i Avel·lí Artís-Gener | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Avel·lí Artís-Gener

Disseny i arts gràfiques    Pintura    Literatura
Avel·lí Artís-Gener
© Fototeca.cat
literatura lit, pintura pint i dibuix dib
Escriptor, dibuixant i pintor.
Barcelona, 28 de maig de 1912 — Barcelona, 7 de maig de 2000

Fill d’ Avel·lí Artís i Balaguer , fou escenògraf al taller Batlle i Amigó i estudià Belles Arts a Llotja. Durant la República fou redactor de L’Opinió , La Rambla i La Publicitat ; popularitzà el pseudònim de Tísner en dibuixos i caricatures al Be Negre , L’Esquella de la Torratxa , que dirigí conjuntament amb Pere Calders, i La Campana de Gràcia . Combaté en la guerra civil amb l’exèrcit republicà i se'n retirà com a tinent coronel. Exiliat a Mèxic (1939-64), hi exercí com a caricaturista satíric, dibuixant publicitari, periodista, pintor i escenògraf per al cinema, el teatre i la televisió. Membre del Sindicato de Trabajadores de la Producción Cinematográfica (1944-49) treballà al costat de Ramon Batallé i Manuel Fontanals , i féu també cinema publicitari. Col·laborà en les revistes catalanes de l’exili, d’entre les quals dirigí La Nova Revista (1955-58), continuació de La Nostra Revista , feta pel seu pare. Publicà 556 Brigada Mixta (1945), episodis de la guerra civil d’intenció documental. Des del seu retorn, reprengué l’activitat periodística ( Tele-exprés , Avui i altres) i publicà les novel·les Les dues funcions del circ (1965); Paraules d’Opoton el Vell (1968), ficció d’un descobriment asteca d’Europa; Prohibida l’evasió (1969), premi Prudenci Bertrana; Al cap de vint-i-cinc anys (1972), L’enquesta del canal quatre (1973), premi Sant Jordi i Els gossos d’Acteó (1983). També fou autor de reculls de narracions ( L’invent més gran del segle vint , 1984; L’arriscada expedició dels pitecantrops del Montgrony , 1985; El boà taronja , 1986). A banda de la narrativa de ficció publicà també Guia inútil de Barcelona (1966); La diàspora republicana (1975); Història en historietes de Catalunya (1977); Les nostres coses (1978), Dona, doneta, donota (1979, amb M.A. Capmany), Mèxic, una radiografia i un munt de diapositives (1980), i els anecdotaris Ciris trencats (1997 i 1998), etc. Per les memòries Viure i veure (1989-95) rebé els premis Ciutat de Barcelona (1989), Crítica Serra d’Or (1990) i Nacional de Literatura Catalana (1992). Féu també traduccions. Impulsor del ressorgiment del Centre Català del Pen Club i de la fundació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que presidí en 1991-94, estigué vinculat a l’independentisme. Destacà també com a enigmista ( Trenquem-nos una mica la closca? , 1985). Fou Premi d’Honor Jaume I (1981) i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1997).

Col·laboració: 
JTr / R
Llegir més...