i alfabet | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

alfabet

substantiu masculím
Alfabets fenici i grec
©
lingüística ling
Conjunt de les lletres emprades en l’escriptura d’un llenguatge.

És un mot compost de les dues primeres lletres de l’alfabet grec, alfa i beta . També és emprat el terme abecedari . És el tipus d’escriptura més comú en el món d’avui i s’oposa a l’escriptura ideogràfica i a la sil·làbica escriptura . L’alfabet és un sistema d’escriptura basat en el principi de la correspondència d’un signe per a cada so o fonema. 

La descoberta de l’alfabet correspon principalment als fenicis. L’essencial en l’elaboració de l’escriptura fenícia, hom creu actualment, ha estat d’arribar a concebre la possibilitat de notar qualsevol mot mitjançant només els signes consonàntics. Quant als signes, és discutit si l’elecció fou arbitrària o per una motivació lògica. La teoria més antiga, avui abandonada, però que durant molt de temps fou clàssica, fa derivar l’alfabet fenici dels egipcis. De fet, a Biblos, a la primera meitat del II mil·lenni aC, època en què sembla haver estat elaborat l’alfabet fenici, hom parlava i escrivia correntment l’egipci. D’altres han cercat en el món babilònic els originals de les lletres fenícies. Els fenicis, inspirant-se en l’escriptura jeroglífica, haurien format un sistema acrofònic atribuint a un ideograma el valor fonètic de la consonant inicial de la paraula que representava, i haurien après a formar una representació més esquemàtica de les lletres. Bé que aquesta teoria conté apreciacions justes, ha resultat insuficient. També ha estat portat a col·lació el sil·labari xipriota; les correspondències, però, dels valors fonètics no mantenen les semblances externes.  

Una variant de la hipòtesi egípcia, i que té una certa actualitat a causa del descobriment de documents protosinaítics a Palestina, considera que l’escriptura protosinaítica ha tingut la seva importància, difícil de definir, en l’elaboració de l’alfabet fenici. De tota manera, l’invent no consistia tant en una elecció de signes en un nombre reduït, com en el descobriment i la formulació conscient i científica del fet que les articulacions elementals del llenguatge eren poques i podien ésser expressades cada una degudament per un signe. Un cop vençudes les dificultats i acabat el llarg període d’incubació, era fàcil de compondre més o menys artificialment una sèrie còmoda i senzilla de vint-i-dues lletres.

L'alfabet fenici

L’interès de l’alfabet fenici radica en el fet d’ésser l’únic que ha sobreviscut i que ha donat origen a tots els grans sistemes d’escriptura (tret de l’Extrem Orient) adoptats arreu del món. En una primera fase l’alfabet fenici era consonàntic. Les figures d’aquesta fase han estat trobades a Biblos, i llur alfabet és anomenat fenici arcaic. Consta de vint-i-dues lletres, consonants només, sense indicar-ne la vocalització. A Fenícia i a les colònies fenícies l’evolució de l’escriptura fou molt lenta. Una varietat és l’escriptura púnica, menys sòbria, d’astes més llargues i lleugerament sinuoses. Durà fins al s. III dC. Al Museu Arqueològic de Montjuïc n'hi ha una breu inscripció. Els noms fenicis exactes de les lletres són desconeguts, i només poden ésser conjecturats a partir dels noms grecs, hebreus o siríacs. Els noms grecs són testimoniats des dels s. VI i V aC. Quant als noms hebreus, hi ha una transcripció grega i una tradició talmúdica tardana. Per als noms siríacs, hom disposa d’uns abecedaris siríacs dels s. VII i VIII. Quant a l’ordre de les lletres, l’alfabet fenici sofrí, molt probablement, la influència de l’ugarític, que tendia a posar seguides les lletres semblants que, per aquest motiu, es prestaven a confusió per al principiant. Hi ha seqüències comunes a ambdós sistemes que només s’expliquen per la raó pedagògica de les lletres de l’ugarític. La major part dels científics admeten una relació entre els signes i els noms. De fet, en bastants de casos el dibuix de la lletra convé amb el nom que li ha estat donat. Alf vol dir ‘bou’, i el traçat sembla respondre a un cap de bou amb les banyes. Bet vol dir ‘casa’ o ‘tendal’. Gaml vol dir ‘camell’ segons la interpretació tradicional; no sembla, però, gaire segura. Delt , ‘batent de porta’, bé que per la forma hauria d’ésser rectangular, podria representar un drap tancant l’entrada d’una tenda. En wau , ‘clau’, la forma antiga, però, no correspon gaire al nom. En zai , ‘olivera’, no hi ha relació entre el nom i la forma de la lletra. hēt vol dir ‘tancat’ segons la interpretació tradicional, que podria ésser confirmada pel fet que en accadi hetu vol dir ‘mur’. En yōd , ‘mà’, la forma correspon a la mà amb el puny i estesos els dits. En Kaf , ‘palmell’, la forma primitiva de la lletra suggereix la mà amb els dits estesos; el tret que passa pel vèrtex de l’angle és posterior. En mēm , ‘aigua’, la forma ondulada és el símbol de l’aigua a l’antic Orient. Nūn , ‘peix’ o ‘serp’, possiblement té relació amb el jeroglífic del peix torçant la cua o amb la serp. Semk , vol dir ‘peix’ o ‘recolzament’. En 'ayn , ‘ull’, la forma convé amb la idea expressada. Rōš vol dir ‘cap’, representat de perfil. En sin , ‘dent’, les dues dents són representades de costat. Tau , ‘marca’, ‘senyal’, convé plenament al caràcter en forma de creu. Les lletres restants hē, ēt, lamd, pē (potser ‘boca’), sādē, qof són d’interpretació dubtosa. Des d' alf fins a hēt s’agrupen tota una sèrie de lletres relatives, per llur acrofonia, a la vida domèstica. No pot ésser oblidada, però, llur relació amb els signes zodiacals. Yōd i Kaf , relatives a la mateixa part del cos, van seguides per una intenció mnemotècnica, a fi que, essent semblants, contrastin més i no es confonguin. Mēm, nūn, semk són també acrofonies de nocions emparentades. ' Ayn, pē, rōš, šin al·ludeixen igualment a una mateixa part del cos humà. Aquesta successió de les lletres assenyala el criteri o criteris seguits en l’ordre de l’alfabet fenici o del seu model.

Els alfabets grecs

Hom pot afirmar amb prou fonament que els grecs empraren l’alfabet, almenys, al començament del s IX aC. La llengua grega oferia particularitats que dificultaven enormement l’anotació mitjançant l’escriptura sil·làbica cretenca o la consonàntica fenícia.

Alfabet grec
© Fototeca.cat
La dificultat inherent a tota escriptura sil·làbica és de reproduir la consonant sola, sense anar seguida de vocal. Ara: els grups de dues i tres consonants són corrents en grec, i un text escrit sense vocals esdevé inintel·ligible. El consonantisme grec era profundament diferent de l’egeu, que no distingia entre oclusives sordes i sonores, i del fenici, que desconeixia les aspirades gregues; posseïa, però, moltes velars que no tenia el fenici, i era molt ric en sibilants o xiulants. Els grecs, adaptant l’escriptura consonàntica fenícia a llur llengua, resolgueren un doble problema. D’una part, modificaren el valor de certs signes consonàntics i en reduïren d’altres a la notació de vocals. A més, i sobretot, conceberen la idea de la descomposició de tota síl·laba en consonants i vocals eliminant totalment l’anotació sil·làbica. Aquesta adaptació fou facilitada pel fet que la llengua grega fou anotada primer per l’escriptura sil·làbica cretenca, l’anomenada lineal B , que presenta ja les cinc vocals gregues i coneix només síl·labes obertes amb consonant inicial. Aquest sistema no anotava les sonants soles, però escrivia les oclusives isolades. Així anotava la acompanyada d’un signe sil·làbic: per exemple, mnasí ergos era escrit ma-na-si—e-ko, chrysos era escrit ku-ru-so . Aquesta desfiguració tan marcada dels mots grecs féu que aquest procediment fos abandonat. De primer antuvi, repugnava l’ús d’un signe sol per a una oclusiva, i, de fet, avui són pronunciades ajudant-se d’una vocal, sistema que devia aparèixer al començament del I mil·lenni aC. Els documents de què hom disposa ofereixen un gran nombre d’alfabets locals, més tard unificats. Per a agrupar-los, hom sol seguir el procediment de classificació adoptat per Kirchhoff, basat essencialment en la presència o absència i en el valor fonètic dels signes complementaris afegits pels grecs a les vint-i-dues lletres fenícies (ΦΧΥγ). El grup dels alfabets anomenats arcaics no posseeix ΦΧΥ i usa el signe Ξ en funció de Z; el so ks de vegades és escrit o El grup dels alfabets orientals té aquests signes; empra, però, Υ = ps i Ξ = ks , i d’altres, en canvi, noten ks per ΧΣ o ps per ΦΣ. El grup dels alfabets occidentals només té un signe comú amb els alfabets orientals: Φ = ph ; X nota Ks. Ξ no hi figura, llevat en alguns d’arcaics. o nota kh . L’adaptació, doncs, de l’escriptura consonàntica fenícia fou feta a través d’aquests alfabets locals, moltes vegades divergents. Els signes AEIOY passaren a notar les volcals. Quant a AEO, no és possible de saber la raó d’aquest valor fonètic. Per a notar la I hom recorregué al signe corresponent de la semivocal, abandonant la forma fenícia i convertint-la en una barra vertical. El cas de Y resta insegur. El signe de hēt presenta en grec dues formes: amb tres barres horitzontals, el més antic, i el d’una sola barra com la nostra H, figura que a l’Àsia Menor i a Creta, ja al s VII aC, prengué el valor fonètic de e llarga. De vegades també era emprat per a notar les aspirades ph, kh, th . La necessitat de diferenciar la ě breu (E) de la ē llarga (H) exigia de trobar altres signes per a la ǒ breu i la ō llarga. De fet, la forma ς apareix des del s XII aC. Per als sons sibilants el fenici disposava de quatre lletres que corresponen a les consonants z, s, s (emfàtica), š. El signe zayin fou adaptat a una consonant grega de pronunciació similar. Primitivament presentava la forma que després es deformà en Z. El signe de samek esdevingué Ξ canviant el nom semític pel de ksei després ksi . El lloc del sade fou ocupat per una lletra de figura semblant a una M amb el so de s , que pot explicar-se per la forma o del sade en inscripcions arcaiques de Biblos. El shin serví a l’Àsia Menor per a notar la s , en una posició, però, diferent Σ i no . A més, li donaren el nom de sigma , deformació, probablement, de samek . El qof serví per a notar la k com la kappa rebé el nom de koppa , heretat del semític. Fou emprat preferentment davant de o, u de vegades H ( h ) d’acord amb la particularitat advertida pels grecs que el punt d’articulació de la consonant k varia segons la vocal amb què va. El problema de les aspirades th, kh, ph , obligava els grecs a cercar uns signes per a uns sons inexistents en fenici. Per a th empraren, doncs, ϑH o ϑ. El segon s’imposà ràpidament. L’origen de ΦX ens és desconegut. Alguns alfabets occidentals presenten el signe d’origen incert, aprofitat més tard pels cristians per a l’anagrama de Crist, amb el tret vertical arrodonit per l’extrem superior. El desig d’evitar confusions ha contribuït considerablement a l’evolució, desaparició i naixement dels signes alfabètics. Els grecs heretaren en conjunt els noms fenicis al mateix temps que l’ordre. El nom zayin fou lleugerament deformat en dzeta , per influència, probablement, de la lletra precedent H eta . Quan els grecs van donar el nom eta a la ē llarga, anomenaren la breu èpsilon que vol dir ‘e simple’. També aparegué el mateix adjectiu a ípsilon per raons ignorades. Els noms d' òmicron omega deriven del costum en alguns alfabets arcaics de distingir la o breu o llarga per la mida. Mem nin perderen la nasal final i mem s’anomenà mo després mi per influència de ni . Resta sense explicació la final -a que prenen unes quantes lletres de l’alfabet grec, lletra que no portaven en fenici, per exemple, alfa (àlef), beta (bayit). De tota manera cal remarcar que la llista grega, tal com és coneguda, és composta d’elements d’origen i de cronologia diversos. L’any 403 aC assenyala un viratge decisiu en la història de l’alfabet. L’arcont Archinos publicà una disposició que decretava que els texts de les lleis escrites en alfabets locals es copiessin en alfabet jònic, mesura equivalent al seu reconeixement oficial. Les altres ciutats seguiren progressivament l’exemple d’Atenes. El s IV aC la unificació de l’alfabet era gairebé realitzada.

