i Alemanya | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Alemanya

República Federal d’Alemanya, Bundesrepublik Deutschland (de), Deutschland (de)
Estat
Alemanya
República Federal d’Alemanya, Bundesrepublik Deutschland (de), Deutschland (de)

Estat de l’Europa central que limita a l’W amb els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i França, al S amb Suïssa i Àustria, a l’E amb Txèquia i Polònia i al N amb la mar del Nord, Dinamarca i la mar Bàltica; la capital és Berlín.
Població: 
81.602.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
357.104 km2

La geografia física

El relleu i la geologia

En estudiar el relleu d’Alemanya, hom acostuma a distingir tres grans unitats regionals: al sud, una regió alpina i prealpina (Hochgebirge); més al nord, una regió muntanyosa de transició, extensa i variada, formada per un conjunt de massissos i depressions de gran complexitat orogràfica (Mittelgebirge), i una regió septentrional (Norddeutsches Tiefland), que és el sector alemany de la gran plana del nord de l’Europa central.

El Mittelgebirge és constituït per fragments de les antigues serralades hercinianes, formades durant el Carbonífer i gairebé anul·lades per l’erosió posterior, cobertes, durant el Secundari, per una sèrie de transgressions marines i lacunars. Durant el Terciari tingué lloc un nou procés orogènic, el plegament alpí, que aixecà la regió muntanyosa del sud i produí tensions en el sòcol hercinià, que provocaren una sèrie de dislocacions i enfonsaments que han originat el peculiar relleu del Mittelgebirge. La seqüència de glaciacions quaternàries acabà d’afaiçonar, en els trets essencials, el relleu de les regions alemanyes (les zones muntanyoses del sud constitueixen un sector d’intensa erosió glacial, mentre que la plana del nord acumula els materials morènics i glaciofluvials).

Mapa geològic d’Alemanya
© fototeca.cat
El Hochgebirge, al sud, és format per una estreta façana muntanyosa, que s’estén d’oest a est, al llarg d’uns 250 km, i separa Alemanya d’Àustria. Aquesta façana és constituïda per serralades, predominantment calcàries, triàsiques i juràssiques, integrades en el conjunt dels Prealps del nord. Nombroses valls, excavades pels rius alpins provinents d’Àustria (Iller, Lech, Ammer, Isar, Inn, Alz, Salzach), tallen transversalment aquestes serralades prealpines, i separen tres conjunts ben diferenciats: els Alps d’Allgäu, a l’oest del Lech, formats essencialment per flysch, amb alguns cims calcaris (Mädelegabel, 2.645 m); els Prealps de Baviera, entre el Lech i l’Inn, on es troba el cim més alt d’Alemanya (Zugspitze, 2.964 m), i els Prealps de Salzburg, a l’est de l’Inn, que penetren ja a Àustria. Al nord d’aquesta façana alpina, una zona de transició —l’altiplà bavarès— davalla lentament vers la vall del Danubi, tot formant un vast talús de piemont (un substrat de molasses terciàries recobert per dipòsits morènics i glaciofluvials).

Dins el Mittelgebirge hom sol distingir quatre grans unitats morfològiques: el sud-oest alemany, els massís esquitós renà, el Bergland de Hesse i Westfàlia i el Bergland de Turíngia i Saxònia. El sud-oest alemany té com a eix la vall de l’alt Rin, una fossa tectònica que ha originat un llarg i deprimit passadís de terrenys terciaris, entre els abruptes vessants de dos conjunts muntanyosos: els Vosges a l’oest i la Selva Negra a l’est, prolongats septentrionalment pels massissos del Hardt i de l’Odenwald. La conca sedimentària de Suàbia i Francònia, que s’estén a l’est de la Selva Negra fins a arribar al vorell bavarès del massís de Bohèmia, pertany tembé al conjunt del sud-oest alemany, ja que, bé que limitada al sud pel Danubi, forma part de l’àrea de drenatge del Rin (Main, Neckar). Vers el nord, el Rin, aigües avall de Magúncia, s’encaixa profundament en el massís esquitós renà, superfície herciniana elevada i de relleu ondulat, on ressalten les crestes de roques més dures (quarsites), que han estat menys erosionades que els esquists i els gresos que dominen en el massís. Les valls (Rin, Lahn, Mosel·la), encaixades i pintoresques (gorges de la Loreley), contrasten vivament amb el relleu monòton del massís, el qual divideixen en quatre blocs de característiques similars: Taunus, Hunsrück, Eifel i Westerwald- Sauerland. A l’est del massís esquitós renà, i estenent-se fins al massís de Bohèmia, una sèrie de petites unitats topogràfiques, d’estructura irregular, forma un conjunt heterogeni, unificat pel riu Weser i els seus afluents Werra i Fulda: és l’anomenat Bergland de Hesse i Westfàlia. I encara a l’est, ja dins l’àrea de drenatge de l’Elba, es troben les darreres unitats del Mittelgebirge: el Bergland de Turíngia i el de Saxònia. El primer, constituït per dos conjunts muntanyosos: el Harz, massís hercinià elevat per una sèrie de falles fins a formar un horst, i la Selva de Turíngia, apòfisi del massís de Bohèmia. El Bergland saxó, finalment, és una regió muntanyosa de transició entre el Mittelgebirge i la plana del nord.

Aspecte de les planes del nord d’Alemanya

La Norddeutsches Tiefland és l’extensa plana septentrional, coberta per una espessa capa de sediments flonjos (argiles, sorres, al·luvions, torbes), on l’empremta glacial és molt visible. Aquí finia, durant les glaciacions quaternàries, l’extens ice-sheet que tenia el massís escandinau com a centre. Les tres fases d’expanció glacial (glaciacions de l’Elster, del Saale i del Vístula que corresponen a la seqüència alpina Mindel-Risswurm) han generat els únics, i modestos, relleus perceptibles en aquesta zona: landes de Lüneburg, arrengleraments de pujols (Seenplatte) de Brandenburg, i Mecklenburg, amb abundosos petits llacs residuals (Sölle). Una xarxa de canals proglacials (Urstromtäler), disposats al llarg del front de les glaceres orientals d’E a W i assenyalant la reculada progressiva del glaç vers el nord, s’establí en aquesta zona. Posteriorment, una sèrie de fenòmens de captura dissociaren aquests antics cursos d’aigua i originaren l’actual traçat de la xarxa hidrogràfica, molt vinculat a l’estructura del sòcol hercinià.

El clima i la vegetació

Els Alps de Baviera

La regió alpina té un clima d’hiverns rigorosos i d’estius suaus i plujosos. Els massissos i conques centrals acusen una més forta continentalitat, mentre que a la plana septentrional les temperatures són moderades i sovintegen les boires, amb abundoses precipitacions. Alemanya és situada en ple domini dels boscs planocaducifolis atlàntics i centreeuropeus. A la terra baixa de la part occidental del país es reparteixen el terreny, segons la fertilitat del sòl, tres clímaxs principals: el bosc de roure pènol amb bedoll ocupa els sòls molt àcids i pobres; el bosc de roure de fulla gran amb faig es fa damunt sòls de tendència àcida, sobretot als turons i en certs planells; el bosc de roure pènol amb carpí ocupa els sòls més fèrtils i humits. A les regions del nord-est les rouredes són substituïdes, sobre sòls arenosos, àcids, per boscs de pi roig. La baixa muntanya és en general coberta de fagedes, que, més amunt, cedeixen el lloc al bosc de pícea (Harz, muntanyes meridionals, dels Sudets a la Selva Negra, etc.). La vegetació alpina apareix principalment a les altes muntanyes de la part meridional del país (Alps). La intensa acció humana ha reduït fortament la superfície dels boscs, que antigament devien cobrir gairebé tot el país i ara només n'ocupen una tercera part. També han estat molt reduïts els aiguamolls i les torberes. La desforestació ha facilitat l’expansió de la landa de bruguerola (Heide) i dels prats. Actualment, l’espai no urbà ni agrícola és sotmès, en una gran part, a una ordenació força rigorosa en parcel·les forestals, de bosc natural (Wald) o de plantació artificial (Forst), parcel·les de pastura (Weide) i parcel·les de prat dallador (Wiese).

La hidrografia

El riu Neckar al seu pas per Heidelberg

La xarxa fluvial pertany majoritàriament a dues conques; la de la mar del Nord, on desguassen el Rin, l’Ems, el Weser i l’Elba; la de la mar bàltica, on destaca l’Oder; i la de la mar Negra, amb el Danubi i afluents. El Rin neix als Alps, travessa el llac de Constança i penetra a l’Alemanya herciniana. Rep les aigües del Neckar, del Main i, per Coblença, les del Mosel·la procedent de França. A Colònia el cabal del riu és de 1.120 m3/s en època baixa i fins a 10.000 m3/s en crescuda. Després de rebre les aigües del Ruhr, entra als Països Baixos. L’Ems, nascut en el Teutoburger Wald, té un curs de 371 km i desguassa a la mar del Nord. El Weser es forma a Münden per la confluència del Werra i del Fulda. Després de travessar les muntanyes del Weser per la porta de Westfàlia, entra a la plana septentrional i rep, prop de Bremen, les aigües de l’Aller, fins que desguassa a la mar del Nord. L’Elba, de 1 165 km de longitud, neix a Bohèmia, rep les aportacions del Mulde, Saale i Havel i el seu estuari abriga la mar del Nord. Connecta amb una extensa xarxa de canals navegables, entre els quals destaca pel seu tràfic el de l’Elba-Havel. L’Oder des que rep les aigües del Neisse —el seu principal afluent per l’esquerra— marca la frontera entre Alemanya i Polònia fins poc abans de desembocar a la mar Bàltica. Es comunica amb l’Elba mitjançant canals navegables. El Danubi, d’un trajecte total de 2 860 km, en recorre 647 km per Alemanya: neix a la Selva Negra, voreja el Jura de Suàbia i el Jura de Francònia, rep una sèrie d’afluents (Iller, Lech, Isar, Inn) i penetra a Àustria per Passau.

La geografia econòmica i l’economia

La geografia econòmica

Mapa econòmic d’Alemanya
© Fototeca.cat
Alemanya pot ésser dividida de sud a nord, en quatre regions de diferent amplitud, poblament i condicions econòmiques: la façana alpina del sud (Alps d’Allgäu, Prealps de Baviera, Prealps de Salzburg); l’altiplà bavarès, que constitueix l’anomenat Hochgebirge; l’ Alemanya mitjana (Mittelgebirge); i la gran plana del nord. La façana alpina és un país fred, boscós fins més amunt dels 1.500 m i amb llargs passadissos de vegetació herbàcia que alimenten una ramaderia important. La població, típicament alpina, és força disseminada. L’explotació forestal, el turisme d’hivern (estacions de Garmisch-Partenkirchen i Oberammergau) i les explotacions salines (Berchtesgaden) complementen l’economia ramadera. L’altiplà bavarès constitueix una extensa àrea de transició, de clima fred i plujós (Munic, 7,4 ºC de temperatura mitjana, 935 mm anuals de pluja), que davalla des del peu dels Alps fins a la vall del Danubi. En el contacte alpí, boscós i ric en pastures, la ramaderia és l’activitat fonamental d’una població dispersa en nombroses granges. Més cap al nord, la població s’agrupa en nuclis més grans, centres de conreus extensius (ordi, civada, patates), i amb una ramaderia bovina molt estesa. En conjunt, però, aquesta part central de la regió té unes condicions naturals mediocres, que contrasten amb la zona veïna del Danubi, més seca, ondulada i fèrtil, gran regió de cereals. Munic i Augsburg són els dos principals centres de població i d’indústria de l’altiplà (construccions mecàniques, indústria tèxtil, paper). Fora d’aquestes dues ciutats, l’activitat industrial queda reduïda a Kempten (tèxtils), Töging (alumini) i Trostberg (electroquímica). L’Alemanya mitjana té un clima molt lligat al relleu. Les planes i conques tenen una temperatura mitjana elevada, amb contrasts forts entre l’estació freda i la càlida, amb pluges mediocres de règim continental; a muntanya, la temperatura és més baixa, amb precipitacions abundoses a l’hivern. Nucli de la nacionalitat alemanya, és la regió més densament poblada, més rica en agricultura i, sobretot, base del poder industrial alemany. Pot ésser subdividida en quatre subregions. La vall de l’alt Rin, enquadrada per sistemes muntanyosos que la separen de la conca de Francònia i de Suàbia a l’est, i de la Selva del Palatinat i del Saar a l’oest, és una regió d’economia equilibrada, amb policultures (cereals, arbres fruiters, tabac, hortalisses), indústria lleugera diversificada (rellotges, a la Selva Negra; construccions mecàniques, tèxtils, químiques a la regió de Stuttgart i a la de Nuremberg) i amb activitats mineres i indústria pesant al Saar. En segon lloc, el massís esquistós renà, que s’estén des de les Ardenes, a l’oest, fins a la depressió de Hessen, a l’est, i que en el contorn nord localitza les grans conques mineres i industrials d’Aquisgrà i, sobretot, del Ruhr. El Bergland de Hessen i Westfàlia és una transició entre l’Alemanya mitjana i la gran plana del Nord, drenada pel Weser i el seu afluent el Fulda. La fertilitat dels sòls (llims i loess sobre dipòsits terciaris) hi ha afavorit l’activitat agrícola (sobretot cereals); la indústria té els principals mitjans a Kassel (metal·lúrgia, tèxtil, paper, mecànica de precisió) i Münster (tèxtil). El Bergland de Saxònia i de Turíngia, principal nucli de població i econòmic de l’est del país: al “país baix” saxó, el lignit ha potenciat un gran desenvolupament industrial; al Bergland de Turíngia, els massissos del Harz i de la Selva de Turíngia són igualment centres miners (coure, ferro) i industrials. La gran plana del Nord comprèn d’oest a est, la plana de l’oest de l’Elba, el Slesvig-Holstein, base meridional de la península danesa de Jutlàndia, i la plana de l’est de l’Elba. És una regió de clima moderadament plujós (Hamburg 740 mm) i fred (Hamburg 8,5 ºC de mitjana anual). Les densitats de població (fora del Hinterland dels grans ports marítims) són generalment baixes. A l’oest, les terres grogues pròximes al límit amb el Bergland de Westfàlia produeixen blat, bleda-rave sucrera i hortalisses; a la Baixa Saxònia els sòls arenosos han estat objecte de transformació per tal d’implantar-hi nous conreus i criar-hi bovins; al Slesvig-Holstein, els cereals i les pastures de la Marschen donen pas a les patates i al sègol del Geeste, i als boscs dels turons morènics de l’est; a l’est de l’Elba, l’agricultura es dedica preferentment als conreus hortícoles i als arbres fruiters, alternant amb prats i pastures que són base d’una important ramaderia bovina. Els ports no es limiten únicament a una funció comercial, sinó que constitueixen centres industrials de primer ordre: Hannover (alumini, cautxú, construccions mecàniques); Peine (refineries de petroli), Bremen (construccions mecàniques, automòbils, construccions navals), Hamburg (construccions mecàniques i navals, indústria del petroli, cautxú, tabac), Rostock (metal·lúrgia, construccions elèctriques).

Agricultura, ramaderia i pesca

El 1991, l’agricultura ocupava el 4,2% de la població activa i representava tan sols l’1,3% del PIB, dades que reflecteixen l’alt grau de desenvolupament d’aquest sector (sobretot a l’antiga RFA), especialment si hom té en compte que la producció agrària contribueix en prop del 80% a cobrir les necessitats del país. Les principals produccions són els cereals (blat, l’ordi i el blat de moro), patates, bleda-rave sucrera i farratges, conreus localitzats sobretot a la regió septentrional. Més al S, destaquen les hortalisses, els fruiters, el tabac, la colza i el gira-sol, així com les flors i les plantes ornamentals i el llúpol, base d’una florent indústria cervesera. A les valls del Rin, del Mosel·la i del Main té importància el conreu de la vinya. En la ramaderia sobresurt el bestiar porcí i boví, aquest darrer tant pel que fa a la producció de carn com de llet. L’eficiència de l’agricultura alemanya ha comportat una crònica superproducció (sobretot de carn, productes làctis i cereals que, com és el cas de molts països europeus, s’ha anat agreujant amb la progressiva integració de la Unió Europea). Els recursos forestals són considerables, per tal com el bosc ocupa prop d’una tercera part de la superfície del país. La pesca ha disminuït en importància des dels anys setanta a causa de l’exhauriment dels caladors i de l’ampliació de la zona marítima de molts estats costaners. Actualment hom orienta aquesta activitat vers les mars àrtiques. Els ports pesquers més importants són a Bremerhaven, Cuhhaven, Hamburg i Kiel. A Rostock hi ha importants instal·lacions de transformació de peix. Després de la reunificació (1990), l’agricultura de l’antiga RDA, organitzada en grans explotacions de propietat estatal orientades al monocultiu sota un sistema de cooperatives, hagué de sotmetre’s a un procés d’adaptació al model vigent a la RFA, caracteritzat per un grau molt més alt de mecanització i una distribució de la propietat en explotacions generalment mitjanes o petites de policonreu intensiu. El govern alemany procedí a la reprivatització de la terra, i, per altra banda, s’hagué d’enfrontar amb l’excessiu pes de la població dedicada a l’agricultura (fins a un 10% el 1990).

La mineria

Explotació minera prop del Rhein-Herne-Kanal

Alemanya és pobra en recursos minerals, els quals importa en grans quantitats. Destaca en primer lloc el carbó, que històricament té un paper essencial en la industrialització del país. La produció actual és suficient per a abastir el consum intern que tendeix, com més va més, a ésser substituït per altres fonts d’energia (petroli, gas i energia nucler). Els principals jaciments es troben a les conques del Rin i del Ruhr, Saarland (lignit i hulla) i a la conca de Zwickau-Ölsnitz. Són destacables els jaciments de sals potàssiques a Baviera, Württemberg i Halle. Altres minerals d’importància són el zinc i el plom i, darrerament, l’urani de la Selva Negra i a les muntanyes metal·líferes.

