La varietat dels dialectes originaris, la mescla dels holandesos amb colonitzadors d’altres llengües, llur contacte amb la població aborigen, la manca d’una pressió normalitzadora i les tendències autòctones feren que la llengua dels colonitzadors, flexiva originàriament, evolucionés cap a formes més analítiques. Les principals diferències amb el neerlandès són: certs canvis vocàlics, ensordiment de consonants i apòcope de mots, quant a la fonètica, i, quant a la morfologia, eliminació de l’alternança vocàlica en la conjugació, eliminació dels morfemes de persona i de nombre, expressió del pretèrit mitjançant recursos lèxics i eliminació de la flexió casual (llevat del singular dels pronoms personals). Fins al segle XX el neerlandès fou la llengua de cultura dels sud-africans; però vers la segona meitat del segle XIX començà a fer-se fort un moviment autoctonista que propugnava l’ús de l’afrikaans, que esdevingué llengua oficial el 1918 i, el 1925, substituí el neerlandès a tots els nivells (al costat de l’anglès).
La primera manifestació literària en afrikaans correspon al final del segle XVIII. Es tracta d’uns versos satírics apareguts el 1795 a Ciutat del Cap en els quals l’autor anònim es burla de la corrupció del neerlandès. Aparegueren al moment que els anglesos concretaven la política que els dugué a governar l’Àfrica del Sud a partir del 1814. De fet, no hi hagué abans d’això una autèntica literatura; no fou fins el segle XIX, amb la vinguda de companyies teatrals europees i amb l’aparició d’una activitat periodística, que aparegueren les bases d’una cultura autòctona, al principi en neerlandès. Així, quan el francès C.E. Boniface estrenà a Ciutat del Cap la seva peça teatral en neerlandès De temperantisten (1832), hi feu parlar en afrikaans els personatges de color. I, sobretot, la utilització de la nova llengua, primer amb timidesa, com a curiositat, però després amb insistència, es multiplicà en diaris locals com el Volksblad.
El 1875, l’organització del moviment nacionalista implicà també una reivindicació de la llengua, però les obres literàries moralitzadores i patriòtiques del grup que centrà S.J. du Toit no aconseguiren encara un valor artístic gaire remarcable. La guerra del 1899 al 1902 i la commoció que comportà provocaren l’aparició d’un moviment poètic que hom considerà com la veritable afirmació de la literatura en afrikaans i que es revelà el 1905 amb el primer recull, simbolista, d’Eugène Marois, autor que influí en la redacció de La vida de les formigues de Maeterlinck. La màxima figura del grup fou, però, C.L. Leipoldt, excel·lent conreador del sonet i autor de dues tragèdies, que enfrontà la guerra amb visió humanista. En el camp de la prosa, escriptors fecunds com C.J. Langenhoven o com D.F. Malherbe no arribaren mai al nivell dels poetes, però crearen les bases d’una narrativa nacional.
De la generació següent, emmarcada per la Primera Guerra Mundial, sobresurten nous poetes. És el cas dels germans Toon i C.M. van den Heever, sobretot del primer, la poesia del qual, pessimista i cerebral, fou discutida per escriptors més joves. Els anys trenta, la crítica i l’assaig accediren al camp de la consideració pública. Els capdavanters d’aquest moment continuaren essent, però, essencialment poetes. Influïts per T.S. Eliot, experimentaren el vers, ridiculitzaren la rima regular i condemnaren, en general, el formalisme. L’expressió d’aquest grup no arribà a concretar-se fins molt tard, amb l’aparició, l’any 1945, de la revista Standpunte (‘Punts de vista’). El capdavanter de l’escola és W.E.G. Louw, però la principal figura n'és el seu germà N.P. van Wyk Louw, potser el poeta de llengua afrikaans que ha aconseguit més ressò, i el pessimisme del qual es manifestà de forma culminant en els reculls publicats durant la Segona Guerra Mundial. Altres membres de la generació són Elisabeth Eybers, que tractà de temes intimistes i delicats, i sobretot Uys Krige, traductor d’escriptors europeus, individualista, excel·lent autor teatral i molt diferenciat dels altres. La influència de Van Wyk Louw en la gent més jove marcà una continuïtat generacional afermada per l’acolliment donat en la revista Standpunte a les promocions posteriors. Així fou amb nouvinguts madurats al voltant del 1945, tals com Ernst van Heerden, posseïdor d’un gran sentit de la llengua, Olga Kirsch, que expressà els problemes d’Israel, i D.J. Opperman. L’obra d’aquest darrer, el més universal d’entre ells, lligat, a més, a les experiències superrealistes, contrastà amb els intents de G.A. Watermeyer, Ina Rousseau, etc., entrats en escena pel tomb de la dècada de 1950, i que cerquen un tipus de poesia més abastable i directa. Durant els anys seixanta sorgí el moviment dels Sestiger (‘els del seixanta’), format per joves escriptors compromesos amb la conflictiva realitat social del país, que han tingut sovint topades amb llur govern per culpa de la qüestió racial. Cal destacar-ne André Brink (1935), Étienne Leroux (1922) i Breyten Breytenbach (1939).