Alfabets derivats del grec

En emprendre l’evangelització dels gots, al s. IV, el bisbe arrià Wulfilas compongué un alfabet per a notar el gòtic . La traducció que hom féu de la Bíblia n'és el monument més antic. Els gots a qui ell es dirigia es trobaven instal·lats a la Mèsia inferior, a la riba dreta del Danubi (Bulgària actual). Prengué com a base l’alfabet grec emprat en el seu temps. L' alfabet copte té trenta-una lletres, vint-i-quatre de les quals són manllevades al grec. L' alfabet armeni antic tenia trenta-sis lletres, trenta-una consonants i cinc vocals, vint-i-dues de les quals són d’origen grec i les altres catorze noten sons estranys al grec. La forma més antiga coneguda de la llengua eslava és l’eslavònic, testimoniat des del s. IX o el X per documents de caràcter religiós, escrits amb els alfabets glagolític i ciríl·lic. L' alfabet glagolític consta de quaranta signes, molts dels quals tenen un valor sil·làbic. Ha estat molt discutit l’origen d’aquest alfabet. Actual ment hom sol admetre l’origen grec. Hom ignora si els caràcters no procedents del grec han estat formats arbitràriament o manllevats a un altre alfabet. L' ciríl·lic comprèn quaranta-tres signes, vint-i-quatre dels quals deriven de l’escriptura uncial grega dels s. VIII-X. Quant a la resta, ha pres molts signes del glagolític. Els russos adoptaren l’alfabet ciríl·lic en una forma no gaire evolucionada. Pere el Gran (1682-1725) n'ordenà una simplificació i fou reduït a trenta-quatre lletres. L’alfabet rus s’estengué àmpliament pels pobles eslaus d’Occident.

Alfabets etruscs i itàlics

L’escriptura etrusca constitueix un sistema alfabètic molt apropat i derivat evidentment del grec. Com els grecs, el etruscs empraven un cert nombre de signes per a representar les vocals. Consignaven, doncs, tots els sons i no pas únicament les consonants. Els texts que hom conserva corresponen a un període relativament llarg. Els testimonis més antics són l’alfabet model de Marsiliana, aproximadament del 700 aC, i l’estela de Fièsole cap al 550 aC. Els testimonis més tardans daten aproximadament de l’era cristiana. Hom parlava encara la llengua etrusca quan l’escriptura havia ja cedit a la llatina. La forma més antiga de l’alfabet, la de Marsiliana, té vint-i-sis lletres, vint-i-una de les quals són consonants i cinc vocals. La forma clàssica en conté solament vint-i-tres, quatre de les quals són vocals. Finalment, fou reduït a una vintena. En l’alfabet etrusc més antic, de les vint-i-sis lletres, vint-i-dues són fenícies, i quatre, preses d’un alfabet grec occidental, no precisat. En l’alfabet de Marsiliana, la gamma té encara la forma angular; en els alfabets models posteriors és ja decididament arrodonida, de forma molt semblant a la C llatina, i de la qual aquesta deriva. El samek presenta una forma curiosa: una creu inscrita en un quadrat que podria molt bé ésser una de les tantes formes a què ha donat lloc el samek fenici. El problema de l’alfabet etrusc semblaria relativament simple si no existissin una sèrie d' alfabets itàlics al nord de la península emparentats amb l’alfabet etrusc, d’èpoques i orígens diversos. Ha estat discutit si són derivats de l’alfabet etrusc, o si es remunten a un arquetip diferent de l’alfabet etrusc arcaic de la Toscana, procedents sempre del tipus grec occidental. Hom sol agrupar aquests alfabets en els subalpins , el felsinià i el vènet . Aquests alfabets deurien ésser testimonis de l’expansió etrusca a la plana del Po al s VI aC. Abans que l’alfabet llatí s’imposés per tot Itàlia amb la conquesta romana, existien a la península un gran nombre d’alfabets locals, cada un dels quals servia per a una llengua o dialecte. Tots derivaven d’alfabets grecs de tipus occidental i d’alguns altres relacionats també amb el moviment de colonització hel·lènica de la Itàlia meridional. Llurs modificacions i variacions foren fetes segons la fonètica de cada llengua, ja que no totes pertanyien al mateix tronc. Els pobles que parlaven aquestes llengües reberen una gran influència de la civilització etrusca, i a vegades és difícil de precisar si han pres l’alfabet directament dels grecs o per mediació de l’alfabet etrusc. Aquests alfabets poden ésser reunits en tres grups: el de l’alfabet messapi i el sícul , que semblen derivar directament d’alfabets grecs; el de l’alfabet piceni i el de Novilara , les relacions dels quals tant amb l’alfabet etrusc com amb el grec no resten clares; i dels alfabets osc, umbri, falisc i llatí , que semblen provenir de l’alfabet etrusc.