La indústria

Al començament dels anys noranta, les activitats industrials proporcionaven prop del 30% del PIB d’Alemanya. La siderúrgia, que fou el motor de la industrialització del país al segle XIX, ha cedit el seu lloc capdavanter a d’altres sectors, bé que al Rin del Nord-Westfàlia la producció de ferro i acer continua tenint un gran pes. Actualment, la branca més destacada en el sector secundari és la de l’automoció: després del Japó i els Estats Units, Alemanya és, a escala mundial, el primer productor d’automòbils, que constitueixen el principal capítol de les exportacions. Hom troba concentracions importants d’aquesta indústria a Wolfsburg, Hannover, Bochum, Stuttgart, Hannover, Colònia, Augsburg i Munic. Altres branques importants de la indústria són la maquinària d’alta precisió (Berlín, Munic, Kassel, Göttingen), la mecànica (conca del Ruhr, Mönchengladbach, Esslingen, Mannheim), la química, a Colònia, la conca del Ruhr, Mannheim i Frankfurt i, darrerament, l’electrònica, localitzada al S del país (Baviera). Tenen també relleu el tèxtil i la indústria alimentària. Alemanya compta en moltes de les seves activitas industrials, amb alguns dels grups empresarials més poderosos del món: així, Volkswagen, Daimler-Benz, Opel i BMW en l’automòbil, Siemens i AEG en electrotècnia i aparells d’alta precisió, BASF, Hoechst i Bayer en la química i i Thyssen en la siderúrgia. El pes de la indústria alemanya recau, doncs, principalment, en l’antiga RFA. Pel que fa al territori de l’antiga RDA, bé que fou la zona més industrialitzada de l’Europa de l’Est (siderúrgia a Brandenburg, Dresden, Eisenhuttenstadt etc., indústria mecànica a Plauen, Chemnitz, Leipzig, Weimar; química Berlín i Dresden; tèxtil a Plauen i Leipzig, etc.) el gran desfasament del sector industrial germanooriental amb relació a l’Alemanya occidental i les nombroses deficiències que n'hipotecaven la competitivitat obligaren a emprendre una profunda reconversió. En la utilització de les fonts d’energia hom pot constatar, arran de la reunificació, una forta disparitat entre els länder orientals, on encara hi ha una forta dependència del carbó tant en l’àmbit domèstic com en l’industrial, i els occidentals, en els quals predomina el petroli i el gas natural, en la seva major part importats. L’energia nuclear té cada vegada més rellevància (prop del 20% de la producció total d’electricitat el 1990).

El comerç exterior

D’acord amb la seva condició de potència econòmica, Alemanya és un dels estats del món amb uns volums més elevats de comerç exterior. La balança comercial és clarament favorable, i entre 1986-88 situà el comerç exterior alemany en la primera posició mundial. Prop de la meitat de les exportacions és constituïda per maquinària, d’entre la qual sobresurt l’automoció. Segueixen en importància la tecnologia de processament de dades, la maquinària elèctrica, l’equipament per a instal.lacions industrials i per a generació d’energia i els aparells de telecomunicacions. Hom exporta també productes químics (plàstics, productes farmacèutics i per a la indústria), semielaborats (paper, fibra tèxtil, ferro i acer) i alimentaris. Pel que fa a les importacions, la partida més important és formada també per la maquinària, (equipament per a la generació d’energia, maquinària de transport i industrial). Segueixen en importància els materials en brut o semielaborats (paper, fibra tèxtil, ferro i acer, metalls no ferrosos, etc.), els productes químics i els carburants i els productes alimentaris. Quasi la meitat del volum del comerç exterior alemany s’efectua amb alguns dels països veïns de la Unió Europea (el Benelux, França, Itàlia i la Gran Bretanya). De la resta, els EUA, Àustria, Suïssa i el Japó ocupen els llocs principals (1992). Des de la Segona Guerra Mundial, la moneda oficial fou el marc de la RFA (que substituí el marc de l'antiga RDA després de la reunificació) fins a l'adopció de l'euro, la moneda única europea (1999). 

Els transports

El port de Bremerhaven

Els transports terrestres a l’Alemanya reunificada arrosseguen el llast de les més de quatre dècades de partició del país, que repercutiren en una orientació completament oposada de les vies de comunicació: així, a l’antiga RDA hom construí la xarxa viària envers els països del COMECON. Contràriament, a la banda occidental les grans línies del transport eren dirigides vers el Nord (Escandinàvia), el Sud a través de Munic (punt neuràlgic del tràfic centreeuropeu vers Àustria, els Balcans i Itàlia) i l’W, sobretot a través de les conques del Rin i del Ruhr, des d’on hom accedia al Benelux i a França. Durant tots aquests anys, hom reduí al mínim les comunicacions entre les dues Alemanyes (limitades al Berlín Occidental), i l’estructura radial anterior a 1945 amb Berlín com a centre fou eliminada. A més de restablir les vies de comunicació tallades, amb la reunificació hom hagué d’emprendre la modernització dels transports de l’antiga RDA, molt inferiors en eficiència, tecnologia i recursos. Alemanya tenia el 1992, 91.432 km, de via fèrria i comptava amb tres tipus de serveis ferroviaris: els trens expressos (D-Züge), les línies interurbanes i de connexió dels centres urbans amb la perifèria (Intercity) i els trens d’alta velocitat, que connecten amb línies del mateix tipus a la resta d’Europa. Pel que fa a les carreteres, l’extraordinari creixement del parc automobilístic a l’antiga RFA durant els anys de postguerra obligà a la construcció de nombroses autopistes, que el 1990 sumaven més de 8.000 km sobre un total de 496.000 km de carretera. El transport per les aigües interiors és molt considerable, i cobreix prop del 20% del tràfic de mercaderies al llarg d’uns 6.700 km d’aigües navegables, de les quals dos terços corresponen a rius i la resta a canals. Dels rius, destaca en primer lloc el Rin, en direcció E-W. De les rutes N-S, cal esmentar l’Elba, el Havel i l’Oder, connectats entre si per canals. El Danubi és vital per a la comunicació amb l’Europa Oriental, el qual, mitjançant un sistema de canals, hom projecta convertir en la via d’unió entre la mar del Nord i la mar Negra. Dels canals destaquen el Mittelcanal, que uneix Berlín amb la mar del Nord (320 km), i el canal de Kiel (98 km), que enllaça les mars del Nord i Bàltica. La relativament reduïda longitud de costa d’Alemanya no és obstacle perquè la seva marina mercant sigui una de les més importants del món. Els ports d’Hamburg, en primer lloc, i també els de Bremen, Lübeck i Rostock se situen entre els primers pel volum de tràfic. Entre els més de 40 aeroports sobresurt el de Frankfurt i, així mateix, Berlín, Colònia, Munic, Düsseldorf, Hamburg i Leipzig. La companyia d’aviació comercial Lufthansa és de les primeres a escala internacional.

Les finances

El sistema bancari alemany és format per tres branques: el banc central, la banca privada i les institucions de crèdit. El banc central (Deutsche Bundesbank), de titularitat estatal, emet moneda i regula el crèdit mitjançant l’establiment de tipus d’interès. Bé que independent del Govern Federal, dona suport a la política econòmica d’aquest. La banca privada comercial finança la gran indústria, el govern i les entitats públiques. El Deutsche Bank, el Dresdner Bank i el Commerzbank integren el gruix de les activitats d’aquest sector i són copartícips d’activitats industrials. A banda, hi ha un gran nombre de bancs menors d’àmbit regional o local. Les institucions de crèdit, sota la tutela de l’estat, inclouen les caixes d’estalvi i els bancs dels länder, que actuen com a bancs centrals d’aquelles. El seu àmbit és bàsicament domèstic i les activitats es limiten al crèdit, la inversió i les transferències.

L’economia

La ciutat de Frankfurt, gran nucli industrial i financer d’Alemanya

L’economia de la zona occidental d’Alemanya començà d’organitzar-se a partir del 1946, mitjançant préstecs del tresor americà, de l’Import Export Bank i, sobretot, a través del pla Marshall (2.800 milions de dòlars). El 1948 els aliats decidiren de posar fi a la inflació, crearen el Bank Deutscher Länder i realitzaren la reforma monetària que donà un canvi oficial entre la nova moneda, el Deutsche Mark (DM), i el dòlar nord-americà. Amb el naixement de la República Federal d’Alemanya, pel setembre del 1949, hom aplicà l'economia social de mercat, dirigida pels economistes del grup Ordo capitanejats per Ludwig Erhard, que diferia notablement de les polítiques econòmiques vigents al món capitalista, de caire neokeynesià. El 1949 fou suprimit el racionament, hom propulsà l’autofinançament de les empreses i les finances dels estats i els municipis es descentralitzaren. El colossal procés d’esmerç fou fet aprofitant tots els nous organismes que s’anaren creant a l’Europa occidental (Unió Europea de Pagaments, CECA, OECE, etc.). Fins el 1955 la producció no trobà cap obstacle de col·locació, la mà d’obra era abundosa, els salaris bastant fixos i els beneficis molt elevats; això darrer possibilità, amb les mesures fiscals que ho encoratjaren, un enorme procés d’autofinançament, que donaria lloc a l’anomenat “miracle alemany”. Entre 1950-60 la producció industrial augmentà en més d’un cent per cent, amb l’índex de creixement més alt de tota Europa occidental; en aquest “salt endavant” destacaren la mineria i la construcció com a capdavanteres, seguides dels transports, del comerç i dels serveis. A l’establiment de la CEE, la República Federal d’Alemanya es trobà ja en una situació privilegiada entre els estats signataris. Malgrat la crisi del petroli que els anys 1980-83 perjudicà l’economia, la zona occidental d’Alemanya tenia una renda per habitant que la situava entre la dotzena d’estats més rics del món. Tenia virtualment plena ocupació i donava treball a uns dos milions d’obrers estrangers. La zona oriental d’Alemanya, des del 1945 fins al 1948, passà per moments dificilíssims: el país es trobava arrasat, sense electricitat, sense transports, amb una població sotmesa al treball obligatori i un sistemàtic desmantellament de les fàbriques, juntament amb un flux massiu d’alemanys vinguts dels territoris perduts a l’E de la línia Oder-Neisse. L’administració militar soviètica inicià els primers passos de la reconversió: 2.055.000 ha de terres agrícoles foren repartides (amb unes condicions molt dures per als nous propietaris) i hom inicià la nacionalització de la indústria. Amb la retirada de l’administració militar soviètica a l’octubre del 1949 nasqué formalment la República Democràtica Alemanya. La RDA s’integrà al món socialista i entrà a formar part del COMECON; el mateix 1949 fou iniciat un pla biennal que preparà el primer pla quinquennal 1951-55, al final del qual la RDA esdevingué un estat independent. Totes les fonts d’energia i totes les grans fàbriques de les indústries bàsiques havien estat estatitzades; els anys successius l’estatalització s’estengué considerablement a la indústria. El segon pla quinquennal (1956-60) aconseguí uns resultats excepcionals, però la gran emigració vers la RFA comprometé l’esforç productiu; el tercer pla fou abandonat el 1962, i l’any següent hom aprovà una important reforma per la qual hom establia l’autonomia de les associacions d’empreses estatals (VVB), la reorganització del sistema d’índexs propis de les empreses, introduint el concepte de benefici, i la reforma del sistema de preus per tal d’eliminar les distorsions ocasionades per les ajudes estatals. Aquestes directrius foren incorporades al primer pla septennal de 1964-70, que donà lloc al “nou sistema econòmic” (descentralització de la planificació, autogestió de les empreses, aplicació dels criteris de rendibilitat i de benefici, reforma del sistema de preus i de contractes). El 1968 es dugué a terme la reforma monetària. El “nou sistema econòmic” malgrat els desequilibris d’infraestructura que determinaren revisions al llarg dels tres plans quinquennals consecutius (1971-85), globalment constituí un èxit, i permeté d’assolir l’índex de creixement del producte material net (PMN) més alt dels estats socialistes europeus (entre el 16% i el 25,4%). Aquests resultats, únics a l’Europa industrialitzada durant la crisi econòmica mundial, emmascaraven la desproporció estructural d’una economia encarregada de fornir maquinària especialitzada, mecànica de precisió i adobs a tot el COMECON, cadena econòmica de 455 milions d’habitants. A l’octubre del 1990, el nou estat reunificat, bastit sobre el model del sector occidental, hagué d’encarar-se amb la situació real de l’economia de l’antiga Alemanya socialista, molt deteriorada i completament inviable en un sistema capitalista. L’esforç només podia ser emprès per una potència econòmica com l’antiga RFA i, encara, al preu d’importants sacrificis. Pel març d’aquest mateix any hom havia creat una agència d’administració (Treuhandanstalt) encarregada de privatitzar totes les indústries i empreses de l’antiga RDA. El 1993, la majoria d’aquestes empreses havien estat adquirides per companyies de l’antiga RFA. Per tal de costejar el sanejament de l’economia del sector oriental, el Govern Federal dictà mesures d’austeritat a l’antiga RFA (augment dels impostos i contenció de les despeses socials). Una de les seqüel·les produïdes per la reconversió industrial fou el gran augment de l’atur a la zona oriental, que al gener del 1994 arribà fins al 17%, i hom hagué de prendre mesures per a contenir la inflació. La massiva demanda de béns i serveis per part del territori oriental disparà momentàniament el creixement del PNB de l’antiga RFA fins a un 4,9% el 1990, però el pes de la reunificació no trigà a fer-se sentir i el 1992 aquest índex havia disminuït al 0,9%. Tot i que el cost de la reunificació es revelà inicialment molt més alt del previst, l’economia de l’antiga RDA mostrà clars signes de recuperació el 1993, any en què aquesta zona enregistrà un creixement del PNB del 6,3%.

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

Construcció i enderrocament del mur de Berlín

El territori de l’actual Alemanya tenia, l’any 1915, una població de 68 milions d’habitants, xifra que baixà notablement després de la Primera Guerra Mundial però que fou assolida de nou el 1937. Després de la Segona Guerra Mundial, els dos estats alemanys que es crearen seguiren evolucions demogràfiques diferents. Així, el territori de la RFA tenia, el 1939, una població de 40 milions d’habitants i el 1965 de 57 milions (increment del 41%), mentre que la RD d’Alemanya passà de 19,1 milions d’habitants del 1946 a 17 milions el 1964 i a 16,7 milions el 1982. L’augment de la RF d’Alemanya fou ocasionat, en una part molt important, pels moviments d’immigració: en primer lloc l’originat pels fugitius de l’ofensiva soviètica, al final de la Segona Guerra Mundial (de la Prússia Oriental, de Pomerània, de Mecklenburg un flux de gent s’anà a establir, sobretot, a la Baixa Saxònia i a Slesvig-Holstein); després del 1945, s’afegiren a aquella primera onada nombrosos expulsats de Polònia, d’Hongria i de Bohèmia. Aquestes dues onades sumaren 6 milions de refugiats. Un tercer flux important, a partir del 1949, fou el de fugitius de l’Alemanya oriental (uns 4 milions fins el 1961, any en què es construí el mur de Berlín). Aquestes arribades de refugiats provocaren l’envelliment de la població, que, al costat de la minva de natalitat, explica el feble creixement de la població. Així, el creixement global de l’Alemanya reunificada reflecteix un índex molt baix: el 0,1% durant el període 1970-87 i, el 1991, assolia un índex negatiu (-0,1%). El 1993, la densitat de la població era de 227 h/km2, xifra alta bé que desigualment repartida per tal com alguns dels länder de l’antiga RFA (Hamburg, Rin del Nord-Westfàlia, Hesse, Saarland i Baden-Württemberg) concentraven el 45% de la població del país. Part d’aquesta desproporció és deguda a la immigració massiva d’alemanys de la RDA a la RFA des del 1988. A l’Est, els länder més poblats eren el 1993 Berlín (per raó de la seva condició de capital i de constituir, en la seva meitat, part de l’antiga RFA) i Saxònia, amb 255 h/km2dup, i els menys poblats Mecklenburg-Pomerània Occidental i Brandenburg, amb menys de 100 h/km2. Alemanya tenia el 1991 tres ciutats (Berlín, Hamburg i Munic) amb una població superior al milió d’habitants. Onze ciutats (Colònia, Frankfurt del Main, Essen, Dortmund, Stuttgart, Düsseldorf, Duisburg, Hannover, Leipzig, Bremen i Dresden) superaven el mig milió i hi havia una setantena de ciutats mitjanes (entre els 100.000 i els 500.000 habitants). La població és formada per alemanys, amb una minoria de danesos (30.000 al land de Slesvig-Holstein, de sòrabs (200.000 a la Lusàcia) i de 35.000 a 40.000 gitanos. Hi ha una forta participació d’estrangers (4,5 milions en tot el territori, principalment turcs, iugoslaus, italians, grecs, espanyols i austríacs). La llengua oficial és l’alemany. La majoria de la població és de religió cristiana: el 42% és protestant, dels quals majoritàriament pertanyen a les esglésies luterana i unitària. La federació Evangelische Kirche in Deutschland (EKD), fundada el 1948, inclou la majoria de les esglésies protestants. Els catòlics són aproximadament un 36%. L’Església catòlica és organitzada a Alemanya en cinc arquebisbats i divuit diòcesis. La majoria de la població catòlica es concentra al sud i a l’oest, especialment a Baviera.

