Fill de Josep Artís i Balaguer. Col·laborà a la Revista de Catalunya, a Mirador (els articles del qual recopilà en el llibre Del mirador estant, publicat el 1987) i a L’Opinió. Després de la Guerra Civil, el 1941 adoptà el pseudònim pel qual seria conegut per a signar les seves col·laboracions a la revista Destino, i que estendria als seus articles i als seus llibres. Col·laborà també a Diario de Barcelona i a El Noticiero Universal. Fou el primer director de Tele-exprés (1964) i, a partir del 1966, dirigí Tele-estel, primer setmanari català autoritzat pel franquisme, fins al seu tancament (1970). Des del 1964 col·laborà regularment a La Vanguardia i, a partir del seu llançament, a l’Avui (1976).
Amb el precedent de Barcelona tal com és (1948), des dels anys seixanta, i especialment als vuitanta, se centrà en la publicació d’una sèrie de llibres (a partir dels setanta en català) amb els quals construí una crònica entre històrica i costumista de la Barcelona del segle XX: Los barceloneses (1959), Los secretos de Barcelona (1960), Minutero barcelonés (1963), L’art de viure al dia (1970), Clar i català (1973), Aquella entremaliada Barcelona (1978), Barcelona era una festa (1980), Quan Barcelona portava barret (1983), Barcelona pel forat del pany (1985), Barcelona bitllo-bitllo (1986), Taula de cafè. Cròniques barcelonines (1989), Barcelona a mitja veu (1991), Barcelona es confessa a mitges (1994) i La Barcelona del jove Picasso (1995). En aquesta darrera obra i en d’altres manifestà també el seu interès pel món de l’art, sobre el qual publicà Cent autoretrats d’artistes catalans (1992) i Retrats de Ramon Casas (1970). Ell mateix conreà la pintura, feu algunes exposicions i, a vegades, il·lustrava les seves pròpies col·laboracions.
També publicà algunes novel·les (La Vall dels Reis, 1985; El mur, 1988), poesia (L’accent de Barcelona, 1938), teatre (Les flors del mal, 1947; Els fugitius de la plaça Reial, 1964; la sarsuela La canción del Paralelo, 1943 i, no representada, La impassible, 1935) i llibres en castellà, entre els quals hi ha la novel·la La oración del diablo (1962).
L’any 1972 l’Ajuntament de Barcelona el nomenà cronista oficial de la ciutat, i el 1991 rebé de la mateixa institució la Medalla d’Or al mèrit artístic. El 1998 la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi.