El seu origen no és clar. Les teories tradicionals n'assenyalen l’aparició vers l’any 450 aC, mentre que els investigadors de l’escola anglesa proposen la data, molt més tardana, del 269 aC. Bé que inicialment tenia l’equivalència d’una lliura de coure, sofrí successivament reduccions molt contínues que el portaren al pes d’una quarta part d’unça. En un principi, aparegué com un lingot de forma no definida: aes rude o aes infectum. Més tard es transformà en un quadrilàter amb una representació figurada i fins i tot una llegenda: aes signatum. Adaptat el seu pes a la lliura itàlica de 341 g, i més tard al de la lliura romana de 325,4 g, és l’anomenat aes grave. Adoptà encara el pes de 273 g, de la lliura llatina reduïda, dins la sèrie que estableix la tipologia característica: cap del déu Janus i proa de vaixell. Posteriorment unes noves reduccions feren aparèixer l' as semilibral , del pes de 6 unces, l' as triental , del pes de 4 unces, l' as sextantal , del pes de 2 unces, l' as uncial , del pes d’una unça, i l' as semiuncial , del pes de mitja unça. Durant l’imperi hom continuà encunyant l’as, amb reduccions en temps d’August, de Neró, de Deci i d’Aurelià. La reforma del sistema monetari establerta per Dioclecià eliminà l’as com a moneda. Els pobles ibers adoptaren el sistema romà de monedes i encunyaren també l’as de coure en llurs sèries. Les primeres encunyacions mostren asos de la sèrie uncial, d’un gran mòdul i pes. Els més abundants, però, són els de la sèrie semiuncial, que circularen des de la fi del s II aC.
m
Numismàtica i sigil·lografia