El govern i l’administració

El Bundestag

La República Federal d’Alemanya és regida constitucionalment per la Llei Fonamental del 23 de maig de 1949, que fou promulgada amb caràcter provisional, en l’espera de la reunificació de les dues Alemanyes. Estableix un règim democràtic, federal i respectuós dels drets de l’home. No poden ésser objecte de revisió els drets fonamentals, la divisió de poders i l’estructura federal. La resta de la constitució pot ésser revisada per una majoria dels 2/3 de les dues cambres. La constitució disposa al cim de l’estat l’existència d’un president de la federació, elegit per un termini de 5 anys per una assemblea composta pels membres del Bundestag i per un nombre igual de membres elegits pels parlaments dels länder. Representa internacionalment l’estat i proposa el canceller al Bundestag. L’Assemblea Federal és formada per dues cambres: el Bundestag o Cambra Federal (663 membres), elegida per sufragi universal directe, lliure, igual i secret cada quatre anys, i el Bundesrat o Consell Federal. La majoria dels poders parlamentaris resideixen en el Bundestag: acorda les lleis, elegeix el canceller i controla el poder executiu. El Bundesrat és format per membres dels governs dels länder, els quals tenen una representació desigual (de 3 a 6 vots cadascun), bé que ha estat reduït el grau de desigualtat existent durant la República de Weimar (d’1 a 26 vots). El mandat en aquesta cambra és imperatiu; el govern de cada país fixa el sentit del vot. El Bundesrat té un poder de veto sobre les lleis aprovades pel Bundestag, però només de caràcter temporal. El canceller, en qui resideix gairebé tot el pes polític de la RFA, és elegit, a proposta del president de la federació, pel Bundestag, per majoria absoluta, el qual pot, al seu torn, destituir-lo per mitjà d’un vot de censura, bé que per a poder-lo exercir ha d’elegir alhora un substitut també per majoria absoluta. El president de la federació nomena els ministres a proposta del canceller, que és l’únic responsable de la línia política presa. El sistema electoral de la RF d’Alemanya concedeix dos vots a cada elector. Amb l’un hom elegeix la meitat dels diputats per sufragi majoritari uninominal a una volta; amb l’altre, que cobreix l’altra meitat del Bundestag, hom designa simplement un partit polític. El conjunt dels llocs obtinguts per un partit ha d’ésser almenys proporcional al de vots partidistes obtinguts. Si el nombre és superior, manté els seus llocs com a prima a la majoria. Quan un partit no arriba a recollir el 5% dels vots no té dret a tenir cap diputat, mesura destinada a eliminar de la vida pública els partits marginals. La constitucionalitat de les lleis és garantida per un Tribunal Federal Constitucional de 24 membres. Aquest pot dissoldre aquells partits que “atemptin contra l’ordre fonamental liberal i democràtic, o tendeixin a eliminar o posin en perill l’existència de la República Federal d’Alemanya”. Així, dissolgué el Partit Socialista del Reich (SRP, Sozialistische Reichpartei), fundat el 1948, de tendència pronazi, i el partit Comunista d’Alemanya (KDP), que malgrat la seva extrema debilitat fou també prohibit a la RFA entre 1956-68. A banda, els partits que dominaven la vida política alemanya immediatament després de la reunificació eren, en primer lloc, la coalició democratacristiana CDU-CSU (Christlich Demokratische Union-Christlich Soziale Union), en el poder des del 1982, el socialdemòcrata SPD (Sozialdemokratische Partei Deutschlands), principal partit de l’oposició, el liberal Freie Demokratische Partei (FDP), el PDS (Partei des Demokratischen Deutschlands), dominat per antics membres del dissolt partit comunista de la RDA, els ecologistes (die Grünen), i la ultradreta, representada per diversos partits. El Deutscher Gewerkschaftsbund (DGB), vinculada a l’SPD, és la primera central sindical. Els sindicats de l’antiga RDA s’integraren a la DGB el 1990. Des d’aquest any, i seguint el model federal de l’antiga RFA instaurat el 1949, Alemanya és formada per 16 länder, els quals tenen una total autonomia en qüestions culturals i d’ensenyament i gaudeixen d’amplis poders quant a ordre públic, serveis públics, premsa i cinema. Alemanya és membre de l’ONU, de l’OCDE, de la Unió Europea, de l’OTAN i del Consell d’Europa.

L’ensenyament

A Alemanya el govern respecta la sobirania dels länder, per aquesta raó es mantenen les diferències de règim escolar. Actualment, la conferència federal permanent de ministres d’educació procura la unanimitat quant als problemes bàsics, però les seves conclusions són només indicatives, no prescriptives. Només tenen poder resolutiu els consells d’educació amb participació d’educadors del municipi i del land. L’escolaritat és obligatòria dels 6 (en alguns länder als 10) als 18 anys. A tots els länder l’escola treballa amb horari intensiu i el curs comença a la primavera (a Baviera, però, a la tardor). L’escola primària és gratuïta; a d’altres nivell, varia. L’ensenyament preescolar comprèn fins als 6 anys i es fa als Kindergarten. L’educació primària es fa a les Grundschulen, durant 4 (o 6) anys, després dels quals hom opta per un dels tres tipus següents d’escola: Hauptschule (escola general), de 5 a 6 anys de durada, després de la qual hom pot treballar, si bé ha de continuar estudiant en una escola vocacional 3 anys més; la Realschule (escola secundària), de 6 anys de durada, i el Gymnasium (escola de gramàtica), de 9 anys de durada, el títol del qual possibilita l’accés a la universitat. Les escoles són construïdes pel land, el districte, el municipi, els grups confessionals, o d’altres institucions; en general, aquestes entitats financen les despeses materials i el land paga el personal. L’escola privada és molt reglamentada. La majoria dels estudiants tenen beques per als estudis superiors. Les despeses d’educació varien d’un land a l’altre; alguns hi dediquen el 16% del pressupost. A l’antiga RFA hi havia 249 universitats o institucions de nivell similar, i a l’antiga RDA, 54 universitats.

La informació

A la Llei Fonamental de 1949 resta garantida la defensa de la llibertat d’expressió, amb les úniques excepcions de la difusió pública de secrets d’estat, que és penada, i de la facultat del govern de retenir determinats documents adduïbles com a prova en processos criminals. El 1968 hom establí diverses mesures contra el monopoli a la premsa escrita. No hi ha, per altra banda, cap llei referida expressament a la informació a nivell federal, per tal com és competència de cadascun dels länder, les disposicions dels quals en la matèria presenten, dins del marc general de la Llei Fonamental, un considerable grau de disparitat. Pel que fa a la premsa, el Consell de Premsa Alemany, fundat el 1956, agrupa els professionals del sector i té cura dels interessos i principis generals de la professió i recull les queixes dels lectors. Hi ha una gran quantitat de publicacions periòdiques; només de diaris n´hi havia, a la RFA, prop de 350 just abans de la reunificació. A l’antiga RDA, totes les publicacions eren controlades per l’estat a través de les organitzacions polítiques, que tenien cura de la seva publicació i difusió. El 1990, aquestes publicacions passaren a mans privades i actualment, a l’Alemanya reunificada la premsa és majoritàriament independent. Entre els diaris de més circulació cal esmentar en primer lloc el sensacionalista Bild-Zeitung , però també el Frankfurter Allgemeine Zeitung, el Suddeutsche Zeitung, el Berliner Zeitung (antic òrgan oficial de la RDA), die Welt i die Zeit, alguns d’ells de reconegut prestigi. D’entre els setmanaris d’informació general cal esmentar der Spiegel i Stern. Pel que fa a la radiodifusió i la televisió, la majoria de les organitzacions emissores són inscrites a la Arbeitsgemeinschaft der öffentlich-rechtlichen Rundfunk-anstalten der Bundesrepublik Deutschland (Organitzacio de la radiodifusió pública de la República Federal d’Alemanya; ARD), que les coordina. La televisió pública consta de 3 canals. Pel que fa a la ràdio pública, cada membre emet a través de tres a cinc canals. A banda, hi ha diversos canals privats.

La història

Arrels històriques d’Alemanya

El poblament paleolític és representat a totes les etapes. La mandíbula de Mauer prop de Heidelberg, és l’única resta antropològica humana del Paleolític inferior, trobada fins ara a Europa. El Paleolític mitjà —home de Neandertal i indústries mosterianes— i les etapes principals del Paleolític superior també són coneguts. D’ençà de l’arribada de les civilitzacions amb agricultura (Neolític), que ja poden ésser considerades com a arrels llunyanes del poblament històric, és difícil la síntesi, ja que no hi ha una prehistòria única, com s’esdevé amb gairebé tots els territoris dels estats moderns. Hi ha diverses zones: la del Rin, la costa atlàntica, la de Baviera i Saxònia, i la gran plana septentrional, que és sempre la més poc dinàmica. El primer Neolític (ceràmica de bandes) fou una extensió del centreeuropeu, que partí dels Balcans. Les primeres cultures amb metall es consolidaren a l’època del vas campaniforme i del Megalític. La plena edat del bronze rebé les influències del grup d’Únětice (o Aunjetitz). Al final de l’edat del bronze foren importants les cultures dels túmuls i dels camps d’urnes (Urnenfelder), que es projectaren cap a l’oest d’Europa a través de les invasions, fins arribar a Catalunya, i que representaren el pas a l’edat del ferro (Hallstatt). Els pobles antics d’Alemanya començaren d’entrar a la història escrita a través dels contactes amb Roma, amb les conquestes de Juli Cèsar a les Gàl·lies i la penetració cap al Rin. Els romans donaren el nom de germànics al conjunt, no gaire homogeni, de pobles establerts a la riba esquerra del Rin, i que tenien en comú les llengües indoeuropees, el fet de pertànyer a la cultura de La Tène, bé que no en la seva fase pura, i una certa organització social (tribalisme, tendència al nomadisme, forta base ramadera). Tàcit en feu el primer estudi de conjunt, valuós bé que romàntic. La zona germànica renana fou ocupada per Juli Cèsar i dividida en dues províncies, Germània Superior i Germània Inferior, a les quals s’afegí la de Rètia (Raetia) i el Nòrdic (Noricum), entre els Alps i el Danubi (15 aC). Aquesta zona es romanitzà, entrà a la vida urbana, i fou important com a frontera (limes) entre el món romà i el món germànic. Aprofitant la crisi de l’imperi romà, vers la meitat del segle III dC, grups germànics començaren l’assalt del limes i els francs i els alamans aconseguiren d’arribar fins a la península Ibèrica. Restablerta la situació a la fi del segle III, novament, a la primeria del segle V, altres grups germànics (sueus, burgundis, etc.) renovaren els moviments cap al sud i tingueren un paper decisiu en l’enfonsada de l’imperi romà d’occident. Al final del segle IV habitaven l’Alemanya actual dos grups de pobles germànics: un grup a l’interior (longobards, rugis, esciris, gèpides, hèruls, sueus, vàndals), amb pocs contactes amb el món romà; gairebé tots foren sotmesos pels huns i acabaren fugint cap al sud del Danubi, mentre les terres a l’est de l’Elba i del Saale que ells abandonaren eren ocupades pels pobles eslaus; un altre grup, a l’oest de l’Elba (frisons, saxons, francs, alamans, bavaresos, turingis i burgundis), en contacte directe amb el món romà (alguna vegada dins mateix de l’imperi o establerts com a federats a les fronteres), al moment de les invasions intentaren de penetrar dins l’imperi o es mantingueren en llurs territoris. Finalment, la zona entre l’Elba i el Rin quedà repartida entre cinc grans pobles: saxons, francs ripuaris, turingis, alamans i bavaresos. Davant la pressió d’alamans i burgundis, els francs salis i ripuaris s’uniren sota el domini del rei sali Clodoveu (465-511). En el futur, a pesar dels repartiments hereditaris i de les lluites subsegüents, el poble franc portà a terme una política exterior unida que li permeté de dominar la Gàl·lia i la Germània: submissió dels turingis i dels bavaresos fins el 534; domini o submissió a tribut dels pobles del nord d’Alemanya sota Teudebert (504-548). Els francs ripuaris i les zones sotmeses més enllà del Mosa formaren el regne d’ Austràsia, que continuà avançant cap a l’est, colonitzà la Francònia i hi introduí el cristianisme i alguns rudiments de romanització i acabà xocant amb els pobles eslaus i els àvars. Les lluites entre Austràsia i Nèustria debilitaren el poder reial; mentre Turíngia, Alamània i Baviera recuperaven de fet llur independència, amenaçada per les incursions dels àvars, la noblesa, encapçalada pels “majordoms de palau”, s’apropià els dominis imperials i exercí l’únic poder efectiu; la dinastia dels “majordoms de palau” d’Austràsia unificà (687) novament sota la seva autoritat tot el Regnum Francorum (Pipí d’Heristal) i, després de l’etapa restauradora de Carles Martell (reunificació, cristianització, derrota dels àrabs el 732), la dinastia merovíngia dels “reis ociosos” acabà essent definitivament substituïda per la dels majordoms, el 751, en què Pipí el Breu, fill de Carles Martell, es feu ungir rei dels francs. La cultura de les estirps germàniques occidentals que s’instal·laren als territoris que havien de constituir Alemanya presentava, quant a religió, dret, art, etc., i quant a vida econòmica, les característiques generals dels germànics. El comerç i els contactes militars amb els romans abans de les invasions havien familiaritzat els futurs alemanys amb diversos elements de la cultura mediterrània, bé que les estirps occidentals no n'eren tan penetrades com llurs veïns orientals, els gots, i sobretot conservaven, en la major part, llur primitiva religió germànica. Tanmateix, Ireneu, al segle II, parla ja de la primitiva evangelització de les zones situades a l’esquerra del Rin; al concili d’Arles (314) assistiren els bisbes de Colònia i Trèveris. També elements arqueològics del segle IV donen notícia d’algunes seus episcopals com Magúncia, Estrasburg i Bonn; d’altra banda, els historiadors Orosi i Sòcrates Escolàstic, al segle V, parlen de la presència cristiana als voltants de Worms i a les ribes dels rius Main i Neckar. D’aquest nucli sortiren al segle VI els primers missioners de Baviera, Rupert i Emerà de Worms i el monjo Corbimà. La gran etapa evangelitzadora dels territoris de Germània començà al final del segle VII amb Columbà i el seu deixeble Gal, i especialment ja a la primera meitat del segle VIII amb Wil·librord i Bonifaci. Aquest darrer és l’exemple més típic de bisbe itinerant i fundador de l’estructura episcopal germànica, centrada entorn de Magúncia i amb íntima comunió espiritual amb la seu romana, que venia a suplir la primitiva organització malmesa pels constants moviments dels pobles germànics.

Carolingis i otònides

Carlemany (768-814), el centre dels dominis del qual era l’antiga Austràsia, acabà i consolidà les conquestes del seu pare Pipí el Breu, i imposà la seva autoritat als territoris germànics; entre el 772 i el 804 sotmeté i cristianitzà per força els saxons, al mateix temps que subjectava més estretament Baviera, privant-la de la seva dinastia (deposició de Tassiló III el 788). D’altra banda, Carlemany organitzà políticament, religiosament i militarment els territoris germànics a través dels comtats, les seus episcopals i les marques militars (danesa, soraba, oriental), reductes defensius i nuclis d’expansió. Però, després de mort, el seu ideal de monarquia universal sucumbí aviat a causa de la diversitat de pobles i de costums de les terres que formaven el seu imperi (de l’Elba al Llobregat) i dels repartiments provocats per la concepció patrimonial de la sobirania. El tractat de Verdun (843) sancionà la formació dels futurs regnes de França (Carles el Calb) i de Germània (Lluís el Germànic) i de la zona intermèdia de la Lotaríngia, punt de litigi entre ambdós regnes fins als nostres dies; ni els nous monarques ni els seus successors no pogueren evitar la ferma implantació del règim feudal, consolidat definitivament, després de l’extinció dels carolingis, a la mort de Lluís el Jove (911), en els grans ducats nacionals de base ètnica i territorial: Saxònia, Francònia, Suàbia i Baviera, damunt els quals la corona, electiva, no tenia més força que la derivada dels territoris patrimonials del monarca. Mentre els normands, assentats a Frísia, atacaven la baixa vall del Rin, els danesos, els vends i els moraus amenaçaven les fronteres; i, sobretot després del 901, els hongaresos portaven la mort i la devastació per tot el regne. Enric de Saxònia (919-936) firmà amb els hongaresos una treva humiliant que li permeté, però, de reorganitzar l’exèrcit, de crear centres fortificats per a la defensa del país, de subjectar els danesos (934) i els eslaus (creació de marques entre l’Elba i l’Oder, subjecció, el 929, de Venceslau de Bohèmia), amb la consegüent cristianització i introducció de colònies germàniques en territoris eslaus. Galvanitzat així el regne, pogué reprendre la lluita i allunyar definitivament el perill hongarès. Otó I (936-976), el fill d’Enric de Saxònia, es proposà la restauració de l’imperi carolingi; davant l’oposició dels ducs, els substituí per familiars o per homes de la seva confiança i, assegurat així el seu domini sobre Alemanya, passà a Itàlia, on s’assegurà el control de l’elecció papal i reprengué (962) el títol d’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Començava així una llarga etapa de somnis imperials, sempre dificultats per l’atomització feudal, la falta de cohesió territorial i la resistència del papat i de les ciutats italianes a la supremacia de l’emperador. Otó II i Otó III moriren a Itàlia mentre danesos i eslaus feien recular les fronteres de l’Imperi, Polònia, Bohèmia i Hongria s’afermaven com a regnes independents i la noblesa feudal tornava al seu particularisme. Contra la noblesa, els emperadors recolzaren en els senyors eclesiàstics, bisbes i abats, el nomenament dels quals s’atribuïen i en els quals trobaven els més fidels i entusiastes auxiliars de la seva política. La pau carolíngia, amb la relativa tranquil·litat que imposà i amb l’organització administrativa i fiscal que permeté, donà ocasió a una represa econòmica i demogràfica manifestada en l’artigament de molts territoris, principalment sota la direcció dels monestirs, que en molts casos foren nuclis de noves poblacions, i en el sorgiment de les primeres ciutats a l’E del Rin. Signe d’aquesta represa fou el restabliment de l’economia monetària. L’anomenat renaixement carolingi, esforç de represa de la cultura clàssica, arrelà principalment a la Renània amb un art i amb una cultura eclesiàstics —en gran part monàstics— que pervisqueren, tot evolucionant, fins a lligar amb el romànic. L’ensenyament durant el període carolingi i otònida atenyia el seu nivell superior a les escoles catedralícies i monàstiques. Escoles monàstiques famoses foren les de Fulda i Hersfeld a Hessen, la de Corvey a Saxònia, les de Sankt Gallen i Reichenau a Suàbia, les de Sant Maximí, Trèveris i Stablo (Stavelot) als països renans, les de Benediktbeuren, Sankt Emeran, Ratisbona i Niederalteich a Baviera. L’obra pedagògica de més difusió a les escoles superiors alemanyes, durant aquest període alt medieval, fou De clericorum institutione de Rabà Maur (776-856), abat de Fulda i després arquebisbe de Magúncia. Aquesta cultura superior, però, quedava exclusivament limitada als àmbits eclesiàstics. És característic d’aquest període —i inicia un dels trets propis de la cultura alemanya— que malgrat el caràcter cosmopolita d’aquest esforç cultural, que utilitzava la llengua llatina (fixada per iniciativa de Carlemany en la forma que havia de perdurar tota l’edat mitjana) i es movia dins les coordenades generals europees, no deixà de banda el conreu de la llengua vulgar i el manteniment de molts elements culturals precristians. L’ensorrada de l’imperi carolingi i el període de les invasions normandes i hongareses provocà una crisi de tot el complex politicoeconòmic carolingi, les característiques culturals del qual, però, pervisqueren en un to menor i amb una gradual integració en una cultura pròpiament alemanya. L’art de tot aquest període destaca, en la mesura en què s’ha conservat, en l’arquitectura i en la miniatura.

Les cases de Francònia i de Suàbia

El Sacre Imperi Romanogermànic vers l’any 1050
© fototeca.cat
Amb la casa de Francònia, la pretensió imperial de considerar les autoritats eclesiàstiques vassalls feudals que rebien de l’emperador la investidura temporal i espiritual dels seus càrrecs, i els abusos comesos per Enric IV (1056-1106) en els nomenaments, enfrontaren l’emperador amb la reforma de Cluny, personalitzada en el monjo Hildebrand (més tard papa Gregori VII), que denuncià la investidura laica, la venda de càrrecs eclesiàstics, el matrimoni dels clergues i la intromissió imperial en l’elecció papal des d’aleshores reservada als cardenals (1076). Per a Enric IV, que en la seva lluita contra els senyors laics comptava gairebé únicament amb l’ajuda dels senyors eclesiàstics, la pèrdua del control sobre l’església alemanya significava la fi del seu domini. Començà així la lluita de les investidures, que, bé que acabà amb una transacció (concordat de Worms, el 1122, pel qual l’emperador renunciava a la investidura espiritual, però conservava, de fet, el seu poder damunt el clergat alemany), representà el fracàs de l’imperialisme a Itàlia enfront de l’Església i a Alemanya enfront dels grans senyors, per oposar-se als quals l’emperador s’hagué de recolzar en la petita noblesa, col·locada sota el seu domini directe, i en la burgesia comercial de les ciutats del Rin, aliades de l’emperador a canvi de la garantia de la seva autonomia municipal. L’extinció de la casa de Francònia a la mort d’Enric V (1125) obrí la llarga rivalitat entre els dos grans partits dels güelfs i dels gibel·lins; els primers, dirigits principalment per les cases ducals de Saxònia i de Baviera, representaven el desig d’expansió cap a l’est (Drang nach Osten) i la renúncia al domini sobre Itàlia i sobre l’Església; els segons, en canvi, encapçalats per les dinasties de Francònia i de Suàbia (Hohenstaufen) pretenien per damunt de tot el manteniment de la idea imperial. D’altra banda, els emperadors es preocupaven més d’engrandir llurs dominis patrimonials i d’espoliar llurs contraris que de la bona marxa de l’imperi, i les dietes tenien cura de canviar de dinastia a cada nova elecció imperial. Només Frederic I Barbaroja (1152-90) pogué donar un moment de pau a l’imperi i obtingué novament la subjecció de Dinamarca, de Bohèmia i de Borgonya; fracassà, però, a Itàlia (derrota de Legnano davant les ciutats de la Lliga Llombarda); mentrestant, els güelfs Albert l’Os de Brandenburg i Enric el Lleó de Saxònia consolidaren definitivament l’expansió germànica fins a l’Oder, sotmetent i assimilant els pobladors eslaus, mercès a la colonització pagesa; llur obra fou continuada per l’orde teutònic, establert a Prússia des del 1226, que estengué la germanització per les costes bàltiques (Curlàndia, Livònia, Estònia). Enric VI, fill de Frederic I, dedicà, també sense èxit, a Itàlia les seves energies. El seu fracàs comportà que, a la seva mort, fos el papa Innocenci III qui fes i desfés emperadors, considerant l’imperi un feu del papat, fins a concedir la corona a Frederic II (1215-50), fill d’Enric VI, que només s’interessà per Alemanya com a font de recursos per a les seves empreses italianes. La seva mort abocà l’imperi al gran interregne (1250-73), durant el qual Alemanya, mancada de tot poder central, quedà definitivament esmicolada en un mosaic de grans i petits estats feudals, laics o eclesiàstics, comunitats pageses lliures i lligues autònomes de ciutats o de cavallers; d’aquest complex sorgiren amb forta personalitat la Hansa i el primer nucli suís, i en restà separada Itàlia, on els drets dels Hohenstaufen a Nàpols i a Sicília passaren a la casa de Barcelona (Pere el Gran) i foren la base de l’expansió mediterrània de Catalunya. Aquest període veié el triomf del feudalisme a Alemanya. La seva implantació presentà caràcters originals: imposició tardana del principi hereditari, grans feus eclesiàstics i supervivència d’extenses comunitats pageses lliures. Alhora, les ciutats posaren les bases socials i econòmiques de la burgesia. L’expansió comercial s’hi manifestà notablement en la part que tingueren en la colonització de les costes bàltiques i amb la gran importància de certes fires. El creixement demogràfic donà l’impuls per a la intensa bonificació interior i per a la colonització de les marques orientals. Fruit important de les relacions amb l’Europa occidental i meridional foren la introducció de la filosofia escolàstica des de França i la del dret romà reviscut des d’Itàlia, el qual forní les bases ideològiques de la idea d’imperi universal. La introducció de l’anomenat orde de cavalleria, amb el conjunt dels seus ideals ètics, socials i culturals, fou decisiu per a la cultura d’aquest període, especialment la literària, per tal com fou el vehicle de la incorporació d’Alemanya —amb originalitat, però— a la literatura èpica i lírica de tipus provençal i francès; les corts dels prínceps territorials alemanys foren centres de cultura laica, fonamentats en aquests ideals cortesans i cavallerescos. Al regnat d’Enric III (1039-56) les classes dirigents ja començaren a imitar els costums cavallerescos francesos i provençals, erigits en model cortesà. En aquesta època es produí la renovació de la cultura monàstica per l’orde de Cluny, dels premonstratencs, i després pel Cister. La llengua literària començà a configurar-se amb l’obra dels minnesänger. Algunes mostres literàries fan entreveure les característiques de la cultura popular que fins aleshores s’havia transmès per via oral. Aquesta època fou la del gran art romànic alemany i, cap a la fi, de la introducció del gòtic d’origen francès.

La baixa edat mitjana

La catedral de Freiburg im Breisgau, un dels edificis més representatius del gòtic alemany
© B. Llebaria
Rodolf d’Habsburg (1273-91) posà fi a l’interregne, es desentengué de les qüestions d’Itàlia, evità la intromissió papal en els afers de l’imperi i inicià una política basada en la consolidació dels seus dominis territorials i el suport a les ciutats i a la Hansa; però fracassà en l’intent de donar una mica d’unitat al conglomerat alemany. La pèrdua definitiva d’Itàlia i la renúncia a una sobirania de fet damunt Alemanya foren sancionades en la Butlla d’Or (1356), que decretava la independència de l’elecció imperial respecte a Roma i la reservava als set electors (els arquebisbes de Magúncia, de Colònia i de Trèveris i els prínceps de Bohèmia, de Saxònia, de Brandenburg i el comte palatí), donant així, a favor dels prínceps territorials, una estabilitat institucional a l’imperi, el qual, però, s’allunyà definitivament del model del regne unificat dels països de l’Europa occidental. En són signe la perduració legal de les guerres privades, interrompudes irregularment per Landfrieden temporals; la constitució de lligues de ciutats i de petites senyories i la institució del tribunal secret de la Santa Vema per a la repressió del bandidatge nobiliari. La crisi del poder imperial, però, correspon a un moment de remarcable vitalitat en el món alemany (colonitzacions i desenvolupament del comerç a l’àrea de la mar Bàltica, florida de les ciutats renanes, fundació de les universitats de Praga el 1348 i de Viena el 1365), però també de rivalitats internes, agreujades per la necessitat evident de la reforma política i religiosa de l’imperi, el cisma eclesiàstic i el renaixement de l’esperit eslau (derrota de l’orde teutònic a Tannenberg, 1410), problemes tot ells involucrats en la revolta dels hussites de Bohèmia. L’emperador Segimon de Luxemburg (1410-37) fracassà en el seu intent d’afermar l’autoritat imperial (recaptació d’impostos, reforma de l’administració, fi de les guerres privades); a la seva mort (1437), el seu gendre Albert d’Àustria reuní els territoris de les cases d’Habsburg i de Luxemburg i lligà el títol imperial a la seva família, però tampoc no pogué comptar sinó amb les seves possessions patrimonials, augmentades per una lluïda sèrie de bons casaments, que culminaren en la grandiosa herència de Carles V (1500-58), a pesar de la qual no pogué imposar el seu ideal d’imperi universal ni evitar la Reforma. L’ascens de la burgesia, junt amb el fracàs de la idea imperial i la pèrdua de rang social de l’estament cavalleresc, provocà el desenvolupament d’una cultura burgesa en contraposició a la nobiliària del període dels Hohenstaufen. La combinació de la tradició popular rural, que mai no havia desaparegut, amb una versió que alterava profundament els ideals ètics dels temes aristocràtics, produí el tipus de literatura narrativa i exemplaritzant que es prolongà durant segles en la forma dels Volksbücher (‘llibres populars’). El cristianisme germànic donà aleshores com a fruit l’escola mística renana, iniciada per Eckart i continuada per Tauler, Seuse i Ruysbroeck, que la portà al camp de la reforma de vida amb la devotio moderna flamenca, mentre que una altra línia d’autors quasi desconeguts penetrà després, a través de la deutsch Theologie, en l’obra reformadora de Luter. Paral·lelament, l’art gòtic, incorporat al caràcter germànic, es desplegà amb esplendor. Els mitjans de difusió de la cultura sofriren un canvi radical a causa de la invenció de la impremta. Amb precedents alemanys i estrangers d’estampació de llibres amb tipus fixos, l’invent dels tipus mòbils per Gutenberg a mitjan segle XV, s’estengué ràpidament per tot Europa en els 50 anys següents.

L’època de les lluites religioses

Monument a Martí Luter, a Erfurt

En aquest fenomen, no solament religiós, sinó també polític i social, es barrejaren amb els motius teològics i disciplinaris de la revolta de Martin Luter, la tendència dels magnats a deslligar-se del poder imperial, el desig de la noblesa d’apoderar-se dels béns eclesiàstics, el de les ciutats d’escapar al domini dels bisbes, i el de les classes arruïnades pel capitalisme primerenc (cavallers i camperols i menestralia urbana) de modificar llur situació social. Les inesperades conseqüències socials de la Reforma (revoltes dels cavallers i dels camperols i la revolució anabaptista de Münster els anys 1533-35) inclinaren Luter a favor dels prínceps, que, després d’acabar amb les revoltes i sobreposar-se a les escomeses de l’emperador, es convertiren per la pau d’Augsburg (1555) en els grans beneficiaris de la Reforma (amos ara de la consciència dels seus súbdits pel principi que s’hi consagrava de cuius regio eius religio), mentre l’imperi quedava creuat per una pregona barrera religiosa. L’incompliment de la pau religiosa d’Augsburg, l’expansió calvinista i els intents contrareformistes dels jesuïtes, sostinguts per Maximilià de Baviera i per Ferran d’Estíria (futur emperador Ferran II) portaren a la formació de dos blocs hostils: la Unió Evangèlica (1608), que agrupà els prínceps protestants, i la Lliga Santa (1609), dels catòlics. Ambdós blocs s’enfrontaren en la guerra dels Trenta Anys (1618-48), que convertí Alemanya en camp de batalla de tots els exèrcits d’Europa i en despoblà algunes regions durant prop d’un segle. A partir del final del segle XV i fins a mitjan segle XVI, es produïren a Alemanya dos fets decisius per a la seva cultura, d’abast i de ressonància universals: el Renaixement i la Reforma. El primer, originat a Itàlia, penetrà a Alemanya al principi d’aquest període i, després de les primeres provatures d’un humanisme entusiasta, però mal paït per mentalitats encara fonamentalment medievals (tot i algunes excepcions importants com la de Nicolau de Cusa), sota l’influx de la poderosa personalitat de l’holandès Erasme, amb el seu humanisme cristià, equilibrat i optimista, i amb el contrapès d’Ulrich von Hutten, portaveu d’un humanisme revolucionari i radical, madurà una forma peculiar d’humanisme alemany. La Reforma de Luter entrà en contacte de manera dialèctica amb l’humanisme, i mentre alguns representants d’aquest moviment s’hi afiliaren (Hutten, Melanchton i d’altres), Erasme trencà amb Luter arran de la disputa sobre el lliure arbitri i hom pot dir que la major part dels humanistes foren al capdavall hostils a la Reforma. Luter, que havia esdevingut un moment (dieta de Worms) el centre de les esperances de reforma social i de regeneració d’Alemanya, aviat demostrà que les seves preocupacions eren ben diferents i limitades a la lluita religiosa i acabà defensant l’ordre establert i el poder dels prínceps i oposant-se al desenvolupament del capitalisme. Tanmateix, la idea reformista que la ignorància era el gran mal per a la veritable religió, fou molt positiva per a la difusió de la cultura. El mateix Luter, ajudat per Melanchton, organitzà les escoles de Saxònia i de Turíngia i al costat de l’ensenyament religiós foren introduïdes les matemàtiques i les ciències naturals, la història i la gimnàstica. Moltes iniciatives renovadores dels reformats, però, foren arruïnades per la guerra dels Trenta Anys. Les universitats protestants foren els grans centres de cultura i de polèmica. La traducció de la Bíblia de Luter —que fixà la nova llengua literària alemanya i de la qual ja en foren tirats més de cent mil exemplars en vida del reformador— feren possible per primera vegada l’accés de grans masses de població a la cultura escrita. La reacció catòlica coneguda com a Contrareforma tingué la seva expressió més notable en la creació dels col·legis de jesuïtes i amb l’acció dels confessors d’aquest mateix orde sobre prínceps i magnats. La iniciativa cultural havia passat, al final del segle XVI, al camp catòlic; l’anomenat segon humanisme, promogut per la Companyia, malgrat l’ús predominant de la llengua llatina, no deixà d’influir profundament en la cultura alemanya i representà, juntament amb l’esmentada acció docent i proselitista, el fonament de l’apreciable “recatolització” característica del barroc.

L’Alemanya de la pau de Westfàlia

Les principals potències alemanyes després de la pau de Westfàlia (1648)
© fototeca.cat
La intervenció en el conflicte de la potència francesa, que el mateix temps immobilitzava Espanya amb les insurreccions de Portugal i Catalunya, i el cansament de la lluita, portà a la pau de Westfàlia (1648), que arruïnà definitivament la unitat alemanya, i dividí l’imperi en 350 estats independents, amb dret a fer guerres, paus i aliances sense el consentiment de l’emperador i protegits contra ell per les potències signatàries del pacte; mentre França, Dinamarca i Suècia obtenien territoris a l’interior de l’imperi, reis estrangers tenien possessions a Alemanya i senyors alemanys eren a la vegada reis de països estrangers (l’elector de Saxònia, rei de Polònia el 1697, el duc de Hannover, rei d’Anglaterra el 1714). L’autoritat imperial era pràcticament nul·la fora dels seus estats hereditaris i els emperadors atenien sobretot les qüestions dels Balcans i d’Itàlia; França imposà el seu protectorat sobre la Lliga del Rin (1658) i un nou estat, Prússia, aparegué cada vegada més potent, sobretot gràcies a l’energia de Frederic Guillem I (el Gran Elector, 1640-88), que centralitzà i modernitzà els seus territoris amb l’explotació de noves terres, protegint la immigració dels protestants francesos i amb la creació de la potència militar de Prússia, elevada per l’emperador a la categoria de regne (1701) a causa de la seva ajuda en la guerra de Successió d’Espanya. Prússia passà a disputar l’hegemonia dins el conglomerat alemany a Àustria, que, bé que apartà el perill turc amb els tractats de Karlowitz (1699) i de Passarowitz (1718) i es trobà reforçada amb les antigues possessions hispàniques a Itàlia i als Països Baixos, es debilità pel desig de Carles VI de deixar el tron a la seva filla Maria Teresa (qüestió de la Pragmàtica Sanció) i la consegüent guerra de Sucessió d’Àustria que li costaren Nàpols i Sicília, retornats als Borbó d’Espanya, la Lorena, cedida a França (1738), i Silèsia, ocupada per Prússia (1740). S'obria així clarament dins Alemanya l’oposició entre Àustria, catòlica i cesarista més que absolutista, sobretot després del fracàs de les innovacions “il·lustrades” de Josep II, i Prússia, protestant, oberta a les noves idees del Despotisme Il·lustrat; la victòria prussiana a la guerra dels Set Anys (1756-63) i la seva millor organització política i militar li donaren preponderància sobre Alemanya, de la qual Àustria restava cada cop més aïllada. Al mateix temps, Frederic II protegí les ideologies il·lustrades i, bé que ell fou encara completament afrancesat en la seva cultura, les idees dels “filòsofs” produïren en els petits estats protestants un realçament de l’esperit alemany. La fal·làcia dels motius religiosos al·legats durant les lluites anteriors fou demostrada per l’heterogeneïtat de les aliances durant la guerra dels Trenta Anys. La duració d’aquesta, amb totes les seves misèries, desmoralitzà la societat alemanya. L’espectacle, però, de les desgràcies nacionals, incità a cercar-li remei. L’esperit sectari fou en gran mesura superat, i així foren posades les bases de l’esperit de tolerància del segle XVIII i de la consciència d’una unitat per damunt les divisions religioses i polítiques. El triomf polític de França, que vivia el seu gran segle, elevà aquest país a la categoria d’exemple i de model, sovint servilment imitat, pels prínceps alemanys, els quals, en llurs Residenzen (petits Versalles) constituïren els centres de cultura característics d’aquesta època. En aquest període foren fundades, sota la protecció principesca, les principals acadèmies alemanyes. El racionalisme francès que es nacionalitzà a Alemanya, on produí figures tan originals com Leibniz i Wolff, originà, d’una banda, l’inici del desenvolupament de la ciència fisicomatemàtica moderna i de l’altra, posà a Alemanya els fonaments de l'Aufklärung o Il·lustració alemanya. No mancaren, ja al segle XVII, els moviments unionistes, com els de J. Masen i J. Leibniz, que tenien més de sentimentalistes que no d’ecumènics, sortits en gran part del fort moviment pietista luterà iniciat per Philipp Jakob Spener amb la seva obra Pia desideria, retorn a l’escola mística renana, i que polaritzà entorn de la Universitat de Halle, que tingué també manifestacions en l’obra musical de H. Schütz, a la qual no serà estrany el mateix J.S. Bach. L’antidogmatisme que comportava aquest corrent convergí amb el racionalisme naturalista de l'Aufklärung, a la qual arribaren també els catòlics a través del jansenisme i del gal·licanisme, que prengué la forma episcopalista del febronianisme. En l’Aufklärung religiosa alemanya apareix un doble corrent, el racionalista, que culminà en E. Lessing, i el teòleg, que tingué una expressió característica en l’obra filològica exegètica de C. Wolff i que en el camp catòlic representà J.L. Isenbiehl a la Universitat d’Ingolstadt. L’Aufklärung, en principi universalista i filantròpica, inserida en el context sociopolític de l’estat prussià tal com l’havia organitzat el Gran Elector, produí el complex cultural que ha estat qualificat de prussianisme. En són característics un cert cosmopolitisme i una receptivitat cultural, una actitud profundament laica (en termes religiosos, erastisme), una exaltació de l’estat com a punt de convergència dels valors i de les aspiracions socials, un sentit ètic fundat en la disciplina, en l’austeritat i en el renunciament personal, etc. Les universitats alemanyes, dominades per la teologia protestant o la catòlica, havien adquirit força desprestigi durant el segle XVII: Leibniz, per exemple, havia renunciat a ensenyar-hi i s’havia refugiat a les noves acadèmies. A partir de mitjan segle XVIII, però, la institució universitària anà assumint una funció directiva en la vida intel·lectual alemanya i les facultats de filosofia prengueren cada vegada més relleu. Els principals centres foren, en aquesta època, Göttingen, on es desenvolupà el neohumanisme, Leipzig i Halle, on ensenyà Wolff. La literatura, fins a mitjan segle XVIII, acceptà bastant servilment el model de la literatura clàssica francesa del segle XVII, mentre les arts plàstiques produïren les diverses escoles regionals del rococó. El segle XVIII fou el primer gran segle de la música a Alemanya. Són figures destacades d’aquest segle J.S. Bach, G.P. Telemann i G.F. Händel, que dominaren l’anomenada època barroca. Fins a la fi del segle XVIII s’estengué l’època galant amb els fills de Bach i els compositors de l’escola de Mannheim. Dins la segona meitat del segle XVIII poden ésser destriats diversos moments i estrats. La Il·lustració, passats els primers moments de pobra imitació dels models francesos i anglesos, produí en les seves millors expressions figures de la importància de Lessing i de Wieland fins a culminar en Kant, que superà els plantejaments anteriors. Més tard a la mateixa època del desenvolupament de l’Aufklärung, començà a dibuixar-se, com a Europa en general, una reacció complexa i difícil de definir inserida dins el concepte general de preromanticisme. Aquesta reacció, dirigida contra l’eixutesa i la fredor de la versió corrent de la Il·lustració i contra la seva esterilitat com a instrument de progrés social, recolzà en el sentimentalisme que llavors amarava Europa, en la reacció dels esperits religiosos de tradició més o menys pietista i, en els seus darrers moments, en el pensament rousseaunià. El preromanticisme alemany donà figures com Jacobi i Herder i culminà literàriament en el Sturm und Drang. Aquesta crisi cultural, sobre un fons de conservadorisme social, havia de produir, sota l’impacte de les guerres revolucionàries i napoleòniques, l’eclosió de la cultura alemanya en el període següent.

Les guerres revolucionàries i la reacció

Evolució política alemanya del 1815 al 1918
© fototeca.cat
La Revolució Francesa fou rebuda amb entusiasme entre els intel·lectuals i artistes alemanys. La realització dels nous ideals revolucionaris topava en primer lloc amb l’atomització del poble alemany en una multitud de petits estats feudals. Les classes dominants reaccionaren amb la natural alarma. Francesc II, emperador des del 1792, i el rei Frederic Guillem de Prússia iniciaren sense èxit una llarga guerra contra el nou Estat francès. Les repetides derrotes davant els exèrcits francesos accelerà la desintegració del Sacre Imperi Romanogermànic. Sota l’estímul inicial de la derrota i de l’ocupació estrangera, Prússia aprofità al llarg del segle XIX la reacció nacionalista per a donar una organització política centralitzada al poble alemany. La derrota del 1805 significà el final definitiu del Sacre Imperi Romanogermànic. L’any següent, els principats alemanys del marge dret del Rin i del sud d’Alemanya constituïren la Confederació del Rin, de la qual Napoleó fou nomenat Protector. En promoure la nova Confederació, els francesos cercaven de contrapesar la influència d’Àustria i de Prússia. El 6 d’agost de 1806, Francesc II renuncià al títol d’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, que d’aquesta manera quedà formalment dissolt. Dos anys abans, Francesc II s’havia proclamat emperador hereditari d’Àustria, títol que conservà. Entre el 1803 i el 1806, més d’un centenar d’estats alemanys foren incorporats a entitats polítiques de major abast geogràfic. Foren suprimits els principats eclesiàstics. Després de la batalla de Leipzig (1813), Napoleó fou definitivament foragitat del territori alemany. Els nacionalistes reclamaven la unificació alemanya sota un únic emperador. Els interessos contraposats d’Àustria i de Prússia ho impediren. D’altra banda, Rússia i Anglaterra veien amb mals ulls el sorgiment d’una gran potència al bell mig d’Europa.

Del Congrés de Viena (1814-15) en resultà una confederació amb un poder central molt feble; el nombre d’estats alemanys quedà reduït a 38. Durant els següents 15 anys predominà una política conservadora, sota la inspiració del ministre austríac Metternich. La revolució a França del juliol del 1830 repercutí a Alemanya en una sèrie de moviments paral·lels. Aquests moviments quedaren absorbits mitjançant algunes concessions al parlamentarisme; la major part dels principats adoptaren constitucions escrites. La realització més interessant, vers el liberalisme mercantil, foren les unions duaneres, que culminaren amb el Zollverein del 1834, unió duanera de 33 estats alemanys, el més destacat dels quals era Prússia. Àustria es mantingué al marge del Zollverein, fet decisiu pel qual perdé l’oportunitat de jugar un paper director dins el conglomerat de països alemanys. Calgué una nova commoció francesa, la Revolució del febrer del 1848, perquè hi hagués un nou impuls en la política alemanya. Després de lluites armades entre ciutadans i forces governamentals, en diverses ciutats alemanyes, fou autoritzada l’Assemblea de Frankfurt, que reuní diputats d’elecció popular directa al maig del 1848. Enduta per una onada d’entusiasme liberal i nacionalista, l’Assemblea de Frankfurt oferí a Frederic Guillem IV de Prússia el títol d’emperador hereditari d’Alemanya, però aquest no acceptà l’oferiment que venia de les masses. Vers el 1850, l’intent renovador de l’Assemblea de Frankfurt podia donar-se per fracassat. Amb grans limitacions, a la major part dels estats, inclosa Prússia, foren adoptades constitucions escrites i institucions parlamentàries, entre el 1848 i el 1850. En el camp catòlic, a poc a poc, la tendència romanista anà superant les disgregadores (Von Stolberg, F. Görzes, F. Schlegel). Al mateix temps, els principats catòlics buscaren l’acord concordatari amb Roma, i Prússia, la nova potència hegemònica, arribà també a solucions pacífiques en el regnat de Frederic Guillem IV, després d’una etapa difícil amb el seu antecessor (forjador, el 1817, de la Unió Evangèlica, que volia unir luterans i evangèlics, simbolitzada amb l’ajut donat per aquest rei per a acabar la catedral catòlica de Colònia). La idea nacional alemanya cristal·litzà damunt la tradició provinent del Renaixement i la Reforma, com a contraposició del nacionalisme liberal de la Revolució francesa: a la idea de nació com a estat de ciutadans, el concepte de Volksgemeinschaft (‘comunitat nacional’) com a organisme biològic mogut pel Volksgeist (‘esperit nacional’ o ‘ànima col·lectiva’) fou elaborat pels pensadors de la fi del segle XVIII i començament del XIX, especialment Herder, Hegel, Fichte, etc. Aquest retrobament col·lectiu, que tingué ocasió de manifestar-se en la guerra contra Napoleó, explica, sobre la trama de l’evolució social posterior, les línies generals i els episodis de la cultura alemanya dels segle XIX i XX. Caracteritza especialment aquest període l’extraordinària commoció cultural representada pel Romanticisme, que, bé que en els seus orígens no era un moviment purament alemany, fou, però, la primera gran contribució d’Alemanya a la cultura europea des dels temps de Luter. Coexistí amb el Romanticisme el classicisme de Weimar, que fou acceptat —i diversament interpretat— per gairebé tots els moviments d’aquesta època i de les posteriors. El desengany a què la reacció i els fracassos de les aspiracions unitàries exposaren l’avantguarda intel·lectual provocaren la integració i el reforçament de les tendències liberals de caràcter radical i universalista, expressades en el moviment de la Jove Alemanya, on per primera vegada participaren alguns jueus (Börne i Heine), més o menys assimilats arran del reformisme de Mendelssohn. El període comprès entre la restauració (1815) i la revolució del 1848 (conegut com a Vormärz) conegué, a més, sota l’atmosfera del “sistema Metternich”, una concreció d’elements diversos predominantment romàntics tardans centrats en la vida local i domèstica de la petita burgesia coneguda com a Biedermeier, caracteritzada per la manca d’aspiracions universals i renovadores.

El procés d’unificació política

L’accessió de Napoleó III al poder a França, en fer renéixer el record de les invasions napoleòniques, fou motiu d’una major entesa entre els estats alemanys, sobretot entre Àustria i Prússia. També hi hagué una major obertura interior vers els sectors liberals. Al principi del decenni 1860-70, en un moment agut del conflicte entre parlamentaris i militars, el rei de Prússia encomanà la direcció del govern a Bismarck (1862). Bismarck realitzà, en el curs d’un dilatat període de govern, de gairebé 30 anys, l’ambició prussiana d’establir l’hegemonia sobre els estats alemanys, és a dir, de crear les bases de la unitat alemanya. Després d’establir relacions de confiança amb Rússia i França, el 1864, Prússia, aliada amb Àustria, feu la guerra a Dinamarca per tal de recuperar els ducats alemanys de Schleswig i de Holstein per a la Confederació. L’administració d’aquests ducats donà motiu a Bismarck per a desencadenar una guerra contra Àustria, que acabà amb la victòria de Sadová (1866). Com a resultat d’aquesta guerra, fou dissolta la Confederació Alemanya. L’any 1867 fou constituïda, amb l’exclusió d’Àustria, la Confederació d’Alemanya del Nord, de la qual el rei de Prússia fou nomenat president. Bismarck preparà acuradament cada conflicte armat, tot cercant d’entrada l’aïllament diplomàtic de l’enemic de torn. La darrera maniobra fou la guerra contra França. El moment adequat arribà el juliol de 1870. Bismarck aprofità un incident relacionat amb els problemes dinàstics d’Espanya per a aconseguir que Napoleó III declarés la guerra a Prússia. Tal com esperava Bismarck, els estats de Baviera, Württemberg, Baden i Hessen-Darmstadt, que s’havien mantingut al marge de la Confederació presidida pel rei de Prússia, s’associaren totalment a la guerra contra França. Aprofitant l’onada d’entusiasme que l’espectacular victòria sobre França promogué en tot el poble alemany, el rei de Prússia, Guillem I, fou proclamat emperador d’Alemanya, el gener de 1871, a la Versalles ocupada. Alsàcia i Lorena foren incorporades al nou imperi, com també Baviera, Württemberg, Baden i Hessen-Darmstadt. El període comprès entre el març de 1848 i el 1871 fou el període de desclosa en l’evolució del pensament i de la ciència alemanys. La continuïtat de la filosofia idealista arribà a la seva culminació en Hegel i contribuí d’una manera decisiva, juntament amb altres elements de molt diversa procedència, a la síntesi de les idees de Karl Marx i Friedrich Engels. Els estudis històrics, estimulats per l’interès romàntic pel passat, arribaren durant aquest període a un grau molt notable de precisió científica en el mètode històric. L’èmfasi posat en aquests estudis, alhora que afavorí el desplegament de tota mena de filosofies de la història, provocà al capdavall el naixement d’una tendència filosòfica, l’historicisme, de gran influència posterior. Relacionat amb l’anterior procés, hom registra l’afermament dels estudis lingüístics amb el perfeccionament del mètode comparatiu, que hom bastí sobre la sòlida base dels seus predecessors romàntics i de les idees de Humboldt. El ràpid desenvolupament industrial que s’inicia en aquest període pot ésser mesurat per la brusca redistribució de la població: per cada 100 habitants de les ciutats, el 1849 hi havia 300 habitants del camp; el 1871, 177; el 1900, 84. El 1871, Alemanya tenia vuit ciutats amb més de 100.000 habitants; el 1900 ja en tenia quaranta vuit. L’expansió industrial impulsà la investigació en el camp de les ciències naturals, pures i aplicades, especialment en el de la química, amb aportacions fonamentals. L’allunyament i posterior exclusió d’Àustria de la política alemanya deixà el moviment d’unificació nacional sota l’impuls de Prússia. La Prússia de Bismarck era encara un estat agrari, dominat per una forta classe noble terratinent, els Junker, que, malgrat l’abolició del servatge el 1811, havien aconseguit que del 1815 al 1848 fos doblada la proporció dels dominis senyorials (Rittergüter) en relació a la superfície total; així, els Junker duien una acció sostinguda contra la llibertat d’indústria i tenien el monopoli dels càrrecs militars del que havia d’ésser l’exèrcit del Segon Reich. El govern prussià s’esforçà a guanyar la burgesia renana, econòmicament forta, dinàmica i progressista, però políticament subordinada, malgrat les pressions que els interessos de la gran indústria exercien sobre els militars i sobre l’opinió, a través de la premsa que controlaven. Aquesta actitud, el patrocini del Zollverein, tan desitjat, i l’arrogant política exterior anaren adherint les forces i els sectors alemanys a la causa prussiana. Així, el nou estat unificat que nasqué el 1871 era, fonamentalment, l’estat prussià, conservador, autoritari i militarista, estès a tot l’àmbit alemany.

