de 2006

Fill de Josep Artís i Balaguer, col·laborà a la Revista de Catalunya, Mirador (els articles del qual va recopilar en el llibre Del mirador estant, publicat el 1987) i L’Opinió. Després de la guerra civil, el 1941 adoptà el pseudònim pel qual seria conegut per a signar les seves col·laboracions a la revista Destino, i que estendria als seus articles i als seus llibres. Col·laborà també al Diario de Barcelona i a El Noticiero Universal. Fou el primer director de Tele-exprés (1964) i, a partir del 1966, dirigí Tele-estel, primer setmanari català autoritzat pel franquisme fins al seu tancament (1970). Des del 1964 col·laborà regularment a La Vanguardia i, a partir del seu llançament, a l'Avui (1976). Amb el precedent de Barcelona tal com és (1948), des dels anys setanta i, especialment als vuitanta se centrà en la publicació d’una sèrie de llibres amb els quals construí una crònica entre històrica i costumista de la Barcelona del segle XX: L’art de viure al dia (1970), Clar i català (1973), Aquella entremaliada Barcelona (1978), Barcelona era una festa (1980), Quan Barcelona portava barret (1983), Barcelona pel forat del pany (1985), Barcelona bitllo-bitllo (1986), Taula de cafè (1989), Barcelona a mitja veu (1991), Barcelona es confessa a mitges (1994) i La Barcelona del jove Picasso (1995). En aquest darrer i en d’altres manifestà també el seu interès pel món de l’art, sobre el qual publicà Cent autoretrats d’artistes catalans (1992) i Retrats de Ramon Casas (1970). Ell mateix conreà la pintura i féu algunes exposicions. També publicà algunes novel·les (La vall dels reis, 1985, El mur, 1988) poesia (L’accent de Barcelona, 1938) i teatre (Les flors del Mal, 1947; Els fugitius de la plaça Reial, 1964; la sarsuela La canción del Paralelo, 1943 i, no representada, La impassible, 1935) i llibres en castellà, generalment també de temàtica barcelonina (Los barceloneses, 1959; Minutero barcelonés, 1963, la novel·la La oración del diablo, 1962, etc.). L’any 1972 l’ajuntament de Barcelona el nomenà cronista Oficial de la ciutat, i el 1991 rebé de la mateixa institució la Medalla d’Or al mèrit artístic. El 1998 la Generalitat de Catalunya li atorgà la creu de Sant Jordi.

Col·laboració: 
XFa
Llegir més...