L'alfabet llatí

L’alfabet llatí, com tots els alfabets etruscs i itàlics, era originàriament un alfabet grec de tipus occidental. D’aquí arrenquen la majoria de les diferències que hom constata entre l’alfabet grec usual i l’alfabet llatí. Aquestes diferències afecten la forma de les lletres i també llur ús. Els alfabets grecs occidentals, en lloc de les grafies ΓΔΛΡ, tenen les figures CDLRV; la Π i la Σ presenten ja formes molt apropades a P i s. llatines; X és pronunciada ks i no kh . Tots aquests trets són comuns en els alfabets grecs occidentals. L’alfabet llatí ha conservat dos arcaismes procedents dels orientals i occidentals: l’ús de la lletra H per a representar el so h i l’ús de Koppa ( Q ). El llatí tenia el so bilabial que notà, per mitjà de F, la digamma grega. De primer l’escriví FH, i després F sola. No és gens segur que la Z figurés en les inscripcions arcaiques que han estat conservades. Aquesta lletra esdevingué inútil a mesura que la s intervocàlica passà del so z a r , i desaparegué definitivament al final del s. IV aC. Ocupà el seu lloc una variant de la C, la G, que la tradició atribueix a Carvili, que cercava un signe per escriure el nom del seu patró, Caruilius Ruca (= Caruilius Ruga). L’escriptura llatina disposava de tres signes per a notar la consonant k : la K, la C, i la Q. Un ús antic heretat de l’etrusc tendia a emprar preferentment Q davant u , C davant e i K davant a o . Aquest costum assenyala una certa tendència a l’escriptura sil·làbica, que aviat desaparegué, i C restà la notació normal de la velar k , signe usat només en sigles com k ( alendae ), k ( aeso ) merk ( atus ) i no gaire més. Les lletres Φ Υ ϑ esdevingueren inútils i foren emprades com a xifres numèriques. Υ representà 50 i confongué la seva forma amb la de L; ϑ serví per a notar 100 i per la seva relació amb la inicial del mot centum (‘cent’) prengué l’aspecte de C. La Φ notà 1 000. Posteriorment fou adoptada la M, probable influència de la inicial de mille (‘mil’). El signe de 500, D, no és sinó la meitat de l’antic signe de mil. Amb la conquesta de Grècia, la llengua llatina sofrí una influència de termes grecs, sobretot tècnics, i a partir del s. II aC es veié obligada a cercar equivalents de les aspirades gregues. La solució consistí a afegir una H a les lletres C T P. A la segona meitat del s. I aC reaparegueren la Z i la Y. Aquesta última, en llatí, havia passat ja a la forma occidental V. La Z no ocupà el seu lloc d’abans, sinó l’últim. El nom de les lletres de l’alfabet català deriva, en bona part, del nom de les lletres de l’alfabet llatí. Els llatins sembla que pronunciaven moltes consonants sense el sosteniment d’una vocal. No deien ef, em, en, sinó n , estenent a les consonants el sistema aplicat a les vocals. Afegien una e a les consonants oclusives, que no poden ésser pronunciades soles. L’origen del nom hac resta obscur; iks per a X devia ésser tardà i deuria provenir de eks , per tal com els llatins no tenien cap paraula que comencés per X experimentaven una certa dificultat per a pronunciar aquesta lletra. Hi ha dues hipòtesis principals que pretenen d’explicar l’origen d’aquests noms. Una, suposa que els llatins s’inspiraren en els noms grecs de o, ϖ, ν, i per a les consonants prengueren model de la lletra pi , antigament πε ī . Els grecs també pronunciaren les lletres de l’alfabet fenici afegint-hi lletres segons el model πε ī com ϕε ī , χε ī , ξε ī . Una altra hipòtesi suposa que els llatins manllevaren als etruscs, juntament amb l’alfabet, els noms. L’argument principal és el de la lletra Q, el nom de la qual, si fos grec, seria qo (koppa), i si fos creat pels llatins qe . En la vocalització e de les oclusives, aquesta hipòtesi hi veu una antiga herència de les escriptures sil·làbiques. L’alfabet llatí, definitivament constituït, tal com apareix al final de la república romana (s. II-I aC), comprenia vint-i-tres lletres, vint-i-una de les quals eren llatines i dues gregues, Y Z, que ocupaven, com en l’abecedari català, els darrers llocs. L’alfabet català actual té vint-i-sis lletres. La ç és col·locada a continuació de la c, per tal com en deriva. Al s. XVII, en l’escriptura minúscula, es diferenciaren la de la j , i la u arrodonida de la v punxeguda, emprades ja en temps anteriors, no diferenciades, però, en funció del so de cadascuna. La W, formada de dues V entrades l’una en l’altra, fou usada ja els s. XI i XII per a noms i mots germànics. El lloc donat a la W obeeix un criteri de semblança i d’origen.