L’imperi alemany

Escultura de Bismarck, a Hamburg

A partir de la proclamació de l’imperi, l’atenció de Bismarck s’orientà principalment vers la consolidació interior del nou sistema. Aviat entrà en conflicte amb els catòlics “centristes”, perquè aquests volien defensar els drets autonòmics i la llibertat religiosa de les antigues entitats territorials. Aquest conflicte es desenvolupà entre el 1872 i el 1879 amb el nom de Kulturkampf, i conduí finalment a la ruptura de relacions entre la Santa Seu i Prússia, i, com a subproductes, a la laïcització del matrimoni i de l’ensenyança. A partir del 1879, per reprimir un moviment socialista puixant i unificat, Bismarck hagué de cercar la col·laboració dels catòlics i feu votar al Reichstag una llei contra les associacions i les publicacions socialistes: en un any foren tancades 244 societats i suprimits 184 periòdics i 307 altres publicacions. Com a contrapartida, Bismarck promogué una sèrie de lleis socials, entre les quals hi havia les assegurances, destinades a tranquil·litzar els sectors menys polititzats de les masses obreres. En l’ordre exterior, Bismarck havia renunciat a l’expansió de l’imperi sobre d’altres països europeus. En canvi, estava interessat en l’obtenció de colònies ultramarines. Fruit d’aquest interès fou la confèrencia de Berlín del 1884, en la qual obtingué el Camerun, Togo i Àfrica del Sud-oest i, dos anys més tard, mitjançant acord amb Anglaterra, Tanganyika. Simultàniament, aconseguí la sobirania sobre l’arxipèlag Bismarck al Pacífic. El botí obtingut mitjançant una partició tardana en l’aventura colonialista no satisfeu les ambicions expansionistes de sectors influents de la vida alemanya. Després de la mort del kàiser Guillem I (1888), i del brevíssim regnat del seu fill Frederic III (tres mesos), accedí a la corona Guillem II, fill de Frederic. Aviat es posà de manifest la incompatibilitat de caràcters entre el nou emperador i el “canceller de ferro”, el qual es veié obligat a retirar-se del poder el 1890. Els qui succeïren Bismarck en el càrrec no tingueren gaire relleu: el comte de Caprivi (1890), el príncep de Hohenlohe (1895), el príncep de Bülow (1900), Bethmann-Hollweg (1909), Michaelis (1917), Hertling (1917) i el príncep Max de Baden (1918). Durant tot el seu regnat, Guillem II fou directament responsable de les principals decisions polítiques. La política colonialista de la darrera etapa de Bismarck fou prosseguida amb guanys minúsculs i amb riscs bèl·lics a vegades greus: compra, a la Xina, del territori del golf de Jiaozhou (1897), conflicte i compra de les illes Carolines i de les Marianes a Espanya (1899), repartiment de les illes Samoa amb els Estats Units (1899), repressió de l’aixecament dels boxers a Xina (1900), friccions en el repartiment del Marroc (1905) i participació a la conferència d’Algesires (1906). Durant el regnat de Guillem II, la indústria alemanya, protegida per un nacionalisme econòmic molt marcat, s’expandí extraordinàriament. El 1900, la producció industrial alemanya ultrapassà l’anglesa, i es convertí en la primera potència industrial d’Europa i la segona del món. L’expansió econòmica s’aconseguí sacrificant la classe treballadora, que s’inclinà cada vegada més cap al socialisme; el 1910, el Partit Socialdemòcrata era el més nombrós del Reichstag. S'endurí la política d’assimilació de les minories nacionals, constituïdes principalment per polonesos i danesos. L’estat major militar passà a exercir un paper polític de primer ordre. A partir del 1900, sota la direcció de l’almirall Von Tirpitz, s’inicià una gran expansió de la marina de guerra, fins a esdevenir la segona del món la vigília de la Primera Guerra Mundial. L’exèrcit de terra també s’expandí fins a arribar a ésser el més potent d’Europa. A partir del 1900, l’imperialisme militarista alemany somià en una Europa central integrada sota la seva influència, és a dir, sota la supremacia del poble alemany, desvetllat pel pangermanisme. Aquesta idea portà a una estreta associació amb l’imperi austríac, i a una contraposició amb el moviment paneslavista. Sobre aquesta base sorgí una coincidència d’interessos entre Alemanya, Àustria i Turquia; enfront d’aquest bloc sorgí la Triple Aliança, constituïda per Rússia, França i Gran Bretanya. La situació entre els dos blocs, durant els anys que precediren la Primera Guerra Mundial, fou definida amb l’expressió de “pau armada”. A partir del 1912, l’estat major alemany començà d’estudiar les possibilitats d’una guerra preventiva contra Rússia i França, dins d’un estat general d’opinió segons el qual Alemanya era amenaçada per tots els cantons. La gran diferència amb la política exterior de Bismarck era que, sota el regnat de Guillem II, havia estat perduda l’aliança de Rússia a causa de l’apropament a Àustria. La mort en atemptat de l’arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, el 28 de juny de 1914, desencadenà la Primera Guerra Mundial, que acabà a la tardor del 1918 amb la desfeta, no solament de l’estat alemany, sinó també del règim imperial. Les causes de la derrota foren: la feblesa interna dels imperis austríac i turc, l’aïllament diplomàtic en què l’imperi alemany s’havia situat els anys anteriors al conflicte, i la intervenció decisiva dels Estats Units d’Amèrica en la guerra el 1916, després d’un intent seriós de mitjançar en el conflicte, i, finalment, provocats per l’acció dels submarins alemanys. Un darrer factor fou la inestabilitat interna per la duresa de la guerra, les males collites del 1916 i del 1917, i l’exemple de la Revolució Russa d’octubre del 1917. Dos grups revolucionaris s’escindiren del Partit Socialdemòcrata: els socialistes independents, dirigits per Hugo Haase, partidaris de la pau immediata; i els espartaquistes, dirigits per Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, partidaris de la immediata revolució proletària. A la darreria de setembre del 1918, l’exèrcit alemany demanà l’armistici, però, abans que acabessin les negociacions, la revolució era al carrer. Aixecament dels mariners, de caràcter revolucionari (octubre del 1918), organització de comitès de soldats i treballadors a Berlín, i proclamació de la República Socialista Bavaresa (8 de novembre de 1918). L’endemà, el kàiser Guillem II fugí a Holanda i el canceller, príncep Max de Baden, cedí el poder al Partit Socialdemòcrata. El líder d’aquest partit, Friedrich Ebert, formà un govern provisional anomenat Comitè de Comissaris del Poble. L’exèrcit i els sectors conservadors donaren suport al nou govern per tal de contenir el desencadenament a fons de la revolució. Un congrés de soldats i treballadors reunit a Berlín votà majoritàriament a favor de l’elecció d’una assemblea nacional constituent. Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht aixecaren llurs partidaris contra el projecte parlamentari, però foren reduïts per l’exèrcit, sota la direcció del socialdemòcrata Gustav Noske. Tots dos líders revolucionaris foren assassinats a mitjan gener del 1919. Al final del segle XIX i al principi del XX sorgí, en part com a reacció contra el rigorisme i l’austeritat de la vida alemanya, i en part com a conseqüència de múltiples influències exteriors, un complex d’idees i d’actituds irracionalistes i radicals que congriaren el fin de siècle alemany, el qual irradià a l’exterior i constituí, després de la Reforma i del Romanticisme, una de les èpoques d’expansió de la cultura alemanya (Nietzsche, Jungedstil, “l’art per l’art”, etc.). D’aquest període d’ebullició nasqueren, ja cap a la Primera Guerra Mundial, els moviments que en la filosofia, en la literatura i en l’art —principalment l’arquitectura— inicien la cultura contemporània (l’expressionisme, l’avantguardisme plàstic, el funcionalisme, etc.).

La república de postguerra i l’ascens del nacionalsocialisme

Evolució territorial d’Alemanya durant el segle XX
© fototeca.cat
Al mes de febrer del 1919 es reuní a Weimar l’assemblea nacional constituent, elegida per vot popular; Friedrich Ebert fou elegit president de la República. Poc després, el tractat de pau de Versalles imposà a Alemanya: la pèrdua total de les colònies d’ultramar, la devolució a França de les regions d’Alsàcia i Lorena, la cessió a Dinamarca d’una franja de territori poblat per majoria danesa, la cessió a Polònia de territoris de majoria polonesa, la dissolució de l’estat major general i diverses limitacions de caràcter militar, l’ocupació de la Renània, i reparacions econòmiques de guerra considerables. La República de Weimar, dins els seus primers mesos de vida, aixafà dos nous intents revolucionaris: un a Berlín, l’altre a Baviera. Simultàniament, els francesos promovien un moviment separatista a Renània. Aviat aparegué, tanmateix, una forta reacció nacionalista, encapçalada pels Junker prussians, els veterans de guerra i sostinguda per les classes mitjanes. Al març del 1920, hi hagué a Berlín un cop militar nacionalista, dirigit pel general Lüttwitz, que fracassà. Al novembre del 1923, un dels principals caps militars de la Primera Guerra Mundial, el general Ludendorff, i Adolf Hitler intentaren de llançar la Revolució Nacionalsocialista a Munic. El moviment fracassà, però durant la República de Weimar centenars de socialistes, catòlics i jueus caigueren víctimes de les accions dels grups ultranacionalistes. L’economia resultà desgavellada per una inflació extraordinària, que arribà a fer perdre tot valor a la moneda al final del 1923. Per part de les potències vencedores hi hagué una tendència a prestar ajuda al desprestigiat règim parlamentari de Weimar: crèdits per a sostenir la reorganització monetària, ajornament de les reparacions i evacuació de les tropes francobelgues estacionades al Ruhr (1924), mesures que permeteren la recuperació econòmica d’Alemanya. El president Ebert morí al febrer del 1925 i per tal de succeir-lo fou elegit el mariscal Hindenburg, de 77 anys, de tendència conservadora i nacionalista. L’ambient de prosperitat econòmica canvià de signe el 1929, amb la gran crisi econòmica capitalista i l’establiment del pla Young, segons el qual Alemanya havia de pagar més de 2.000 milions de marcs anuals fins al 1967, per tal de liquidar les reparacions de guerra. Les eleccions del 1930 revelaren grans avenços dels nacionalsocialistes i dels comunistes, que aconseguiren, respectivament, la segona i la tercera posició en el Reichstag, darrere els socialdemòcrates i davant els centristes catòlics. El parlament sorgit de les eleccions era totalment ingovernable. La República de Weimar entrà en una crisi mortal. Durant dos anys ocupà el càrrec de canceller el centrista catòlic Heinrich Brüning, inconstitucionalment sostingut pel president Hindenburg. Les eleccions presidencials d’abril del 1932 confirmaren Hindenburg en el càrrec amb 19,3 milions de vots. Hitler n’obtingué 13,4 milions. La popularitat del Partit Nacionalsocialista augmentà durant el transcurs del 1932, mentre el catòlic centrista Franz von Papen ocupava la cancelleria. El 30 de gener de 1933, el president Hindenburg designà Hitler per al càrrec de canceller. En poques setmanes els nazis acapararen totalment el poder. Les eleccions parlamentàries del 5 de març de 1933, que donaren el triomf al Partit Nacionalsocialista, constituïren la darrera ficció democraticoliberal. El dia 21 del mateix mes, a Potsdam, fou proclamat el Tercer Reich. Simultàniament, es desencadenà una persecució duríssima contra els comunistes i els jueus; alguns sectors socialistes i catòlics també foren perseguits. Totes les activitats del país foren reorganitzades sobre bases totalitàries, amb una ideologia consistent en l’exaltació de la supremacia racial del poble alemany. L’inici de grans obres públiques mitigà ràpidament la vaga forçosa, i l’ideal d’autarquia promogué l’activitat econòmica. Durant el 1934, Hitler consolidà el seu poder personal. D’una banda, la mort del president Hindenburg li permeté d’ocupar alhora el lideratge del partit, el del govern i el de l’estat. De l’altra, ofegà amb la purga sagnant del 30 de juny el projecte d’una segona revolució del capità Ernst Röhm, cap de les “Camises Brunes”, les milícies del partit. En poques hores foren executats milers de militants del partit. Per a aquesta operació, Hitler es valgué de l’exèrcit, de la policia i de les milícies especials del partit. En política exterior, el nou règim adoptà una actitud agressiva. Gradualment foren rebutjades les clàusules del tractat de Versalles, en particular les limitatives del rearmament alemany i les relatives a reparacions de guerra. El 7 de març de 1936, Hitler envià tropes a la regió desmilitaritzada de Renània. El mateix any fou signat amb la Itàlia feixista el tractat d’aliança anomenat Eix Roma-Berlín, que es demostrà actiu en la Guerra Civil Espanyola. L’any 1937 restà constituït el pacte Antikomintern entre Alemanya, Itàlia i el Japó. El març de 1938, tingué lloc l’ocupació fulminant i l’annexió d’Àustria (Anschluss). El proper objectiu de la política expansionista foren les zones de Txecoslovàquia poblades per majoria ètnica alemanya. Anglaterra i França claudicaren a la conferència de Munic del setembre de 1938; l’1 d’octubre de 1938, l’exèrcit alemany envaí la regió dels Sudets txecoslovaca. Pel març del 1939, les tropes alemanyes ocuparen la resta de Txecoslovàquia. El nou punt de tensió fou establert entorn del corredor de Danzig, tros de territori polonès que separava la Prússia oriental de la resta de l’imperi alemany. Després d’uns mesos de crisi diplomàtica, durant la qual Alemanya i l’URSS signaren un sorprenent pacte de no-agressió, l’1 de setembre de 1939, sense avís, l’exèrcit alemany inicià la invasió de Polònia. Anglaterra i França s’adonaren de la gravetat de l’amenaça nazi, i declararen la guerra al Tercer Reich, el 3 de setembre de 1939, marcant l’inici de la Segona Guerra Mundial. Els exèrcits alemanys aconseguiren èxits espectaculars, ajudats per les altres potències de l’Eix. L’entrada en el conflicte de l’URSS i dels EUA, durant el 1941, determinà, a partir de l’octubre del 1942, un declivi que acabà en la derrota total i l’ocupació d’Alemanya pels aliats, al maig del 1945.

El Tercer Reich i la Segona Guerra Mundial

La Primera Guerra Mundial suspengué però no interrompé el desenvolupament dels moviments de la preguerra. Arran de les temptatives revolucionàries de la immediata postguerra del 1919, quedà consolidada la divisió entre els pensadors marxistes radicals que s’identificaren amb la revolució russa i els socialreformistes que propugnaven un evolucionisme democràtic. La tradició de la filosofia alemanya es manifestà en la continuïtat del neokantisme, en les noves formes que prengué l’irracionalisme (vitalisme amb el comte de Keyserling), en l’historicisme (Dilthey), en els noves especulacions metafísiques (fenomenologia de Husserl i teoria dels valors de Max Scheler) i en el desenvolupament de l’existencialisme (Heidegger, Jaspers). En la literatura, les tendències expressionistes s’adigueren molt amb la situació de crisi i confusió moral de la derrota. Contra aquesta situació tractaren de reaccionar el neohumanisme de tradició clàssica alemanya (Thomas Mann i Hermann Hesse), els revolucionaris marxistes (amb la figura central de Bertolt Brecht i la renovació del teatre) i es desplegaren amb gran amplitud les tendències avantguardistes —tant en la literatura com en les arts— ja insinuades (el Bauhaus, amb Gropius i Mies van der Rohe i l’abstracció). Aquesta època crítica assistí al naixement del fenomen polític, social i cultural concretat en la Gleichschaltung nacionalsocialista. La característica pervivència, malgrat la temptativa democràtica de la república de Weimar, de tendències i ideals autoritaris propis de l’Alemanya postbismarckiana, els corrents irracionalistes i vitalistes, el nacionalisme burgès del segle XIX, el racisme d’obscures arrels darwinianes i la supervivència general d’una mena de Romanticisme vagament nostàlgic, sobre el fons de la situació de depressió col·lectiva, provocà que la “generació de les trinxeres” fos fàcil presa de l’organització política presidida per Hitler i integrada per homes obscurs i marginals que saberen donar una expressió simplista i agressiva als seus sentiments. Aquest grup d’homes s’apoderà de tots els mecanismes de la vida social del país i tractà, en el període 1933-45, d’implantar una cultura basada en un nacionalisme exacerbat, i provocaren l’exili d’una gran part de les personalitats més destacades de la cultura alemanya. En el camp de la política religiosa, superada la crisi de la Primera Guerra Mundial, la constitució de Weimar plantejà, amb la separació de l’Església de l’Estat, una nova situació de més àmplia llibertat que es veié frenada pel Tercer Reich, davant el qual, passats els primers moments de dubte, molts cristians hi feren front agrupant-se, els catòlics, entorn dels bisbes Faulhaber de Munic, Bertran de Breslau i Von Galen de Münster, un cop Pius XI condemnà els aspectes doctrinals del hitlerisme en l’encíclica Mit brennender Sorge (1937).

La segona postguerra i la divisió d’Alemanya

Les grans potències vencedores, a la conferència de Potsdam de juliol del 1945, establiren la divisió d’Alemanya en zones d’ocupació. Els territoris a l’est de la línia Oder-Neisse foren atribuïts a Polònia; la Prússia Oriental fou dividida en dues parts, la septentrional assignada a l’URSS i la meridional igualment a Polònia, com a zones d’ocupació. A la llarga, aquestes zones han estat annexades als territoris polonès i soviètic. La resta d’Alemanya fou dividida en quatre zones d’ocupació, corresponents als EUA, Gran Bretanya, França i l’URSS. Berlín, la capital, també fou dividida en quatre sectors. El 1949, poc després d’haver començat la “guerra freda” entre les potències occidentals i l’URSS, les tres zones d’ocupació occidentals s’unificaren per a constituir la República Federal d'Alemanya. La zona oriental, el mateix any, es constituí en República Democràtica Alemanya. La ciutat de Berlín, de iure, continuà plenament sotmesa a l’estatut d’ocupació, al marge dels dos nous estats alemanys sorgits el 1949; de facto, però, els tres sectors occidentals de la ciutat restaren incorporats, econòmicament i socialment, a la República Federal, i el sector oriental a la República Democràtica. Durant el període d’ocupació estricta, 1945-49, els fets més remarcables foren la desnazificació ( Nuremberg), el blocatge de Berlín (abril 1948-maig 1949), i la participació de les zones occidentals en el pla Marshall (1948).

La República Democràtica Alemanya

La República Democràtica Alemanya fou constituïda el 7 d’octubre del 1949, sota la protecció de l’URSS, sobre la base territorial de la zona soviètica d’ocupació d’Alemanya (els territoris a la dreta de la línia Oder-Neisse foren annexats de facto a Polònia i a l’URSS el 1945). Mentre la República Federal d’Alemanya es constituïa aliada de les potències occidentals, al maig del 1955 la RD Alemanya es convertí en aliada de l’URSS i membre del Pacte de Varsòvia. El primer president i primer ministre foren respectivament (octubre del 1949) Wilhelm Pieck i Otto Grotewohl. Aquests eren presidents del partit SED, creat a l’octubre del 1946, el qual havia guanyat les eleccions. El poder real, però, restà en mans de W. Ulbricht, primer secretari del SED. En morir Pieck (1966), el càrrec de president de l’estat no fou ocupat; Ulbricht esdevingué president del consell d’estat, òrgan col·lectiu que exercí la presidència de la república. El 1964 W. Stoph succeí Grotewohl en el càrrec de primer ministre. Aprovada la segona constitució (1968), la RDA fou considerada aleshores com un “estat socialista d’una nació alemanya”, tot mantenint el principi d’una llunyana reunificació amb una base “democràtica i socialista”. El 1970, amb l’adopció realitzada pel govern de la RFA d’una nova política orientada cap els països socialistes (Ostpolitik), s’iniciaren converses entre representants dels dos estats, que culminaren el 1972 amb la signatura signatura d’un tractat bàsic de bones relacions (acord sobre la circulació entre les dues Alemanyes, reconeixement implícit de l’existència de dos estats alemanys en una nació), ampliat el 1974 amb uns altres acords (establiment de missions representatives a Bonn i Berlín Oriental). El 1971, Ulbricht hagué de dimitir com a secretari general del SED. El mateix any la RDA fou admesa a l’ONU i el 1974 establí relacions diplomàtiques amb els EUA. El 1973, a la mort d’Ulbricht, Willi Stoph, anterior primer ministre, ocupà el càrrec de cap del consell d’estat, mentre que Horst Sindermann fou el nou cap de govern. Després de l’abrogació de 43 articles de la Constitució, en fou pràcticament proclamada una de nova (1974), la tercera de la RDA. A partir d’aquest moment es parla solament d’una “nació socialista”, i el terme nació alemanya desapareix. El 1976 tornaren a haver-hi canvis en la cúpula dirigent; així, Erich Honecker, secretari general del SED des del 1971, fou també nomenat cap del consell d’estat, i W. Stoph esdevingué cap de govern.

Dels anys vuitanta a la reunificació

La RD Alemanya mantingué una forta dependència de l’URSS, palesa especialment en la supervisió de les directrius en política exterior. En aquest àmbit, el 1979 fou decretada una àmplia amnistia, amb l’objectiu de millorar les relacions amb Occident i el 1981 tingué lloc la primera reunió oficial d’alt nivell després d’onze anys entre dues Alemanyes. Aquesta reunió inicià una sèrie de contactes diplomàtics intermitents amb els quals, tanmateix, hom no assolí avenços substancials. Entre els motius d’aquest bloqueig hi hagué qüestions com l’estatut peculiar del territori de Berlín, els refugiats polítics de la RD Alemanya a la RF d’Alemanya, i també l’estat dels arsenals nuclears a una banda i a l’altra. Durant els anys vuitanta hi hagué intents d’establir relacions diplomàtiques amb alguns països europeus del bloc occidental, amb la República Popular de la Xina i altres països de l’extrem Orient. Pel juny del 1989, la desfeta de les candidatures del partit comunista a les eleccions poloneses foren el senyal que desencadenà la decisiva resolució de la població germanooriental de posar fi a l’estat i al règim nascuts després de la Segona Guerra Mundial, fet que ocorregué en pocs mesos. La supressió de les filferrades a la frontera d’Hongria amb Àustria afavorí el moviment migratori més gran d’Europa des de la fi de la guerra: 400.000 alemanys fugiren de la RD Alemanya seguint, majoritàriament, la ruta Txecoslovàquia-Hongria-Àustria-República Federal d’Alemanya, però també a través de massives ocupacions d’ambaixades de la RF d’Alemanya i d’altres estats occidentals a Txecoslovàquia i a Polònia. A partir d’aquest moment i durant més d’un any, es produïren manifestacions populars que aplegaren una i altra vegada centenars de milers de persones i posaren de manifest la fallida del règim de la RD Alemanya. A l’octubre del mateix any, Honecker es veié obligat a dimitir i, el mes següent, foren obertes les fronteres amb la RF d’Alemanya, fet que portà el desplaçament lliure i massiu de ciutadans de l’Est. El reformador Hans Modrow, nou primer ministre, intentà d’estabilitzar la situació tot cedint a les pressions democratitzadores. Formà un govern de coalició amb figures de l’oposició (Nou Fòrum, Democràcia Ara) i legalitzà les organitzacions, alliberà els presos polítics i emprengué el processament de Honecker i de catorze alts dirigents més del SED, acusats d’abús de poder i de corrupció. Aquest govern suprimí la STASI (policia política) i preparà unes eleccions lliures a la RD Alemanya. Simultàniament, el SED canvià el nom pel de Partit Socialista Democràtic (PDS). Però el que havia començat com a reivindicació de drets democràtics i denúncia de la corrupció i la inoperància es convertí, en poques setmanes, en una unànime exigència popular d’unificació d’Alemanya. Aquesta exigència dominà les eleccions del març del 1990, que arraconaren completament les autoritats reformadores de l’antic règim i el seu nou partit. Protagonitzades pràcticament pels partits occidentals que crearen partits germans al sector oriental, s’hi imposà la victòria absoluta de la coalició Aliança per Alemanya (48% dels vots) encapçalada per la CDU. Aquesta fou l’única formació que defensà clarament la intenció i el dret d’aconseguir la unitat del poble alemany de manera immediata. Políticament esborrada la RD Alemanya, el govern de coalició que es formà després de les eleccions negocià les modalitats de la unificació efectiva amb el govern de Bonn, unificació que començà a materialitzar-se l’estiu del 90 amb la unificació de la moneda i el 3 d’octubre del mateix any, amb la desaparició oficial de la RD Alemanya.

La República Federal d’Alemanya

Constitució i consolidació de la RFA: el miracle alemany

Art d’avantguarda al monument commemoratiu del mur de Berlín
© Corel / Fototeca.cat
La República Federal d’Alemanya fou constituïda el 21 de setembre de 1949, sota la protecció dels EUA, de la Gran Bretanya i de França, sobre la base territorial de les zones d’ocupació d’aquestes potències aliades. De fet, des del juny del 1948, hi havia un govern central de les tres zones d’ocupació occidentals d’Alemanya. La nova República era inicialment sotmesa a un estatut d’ocupació que durà fins el 5 de maig de 1955. Des d’aquesta data, la República Federal d’Alemanya obtingué plena sobirania i es convertí, com a signant dels tractats de París del 1954, en activa aliada militar de les potències occidentals i membres de l’OTAN. Les primeres eleccions al Bundestag se celebraren a l’agost del 1949: la unió democratacristiana (Christlich-Demokratische Union, CDU) i el partit socialdemòcrata (Sozialdemokratische Partei Deutschlands, SPD) es repartiren el 60% dels vots. El primer president de la república, Theodor Heuss, del partit liberal (Freie Demokratische Partei, FDP), cridà a la cancelleria el líder de la CDU, Konrad Adenauer. Aquest, ininterrompudament canceller fins el 1963, consolidà el règim i propicià l’espectacular recuperació econòmica —fet que ha merescut el qualificatiu de miracle alemany—. Ludwig Erhard, ministre d’economia en els gabinets presidits per Adenauer, fou el successor d’aquest a la cancelleria el 1963. Erhard demostrà escassa habilitat política i el 1966 fou substituït per Kurt Georg Kiesinger, també membre de la Unió Demòcrata Cristiana. El gabinet constituït per Kiesinger tingué com a característica principal el fet d’ésser una “gran coalició de democratacristians i socialdemòcrates”. Després de les eleccions legislatives del 1969, es constituí un govern de coalició amb el partit socialdemòcrata i el partit liberal amb Willy Brandt com a canceller. Així, per primera vegada des de la creació de la RFA, la unió democratacristiana passà a l’oposició parlamentària. Brandt, sobretot, emprengué una nova orientació política exterior i propicià un acostament als passos de l’E (Ostpolitik). Així, l’any 1970 es reuniren a Erfurt els màxims dirigents de les dues Alemanyes per primera vegada d’ençà de la partició d’Alemanya, i el 1972 hom signà un tractat fonamental (Grundvertrag) amb la RDA en el qual la RFA reconeixia en el fons l’existència de dos estats alemanys en una nació. Al mateix temps, hom signà tractats amb Txecoslovàquia, Polònia i l’URSS. Per aquests acords, la RFA reconeixia les fronteres existents a Europa després de la Segona Guerra Mundial, la frontera de l’Oder-Neisse i la frontera interior entre les dues Alemanyes. La situació de Berlín fou regulada per un tractat suplementari que reconeixia una situació especial a l’antiga capital del Reich, tot i que es feia al·lusió als lligams especials de Berlín amb la RFA. Aquesta nova orientació de la política exterior fou profundament criticada per l’oposició democratacristiana. El 1972 l’SPD guanyà les eleccions anticipades però es trobà en moments difícils, tant econòmicament com políticament. L’any 1974 la descoberta d’un espia entre els col·laboradors de Brandt (afer Günther Guillaume) provocà la seva dimissió. Fou succeït en la cancelleria per Helmut Schmidt (SPD), el qual renovà la coalició amb els liberals. El nou govern lluità amb resultats molt positius contra la inflació i l’atur, però s’hagué d’encarar amb el creixement del terrorisme (grup Baader-Meinhof) i amb la problemàtica de la seva lluita jurídica. A les eleccions de 1976, la CDU, en coalició amb la unió socialcristiana (Christlich-Soziale Union, CSU), no aconseguí per molt poc la majoria absoluta i es formà de nou un govern SPD-FDP. A les eleccions de l’octubre del 1980, l’SPD i la FDP tornaren a guanyar. Aquesta situació facilità la tasca del govern Schmidt, però la situació política es veié malmenada per la creixent crisi econòmica i per les fortes discussions en el si de l’SPD sobre els armaments atòmics, així com per les controvèrsies entre SPD i FDP sobre la política fiscal i econòmica. Al setembre del 1982, com a conseqüència d’haver perdut l’SPD el suport de la FDP, caigué el govern i l’SPD passà a l’oposició. Helmut Kohl, del CDU, fou elegit nou canceller mitjançant el suport del seu partit, del FDP i del CSU.

L’hegemonia democratacristiana del 1982 al 1989

En les eleccions generals anticipades del març del 1983, la coalició CDU-CSU-FPD obtingué la majoria absoluta i Helmut Kohl continuà com a cap de govern; en aquestes eleccions es produí l’entrada dels ecologistes al Bundestag per primera vegada en obtenir un 5% dels vots i vint-i-set escons. El govern Kohl hagué de fer front a diverses crisis, entre les quals l’afer Flick, referent al finançamentals partits polítics per part d’una gran corporació, la instal·lació de míssils nord-americans a partir del 1983, que aixecà fortes polèmiques, i, així mateix, hagué de fer cara a conflictes sindicals i a escàndols en diversos casos d’espionatge. Pel maig del 1984 el democratacristià Richard von Weizsäcker fou elegit president de la República. El 1986, l’accident nuclear de Čornobyl desencadenà importants mobilitzacions per part d’ecologistes i partits afins. En les eleccions del gener del 1987, la coalició CDU-CSU-FPD obtingué de nou la victòria, per bé que en aquesta convocatòria els liberals del FPD experimentaren un considerable augment de vots i els conservadors una sensible pèrdua.

La reunificació (1989-90)

A partir del 1989, però, la RF d’Alemanya fou sacsejada pels esdeveniments de la República Democràtica i el govern de Helmut Kohl adoptà una actitud activa amb vista a capitalitzar el procés d’unificació que s’inicià i es consumà en pocs mesos. Bé que la política d’aproximació a la RD Alemanya al llarg dels darrers anys havia estat obra de la socialdemocràcia, fou la CDU la que se situà més clarament i ràpidament davant l’exigència d’unificació del poble alemany. El govern de Kohl obrí ràpidament converses, tant amb els nous governs de coalició de l’Alemanya Oriental com amb diversos estats occidentals. En particular hi participaren els quatre grans vencedors de la Segona Guerra Mundial, Polònia i la CEE, alarmats per la imminència de la unificació i pel fet que Alemanya pogués tornar a ésser la potència d’abans de la Guerra Mundial. D’aquesta manera, la RF d’Alemanya encapçalà el procés en poc temps i aconseguí de donar-li una orientació que li resultava més favorable. La ràpida ensulsiada de l’estat de l’Est i la voluntat manifestada pels habitants de la RD Alemanya d’igualar-se amb els seus congèneres de l’Oest feren que la unificació alemanya es convertís —a pesar d’una certa resistència dels governants de la RD Alemanya i de l’URSS— en una absorció de l’estat oriental per part de la RF d’Alemanya. Una de les dificultats que hagué de vèncer Kohl fou les suspicàcies que la unificació despertava en els estats veïns, que temien perdre les condicions imposades a Alemanya a la fi de la guerra i, en el cas de l’URSS, l’alteració de l’equilibri Est-Oest. La profunda crisi dels països de l’Est, però, no permeté l’URSS de mantenir la pressió per a aconseguir una Alemanya neutral. Finalment, de les converses anomenades “dos més quatre” (les dues Alemanyes, els EUA, l’URSS, la Gran Bretanya i França), en sortí una declaració que acceptava la sobirania del nou estat unificat. Polònia, per la seva banda, pressionà fortament en les negociacions, fins que obtingué la garantia sobre la inviolabilitat de les fronteres germanopoloneses en la línia de l’Oder-Neisse, tal com s’havien establert a Potsdam el 1945.