Alfabets derivats de l'arameu

L' alfabet arameu té, pel que fa a l’Àsia i el nord d’Àfrica, un paper equivalent al del fenici per a Europa. Cap a la segona meitat del segon mil·leni, els comerciants arameus escamparen per Mesopotàmia i per Síria septentrional llur alfabet, que havien pres dels fenicis, i l’arameu es convertí, fins a l’època hel·lenística, en l’idioma internacional del comerç i de l’administració per tot l’Orient Mitjà. Les dinasties hel·lenístiques (Làgides i Selèucides) foren oposades a l’ús de l’arameu, considerat com una romanalla incòmoda del finat Imperi Persa, i el substituïren pel grec, però en acabar la dominació de les dinasties hel·lenitzades no solament reaparegué l’ús de l’arameu, sinó que aparegueren les seves primeres derivacions als confins de l’imperi. Aquestes (que serviren de vehicle a l’alfabet cap a l’E) foren: l’alfabet dels texts trobats a la ciutat de Palmira, derivat d’una cursiva aramea i que, empès per les rutes caravaneres que convergien en aquesta ciutat, donà naixement als alfabets anomenats siríacs; el pehlvi pahlavi (sota la influència del palmirà), el primer dels alfabets irànics, desenvolupat sota l’imperi arsàcid; i el nabateu , al NW de la península Aràbiga, al punt d’enllaç entre l’Extrem Orient, l’Aràbia meridional i el món mediterrani, amb la ciutat de Petra com a centre caravaner i comercial. Val a dir que l’arameu, arran de la revolta dels Macabeus, donà els primers testimonis de l' hebreu quadrat, que ha romàs pràcticament sense canvis fins a l’actualitat. A la propagació de l’alfabet arameu (com a la del fenici) contribuïren, ultra circumstàncies econòmiques (rutes comercials, centres caravaners com Petra i Palmira) i polítiques (la reacció contra l’hel·lenisme, que marcà el naixement de les primeres derivacions), una munió de factors religiosos i àdhuc purament materials. Cal tenir en compte que en el llarg viatge des del creixent fèrtil fins a Sibèria i l’Índia, el fet que un mateix alfabet hagués hagut de servir per a transcriure llengües de fonètica molt diversa, afavorí l’evolució ràpida dels signes, evolució augmentada encara per l’escriptura a mà. D’altra banda, com a factors de fixació (atesa la manca, durant segles, dels procediments de l’estampa) cal incloure el caràcter sacre de certes escriptures que, com l’àrab o l’hebreu quadrat, són vehicle de texts religiosos intangibles. Les persecucions i la propaganda religioses expandiren cap a l’E ( nestorià ), a Egipte i a la mateixa Síria ( serto ) dos alfabets derivats de l' estranghelo , el més primitiu del grup siríac alfabet siríac . Dins el grup irànic, abans esmentat, cal incloure, ultra el pehlvi , el sogdià , l' avèstic i el maniqueu , i considerar la contribució de tot aquest grup en la introducció de l’alfabet al món uraloaltaic, fins a Mongòlia i Sibèria. La sinuositat i l’abundor de lligadures del nabateu contribuïren en gran manera a la seva evolució fins a l' alfabet àrab , que presenta una variant ornativa monumental cúfic i una cursiva ( naskh ), d’ús general als països islàmics, amb petites modificacions.

Altres alfabets

Deixant de banda l' ibèric i els alfabets preislàmics sud-semítics , de filiació dubtosa, poden ésser esmentats dos sistemes que tingueren vigència entre les pobles nòrdics d’Europa: les runes escandinaves runa , que alguns relacionen parcialment amb els alfabets etruscs alpins, i l' orgam d’Irlanda i del País de Gal·les, l’origen del qual és per ara un misteri. Finalment, cal esmentar, fora d’aquest sistema caracteritzat per la correspondència general entre un signe i un so, la influència dels alfabets semítics en la formació dels sil·labaris indis i etiòpic.

Llegir més...