L’Alemanya reunificada

Tal com disposà la llei constitucional de la República Federal d’Alemanya amb el Tractat d’Estat sobre la Unificació (agost del 1990), el 3 d’octubre deixà d’existir la República Democràtica Alemanya i prengué cos jurídic el nou estat unificat. Foren dissolts la Cambra del Poble i l’exèrcit de l’antiga RD Alemanya, una part del qual s’integrà a l’exèrcit occidental (Bundeswehr). El mateix mes fou firmat un acord sobre el finançament i la retirada de les tropes soviètiques instal·lades a l’Est, acord que preveia de concloure l’operació el 1994. D’altra banda, la idea soviètica d’una Alemanya neutral no tingué èxit i, finalment, quedà establerta l’adscripció del nou estat a l’OTAN, si bé hom prohibí el desplegament de forces militars —tant de l’OTAN com alemanyes— en el territori del sector oriental, i es mantingueren les limitacions fixades a l’exèrcit alemany en acabar la Segona Guerra Mundial. En l’aspecte social i econòmic, el nou estat hagué de preveure dificultats importants. La unificació econòmica comportà la reestructuració i la reconversió de la major part de la indústria oriental, i aquest remodelatge generà un atur important. La unió social i econòmica, signada pel maig del 1990, assumí la decisió dels dos parlaments de constituir el nou estat sobre la base de l’economia de mercat, de la propietat privada, la llibertat de preus i el moviment del treball, del capital, els béns i els serveis. Hom fixà el marc de la RF d’Alemanya com a moneda corrent, i fou acordat un sistema de paritats provisionals del marc oriental de manera que respectés, fins a un sostre establert, el poder adquisitiu dels salaris, les pensions i els estalvis dels ciutadans de l’antiga RD Alemanya. Aquesta política monetària comportà en un primer temps un augment espectacular dels preus dels productes de l’Alemanya Oriental. En confiar en les propietats autoreguladores del mercat lliure, la indústria oriental, subdesenvolupada, no pogué atreure inversions occidentals, situació aquesta qualificada pel president del Bundesbank de desastrosa. El fet de la recomposició d’Alemanya abastà, progressivament, tots els organismes de la societat. Fou restablerta la capitalitat a Berlín, els nous länder assimilats (Brandenburg, Mecklenburg-Pomerània Occidental, Saxònia, Saxònia-Anhalt i Turíngia) celebraren eleccions, que donaren la majoria al CDU en quatre dels cinc estats, i començaren a fusionar-se els partits polítics. Pel desembre del 1990, les primeres eleccions al Bundestag unificat donaren el 43,8% de vots a la coalició democratacristiana (CDU-CSU), el 33,5% al partit socialdemòcrata (SPD) i l’11% al partit liberal (FDP). La resta de partits que podia esperar un nombre de vots significatiu (l’ex-comunista PDS, el neo-nazi Partit Republicà i la coalició dels Verds) no obtingué els resultats esperats. Malgrat la victòria del CDU, aquest partit no pogué governar en solitari i hagué de pactar una coalició amb els liberals. Helmut Kohl fou reelegit cap d’estat, aquest cop pel nou Bundestag. Les eleccions regionals de l’abril del 1991 significaren un vot de censura per a Kohl, especialment a la Renània-Palatinat i, en el Bundesrat —la Cambra dels Länder—, la majoria es desplaçà al partit Social-Demòcrata (SPD). En el terreny internacional, el nou estat hagué d’afrontar diversos problemes. D’una banda, el repte que representava mantenir l’esforç econòmic de la unificació, juntament amb la seva decidida política de penetració dels mercats dels estats de l’Est, en un moment en què aquests requerien encara molta inversió. De l’altra, el desencadenament de la guerra del Golf Pèrsic pel gener del 1991 obligà el nou estat a col·laborar en el finançament dels costos que la guerra generava. Alemanya, que inicialment es resistí a donar un clar suport a la política de guerra i, després, a sufragar la part de despeses que la resta de països industrials li exigien, acceptà finalment ambdós fets, el polític i l’econòmic. La recessió mundial de 1992-94 es traduí a Alemanya en un important augment de l’atur i en el fre a les inversions occidentals. Arran de les dificultats econòmiques augmentà el clima de descontentament, que es reflectí en el creixement de grups i organitzacions neonazis que, integrats generalment per joves de l’antiga RDA, dugueren a terme nombrosos atemptats racistes i xenòfobs. Entre el novembre i el desembre del 1992 el govern prohibí les organitzacions d’extrema dreta Front Nacional, Alternativa Alemanya i Ofensiva Nacional. El 2 de desembre de 1992 el Bundestag ratificà per una majoria de 543 vots a favor, 17 en contra i 8 abstencions el Tractat de la Unió Europea acordat a Maastricht i, d’aquesta manera, deixà ben clara la voluntat alemanya de continuar liderant el procés de construcció europea malgrat les dificultats que comportà per a Alemanya la reunificació. A partir del 1993 es replantejà el paper de l’exèrcit alemany fora de les fronteres estatals: l’enviament de 1.640 soldats alemanys a Somàlia en missió humanitària constituí un gir total respecte a les limitacions de la política exterior alemanya; al gener del 1997 es feu un pas més en aquesta direcció amb la presència de 3.000 soldats a Bòsnia com a integrants de les SFOR. La preocupant inflació i el flux d’immigració procedent de l’Europa Oriental dugué el govern a restringir la política immigratòria. El 25 de maig de 1993, amb l’aquiescència de l’SPD, es procedí a la modificació de l’article 16 de la constitució, que concedia dret d’asil quasi il·limitadament. Al maig del 1994 Roman Herzog fou elegit president del Bundestag, en substitució de Richard von Weiszäcker. Tot i que la problemàtica de la reunificació i la crisi havien incidit negativament sobre els resultats dels democratacristians en les eleccions parcials i que als parlaments de molts länder hi havia majoria de l’SPD des del 1991, la represa econòmica a partir del 1994 afavorí la recuperació electoral democratacristiana. En les eleccions del 16 d’octubre de 1994 la coalició CDU-CSU obtingué el 41,5% dels vots (294 escons), els quals, sumats al 6,9% (47 escons) de l’FDP, donaven a Kohl la majoria suficient per a continuar al capdavant del govern. L’oposició era formada per l’SPD (amb el 36,4% dels vots i 252 escons) i els Verds (amb el 7,3% dels vots i 49 escons). Kohl inicià el seu quart mandat consecutiu i pogué governar amb relativa comoditat gràcies al desgast de l’SPD, que es feu evident en les eleccions que tingueren lloc durant el 1995 (als länder de Hesse, Renània-Westfàlia, Bremen i Berlín), en les quals els resultats dels socialdemòcrates foren molt pobres. Al novembre, l’SPD substituí el poc carismàtic secretari general del partit, Rudolf Scharping, pel fins aleshores cap del govern del Sarre, Oskar Lafontaine. Tot i així, la mesura no reactivà el partit: les eleccions a tres länder (Baden-Würtemberg, Renània-Palatinat i Schleswig-Holstein) fetes el 24 de març de 1996 reforçaren encara més les posicions dels partits de la coalició governamental. Per la seva banda, Kohl, reelegit president del CDU a l’octubre del 1996, superà el rècord de permanència d’Adenauer com a cap del govern. Al novembre del 1995, la primacia del Bundestag en la política monetària de la Unió Europea es manifestà en la imposició, a la resta d’estats membres, dels criteris de convergència per a l’entrada en vigor de la moneda única. Al febrer del 1996, el preocupant augment de l’atur (10,8% de la població activa) dugué el canceller Kohl a proposar un programa d’austeritat amb importants retallades socials que provocà la protesta dels sindicats i desencadenà una onada de manifestacions. Al començament del 1997 l’atur afectava ja uns 4,7 milions de persones (el 12,2% de la població activa), uns nivells insòlits des del 1933. Per poder afrontar aquesta situació, el govern plantejà una radical reforma fiscal, amb dràstiques reduccions dels imposts sobre la renda del treball i del capital, acompanyades d’una gran moderació fiscal. El model alemany de l’estat de benestar s’hagué d’enfrontar als reptes que plantejava la globalització i l’obertura de les fronteres a la competència internacional amb una economia que encara no havia assimilat les conseqüències de la reunificació, segons una part dels analistes, precipitada i massa eufòrica. El pla de reformes que el govern de Helmut Kohl inicià a la primavera del 1996 per fer front a aquestes qüestions i també a la necessitat de complir els criteris de convergència fixats per la Unió Econòmica i Monetària fou abandonat al setembre del 1997. Aquesta decisió fou atribuïda a la resistència, tant de l’SPD de Gerhard Schröder al Bundesrat —cambra de representació territorial— com dels sindicats, a qualsevol transigència amb els plans d’estabilitat del govern. La crisi de credibilitat que ocasionà aquest fet, considerat un signe de debilitat per part del canceller alemany i del seu desgast polític després de 16 anys en el poder, juntament amb l’atur creixent i la puixança del nou i pragmàtic líder dels socialdemòcrates, conduïren al triomf de l’SPD en les eleccions al Bundestag del 27 de setembre de 1998. D’aquesta manera, els socialdemòcrates, en coalició amb El Verds, arribaren al poder per primera vegada en 16 anys amb l’avantatge de dominar també el Bundesrat. El context econòmic era de relativa estabilitat, atès que els majors sacrificis per la unificació monetària ja s’havien realitzat i només restava fer front al que semblava ésser el principal problema: l’atur. Mesures com ara el tancament de les centrals nuclears o la creació d’un impost ecològic, la pressió sobre el Banc Central per a mirar de baixar els tipus d’interès, la reforma de llei de nacionalitat o l’anomenada “Aliança per l’ocupació” foren l’estendard d’un eufòric inici del govern Schröder. No obstant això, l’eufòria declinà ràpidament quan al tercer trimestre del 1998 els indicadors macroeconòmics començaren a empitjorar a causa, sobretot, de la crisi del Sud-est asiàtic. D’altra banda, la relació dels empresaris amb el govern es deteriorà, i dins mateix de la coalició governant els conflictes entre Schröder i Lafontaine, el seu carismàtic ministre d’economia i finances, o entre els sectors més ideologitzats i els més pragmàtics d’Els Verds, erosionaren la cohesió del govern i la legitimitat de les seves polítiques. A aquests problemes se sumaren els derivats de l’àmbit polític internacional, que als pocs mesos de l’arribada al poder de l’SPD exigien la presa de decisions entorn de la unificació monetària o de la intervenció a l’ex-Iugoslàvia. Durant l’any 1999, el govern encetà un seguit de polítiques d’austeritat, com ara retallades en la despesa pública, especialment pel que fa a la sanitat, i en la despesa governamental, que feren caure en picat la seva popularitat. Aquest fet i també la manifesta voluntat conciliadora del canceller amb l’empresariat conduïren a la dimissió d’Oskar Lafontaine i obriren una greu crisi institucional que no es tancà fins ben entrada la primavera de l’any 2000 amb l’endegament consensuat, dins de l’SPD, de noves pautes d’intervenció econòmica. El decandiment de l’economia, evident a la darrera dècada del segle XX, s’accentuà els anys següents, amb uns índexs de creixement del PIB cada cop més baixos (el 2003 fou de –0,1%), un atur persistentment elevat (al voltant del 10%) i un dèficit públic que tendia a créixer també de manera preocupant, així com una pèrdua substancial de competitivitat. A més de la incerta conjuntura internacional, l’estancament tenia també especificitats pròpies, centrades encara en els costos de la reunificació, l’envelliment de la població i un estat de benestar especialment generós i onerós. Les reformes en aquest darrer aspecte centraren els esforços del govern Schröder, malgrat la seva impopularitat tant entre amplis sectors de la població com entre parts de la militància dels mateixos partits de la coalició de govern socialista ecologista. El malestar s’expressà, al llarg del 2003, en una onada de vagues i manifestacions (destacaren, especialment, les mobilitzacions del sector del metall), però al juny govern i oposició pactaren la reforma del sistema sanitari i de la seguretat social, i al desembre del 2003 el parlament aprovà el projecte de reforma laboral i fiscal, que regulava la flexibilització dels acomiadaments i la reducció de la prestació d’atur. Per contra, Schröder mantingué l’acord amb els seus socis de govern (2000), bé que posteriorment matisat, de congelar la construcció de noves centrals nuclears i desmantellar progressivament les dinou existents, una de les decisions més contestades des del sector empresarial. Arran de les diferències internes a l’SPD, Schröder n'abandonà la presidència al febrer del 2004. Per tal de frenar l’increment del dèficit públic, al setembre fou aprovat un ambiciós pla de privatitzacions. Malgrat aquesta evolució de l’economia i els resultats en general poc reeixits dels socialdemòcrates en les eleccions regionals prèvies, al setembre del 2002 l’SPD tornà a guanyar les eleccions legislatives, aquest cop amb una substancial pèrdua de vots i per un estretíssim marge, que constituïa un empat virtual amb la CDU (251 i 248 escons, respectivament). Tot i això, el notable ascens dels ecologistes (55 escons), el retrocés dels liberals (47 escons) i la posició marginal dels postcomunistes (2 escons) permeteren a Schröder reeditar la coalició de govern. A més del canceller, el nou gabinet incloïa de nou com un dels seus membres de més pes el ministre d’afers estrangers ecologista Joschka Fischer, malgrat els escàndols que suscitaren el 2001 diverses revelacions sobre el seu passat a l’extrema esquerra. Els conservadors anaren recuperant terreny a mesura que avançava la legislatura, i malgrat la crisi de lideratge que afectà la CDU en descobrir-se al gener del 2000 un escàndol de finançament en què resultà implicat l’excanceller Helmut Kohl, guanyaren la majoria de les eleccions regionals als länder occidentals (inclosa la Baixa Saxònia al febrer del 2003, feu tradicional de Schröder). Al territori de l’antiga Alemanya Democràtica el malestar s’expressà sobretot amb l’ascens dels comunistes i la ultradreta en les eleccions al govern dels länder de Saxònia i Brandenburg (setembre del 2004). Al juliol del 2004 el democristià i antic director de l’FMI Horst Köhler substituí el socialdemòcrata Johannes Rau a la presidència del Bundestag, que aquest ocupava des del 1999. Aquests anys, altres qüestions destacades de política interior foren la política immigratòria (aprovació al març del 2002 d’una llei d’estrangeria que la CDU criticà per massa laxa), l’augment de la violència de caràcter racista i, relacionat amb aquestes dues, el creixement de la ultradreta, que comportà diversos intents infructuosos del govern de prohibir la principal formació d’aquest signe, el Partit Nacional Democràtic. Un tema recurrent els darrers anys fou la regulació de diferents qüestions religioses, com ara els símbols en els centres d’educació pública, i la de les mesures per a reprimir organitzacions integristes. També destacaren les dimissions dels ministeris de sanitat i agricultura per la gestió de la malaltia de les vaques boges i diversos casos de corrupció, entre els quals la dimissió del ministre de defensa en un cas de suborn el 2002. El 2001 s’inaugurà la nova seu de la cancelleria federal a Berlín. Aquests anys, el paper capdavanter d’Alemanya a la Unió Europea sofrí un retrocés considerable, tot i que en el Tractat de Niça (2001, en vigor des del 2003) sortí reforçada en el nou repartiment de vots en el consell de ministres i aconseguí fixar els criteris d’ampliació de la UE cap a l’Europa de l’Est, on gaudeix d’una influència indiscutible. D’altra banda, l’estat de l’economia contribuí a qüestionar per primer cop les aportacions als fons de cohesió, tal com es reflectí en una crisi puntual amb Espanya i Polònia (desembre del 2003). Més greu fou la crisi de credibilitat suscitada arran de l’incompliment del pacte d’estabilitat per Alemanya i França. La pressió que exerciren per tal de no ser sancionats pel consell de ministres provocà una crisi de confiança en les institucions europees i envers aquests dos països tradicionalment considerats capdavanters de la integració. Al maig del 2005 el Bundestag ratificà la constitució Europea. En política exterior, el paper d’Alemanya en l’escenari internacional posterior a la guerra freda aconseguí una rellevància més gran, sobretot a partir de l’enviament de tropes de pacificació a Kosovo (1999) i a l’Afganistan (2001). En aquest sentit, Alemanya demanà ser inclosa com a membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU. D’altra banda, el govern de Schröder rebutjà la proposta nord-americana d’intervenció militar a l’Iraq del maig del 2003 bé que, a diferència de França, la seva oposició tingué un perfil molt més baix.

El lideratge d’Angela Merkel

Angela Merkel

Al maig del 2005, després de perdre les del Rin del Nord-Westfàlia, Schröder anuncià eleccions anticipades, que convocà al setembre després de forçar la pèrdua en una moció de confiança. Els resultats donaren una victòria justa a la CDU (226 escons). L’SPD (222) evità una davallada en picat malgrat l’escissió encapçalada per Oskar Lafontaine, que agrupava l’ala esquerra dels socialdemòcrates amb els postcomunistes de l’antiga RDA en el Partit d’Esquerres (54), per darrere dels liberals que tingueren un fort ascens (61) i per davant dels Verds (51). Al novembre fou constituït un govern de coalició SPD-CDU (Grosse Koalition), amb la líder democratacristiana Angela Merkel com a cancellera, la primera dona en ocupar el càrrec en la història del país. Merkel inicià la legislatura amb mesures orientades a superar l’estancament econòmic: restringí les prestacions socials i amplià la setmana laboral a 40 hores (que va comportar la primera vaga indefinida del sector públic des del 1992), l’ampliació de l’impost de l’IVA al 19% o una reforma sanitària que feu decaure la popularitat del govern i agità una ferotge competència entre les centenàries caixes de salut pública. Tanmateix, aquestes reformes foren matisades pel seu soci de coalició, amatent a no modificar en profunditat el generós estat del benestar alemany. Al final del 2006 l’atur caigué al nivell més baix dels quatre anys anteriors. En política interior, la “gran coalició” reforçà els controls sobre la població immigrant, com a resultat, en part, de la lluita antiterrorista global (al juliol del 2006 foren descobertes dues bombes en un ferrocarril de Colònia) i, aquest mateix mes el parlament alemany aprovà una sèrie de mesures per a agilitzar la presa de decisions. Tanmateix, a partir del darrer semestre de 2008 les mesures per a superar els efectes de la crisi financera global sobre l’economia centraren els esforços del govern: amb França, Alemanya liderà la resposta europea a la crisi en els fòrums internacionals i, en un principi, semblà posar l’èmfasi en una regulació més estricta del sistema financer davant dels estímuls fiscals defensats pels EUA i la Gran Bretanya. Tot i això, des de l’octubre del 2008 el parlament aprovà diverses partides multimilionàries per al rescat d’algunes entitats (entre les quals hi havia l’Hypo Bank, un dels bancs més importants del país) i d’estímul a l’economia, i el 2009 aprovà baixades d’impostos en aquest mateix sentit.

En política exterior, Merkel recompongué les relacions amb els EUA (malmeses pel distanciament de Schröder davant la guerra de l’Iraq l’any 2003) i reforçà el compromís alemany a l’Afganistan en la lluita antiterrorista global, malgrat una certa oposició a l’interior. Des de l’octubre del 2006 Merkel hagué de negociar amb el president Vladimir Putin les condicions del subministrament rus de gas a l’Europa central (bàsicament a Alemanya) arran de les conseqüències de l’anomenada “guerra del gas” entre Rússia i alguns estats inclosos en la xarxa de gasoductes. La posició d’Alemanya en aquest aspecte era especialment delicada a causa de la gran dependència de Rússia pel que fa a aquest combustible (prop del 40%) i les dimensions de projectes comuns de diverses empreses energètiques alemanyes amb Gazprom, l’empresa estatal energètica russa. Al març del 2008, Angela Merkel fou el primer cap de govern alemany en adreçar-se al parlament israelià en un viatge amb motiu del cinquantè aniversari de l’Estat d’Israel. Quant a la UE, la bona sintonia de Merkel amb el president francès Nicolas Sarkozy afavorí la signatura del Tractat de Lisboa al desembre del 2007, intent de desbloquejar l’avenç en la integració europea des del fracàs de la Constitució Europea (2004). Tanmateix, on més es posà de manifest el lideratge alemany fou en la resposta de la Unió Europea a la crisi de la zona euro, malgrat que al novembre del 2008 el país es declarà oficialment en recessió. Emparada en la consolidació com a primera potència econòmica de l’organització —gràcies en bona part a l’anticipació de les reformes del mercat laboral efectuades els darrers anys del mandat de Schröder—, Alemanya imposà unes mesures d’austeritat, polèmiques per la seva duresa, als estats més castigats per la crisi del deute, així com les principals directrius de rescat de les seves finances públiques i entitats bancàries. Part del rerefons d’aquestes mesures responia als elevats imports en forma de préstecs dels bancs alemanys a aquests estats durant els anys de bonança.

El 27 de setembre de 2009 se celebraren eleccions al Bundestag, en les quals els conservadors (CD/CSU) augmentaren considerablement la distància (33,8% dels vots i 239 escons sobre 598) respecte l’SPD, que amb un 23% i 146 escons obtingué un dels pitjors resultats de la seva història. Emergiren amb força els liberals del Freie Demokratisches Partei (FDP), amb el 14,6% (93), que formaren un nou govern de coalició amb Angela Merkel novament com a cancellera. El nou govern conservador continuà amb les mesures restrictives per a superar la crisi econòmica mundial, tant a l’interior com a la Unió Europea, on, secundada pel govern francès impulsà al març del 2012 el Tractat d’Estabilitat Pressupostària de la UE, subscrit per vint-i-cinc dels vint-i-set estats membres. L’elecció de François Hollande (abril del 2012) significà un distanciament francoalemany evident. El pes d’Alemanya en la política econòmica europea esdevingué visible un cop més al setembre del 2012 quan el Tribunal Constitucional rebutjà el bloqueig del Mecanisme d’Estabilitat Europeu (fons establert el 2011 per al rescat d’estats membres en dificultats), però, en canvi, imposà un límit a la contribució alemanya només revisable prèvia aprovació del Bundestag. Tot i el lideratge europeu, la crisi i les polítiques d’austeritat també castigaren la CDU, que perdé algunes eleccions regionals importants. En el pla institucional, al juliol del 2010 el president de la República, Horst Köhler, reelegit al maig del 2009, dimití per unes controvertides declaracions sobre les tropes alemanyes a l’Afganistan. El substituí en el càrrec Christian Wulff, el qual, tanmateix, dimití al febrer del 2012 per un cas de tràfic d'influències. Al mes següent el reemplaçà en el càrrec Joachim Gauck.

Les eleccions del setembre del 2013 reforçaren el lideratge de Merkel dins i fora d’Alemanya. La CDU obtingué el seu millor resultat en unes eleccions generals des de la tornada dels democratacristians al govern: 41,5% dels vots. Tot i apropar-se a la majoria absoluta (311 dels 631 escons), el 17 de setembre el Bundestag aprovà una reedició de la “gran coalició” CDU/CSU-SPD, amb Angela Merkel com a cancellera per tercer cop consecutiu. Aquest vegada, però, la contribució dels socialistes fou clarament minoritària (6 dels 16 ministeris). Del nou govern destacaren el ministre de Finances Wolfgang Schäuble —considerat l’artífex de les directrius d’austeritat a la UE—, el d’Afers Estrangers Frank-Walter Steinmeier (SPD) i el líder dels socialistes Sigmar Gabriel a Economia. Des del 2015 la Unió Europea es veié sacsejada per la crisi dels refugiats, davant la qual Merkel fou la principal valedora d’un sistema de quotes d’acollida que fou o bé ignorat o bé frontalment rebutjat per la majoria d’estats membres de l’organització, i que afavorí a la mateixa Alemanya el creixement de partits i organitzacions xenòfobes. En les relacions internacionals, la relació amb els Estats Units experimentà un retrocés amb l’accés de Donald Trump a la presidència, especialment en aspectes com els plans de restabliment d’aranzels o la retirada de l’Acord de París sobre el canvi climàtic que anuncià el president nord-americà. Però, sobretot, el govern alemany afrontà un empitjorament de les relacions amb Turquia a causa de la deriva autoritària del president Erdoğan (en bona part per la persecució contra diversos periodistes alemanys d’origen turc duta a terme per les autoritats d’aquest país). Al març del 2017 Frank-Walter Steinmeier succeí Joachim Gauck a la presidència federal. De les eleccions del setembre d’aquest any en sorgí un Bundestag fragmentat: bé que la CDU/CSU continuà com a primer partit, el retrocés fou evident (33% del vot i 246 escons sobre 709). Els socialistes, en segon lloc (20% i 153) també experimentaren una forta pèrdua. El gran guanyador fou l’ultradretana Alternative für Deutschland (AfD, ‘Alternativa per Alemanya’), que entrà per primer cop al Parlament amb el 12,6% dels vots i 94 escons com a tercera força. Amb resultats molt similars a l’anterior legislatura seguiren el Partit Liberal (80), els comunistes (69) i els Verds (67). El 14 de març de 2018 Merkel fou investida cancellera per quart cop al capdavant d’una nova “gran coalició” CDU/SPD.

Data de revisió: 
2018-03-16
Llegir més...