i els Balcans | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

els Balcans

Món
Mapa històric dels Balcans (ss XIII i XIV)
© Fototeca.cat
Nom amb què és conegut el conjunt de països de l’Europa sud-oriental i la regió que ocupen (regió balcànica).

La geografia

La noció unitària dels Balcans no fou elaborada fins al s. XIX, quan la zona esdevingué políticament activa. El concepte de península Balcànica, creat pel geògraf alemany Zeune com a homòleg de les altres penínsules mediterrànies (Ibèrica i itàlica), a partir dels monts Balcans, fou estès al conjunt dels territoris al sud del Danubi, el Sava i el Kupa. Per raons principalment polítiques, hom fa entrar dins el concepte de Balcans els actuals estats d’Albània, Bulgària, Grècia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia, Iugoslàvia, Macedònia, la Turquia europea i també Romania i Moldàvia, que hi són comptades, tot i no pertànyer a la península, per raó de la seva vinculació històrica i cultural amb la resta d’aquests països. La geografia física d’aquesta regió correspon a la de la península Balcànica i a la de Romania. La característica complexitat ètnica dels Balcans s’explica per l’establiment successiu de diversos grups humans en el decurs de la història. Els tipus físics que predominen al nord i a l’oest, especialment a les muntanyes occidentals, corresponen a la raça dinàrica, que es relaciona a l’est amb l’anatòlida de l’Àsia Menor; al sud predomina la raça mediterrànida, especialment en la varietat iberoinsular al sud-est. Les llengües parlades als Balcans han pertangut (a excepció del turc, introduït a partir del s. XIV), des dels temps coneguts històricament, a diverses branques de la família indoeuropea: antigament, el traci, l’il·liri, el daci, l’epirota, l’antic grec i l’antic macedoni, entre d’altres; actualment, les pertanyents al grup eslau, és a dir, el búlgar, el macedoni, el serbocroat i l’eslovè; el romanès, llengua romànica, resta d’una romanització abans molt més extensa; l’albanès, de difícil filiació, que constitueix una branca a part, que és el mateix cas del grec modern. Hom hi parla, encara, per part de petits grups de població, l’armeni, el circassià, el judeoespanyol i diversos parlars gitanos. Els alfabets utilitzats reflecteixen l’evolució històrica i cultural dels pobles balcànics: el ciríl·lic, amb algunes petites peculiaritats, és emprat per a escriure el búlgar, el macedoni i també el serbocroat per part dels parlants de tradició ortodoxa, mentre que els de tradició catòlica fan servir el llatí; aquest darrer és emprat per a l’eslovè i fou adaptat per al romanès al s. XIX en substitució del ciríl·lic, que fou tornat a imposar a la Moldàvia soviètica (1920-91), i per al turc (s. XX) en substitució de l’àrab, i ha estat l’instrument utilitzat en la fixació dels dialectes literaris albanesos; el grec modern ha conservat el seu alfabet propi. Malgrat la diversitat lingüística assenyalada hom ha detectat algunes connexions profundes entre les diverses llengües balcàniques. Els corrents culturals que han confluït a l’àrea balcànica hi han deixat, a més de la seva complexitat racial i lingüística, una gran diversitat religiosa. La cristianització dels diversos pobles assentats als Balcans tingué lloc en el quadre de l’oposició política i religiosa entre Roma i Bizanci. Després de molts alts i baixos en la influència respectiva sobre les diverses zones, el catolicisme acabà predominant a Eslovènia, Ístria, Croàcia, Eslavònia, Dalmàcia, la baixa Hercegovina i a la part septentrional d’Albània; i l’ortodòxia, a Grècia, Sèrbia, part de Bòsnia, l’alta Hercegovina, Macedònia, Bulgària i el sud d’Albània. A Romania, l’ortodòxia dominant a Valàquia i Moldàvia rivalitza amb el catolicisme de ritu bizantí o llatí a les planes occidentals i també a Transsilvània, on, d’altra banda, hi ha l’únic nucli protestant important de l’àrea (evangèlics i unitaris). El fenomen de la conquesta turca, en tants d’aspectes decisiu, ha dut l’islam als Balcans, el qual no solament predomina a la Turquia europea i entre les minories turques d’altres països, sinó que ha estat fet seu per la major part dels albanesos i per una part dels bosnians, dels búlgars (pomaks) i dels romanesos (meglenítics). Tots aquests factors han determinat la concreció dels principals grups ètnics següents: grecs, búlgars i macedonis, serbis i montenegrins, croats, bosnians, eslovens, romanesos i albanesos. Com a grups no exclusivament balcànics hom hi troba: hongaresos (sobretot a Transsilvània), alemanys (que s’han mantingut gairebé només a Romania), turcs (sobretot a Bulgària), tàtars i gagaüsos, italians, jueus, armenis i gitanos.

El poblament

El poblament de la península Balcànica ha estat tradicionalment rural. L’home s’ha hagut d’adaptar a un medi físic desfavorable, que molt sovint ha fet que les col·lectivitats visquessin isolades, unides només per les migracions transhumants entre les conques interiors i les muntanyes. Així, les poblacions antigues s’han mantingut a causa de l’isolament a les regions interiors, predominantment a Macedònia i Albània. Tot i que al llarg del s. XX la urbanització ha augmentat, és sensiblement més baixa que a la resta d’estats europeus i, els anys noranta, oscil·lava entre el 65% de Grècia i el 36% de Bòsnia i Hercegovina. La regió balcànica és ben dotada de recursos naturals, entre els quals es destaquen els minerals no ferrosos (crom, zinc, coure, mercuri, bauxita, etc). L’agricultura i la ramaderia tenen encara un pes substancial. Les zones agrícoles més riques són la Vojvodina, Eslavònia i Macedònia, el Banat i Valàquia a Romania, la depressió danubiana i la vall de Marica a Bulgària i Tessàlia a Grècia. Els Balcans són una de les regions econòmicament menys desenvolupades d’Europa. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, el grau de desenvolupament ha estat similar a Grècia i a la Turquia europea, situades en el bloc occidental, i als antics estats socialistes. Els dos primers han rebut i reben importants ajudes dels seus aliats. En el cas de Grècia, l’ingrés a les Comunitats Europees el 1986 (des del 1993 Unió Europea) donà al país un impuls decisiu envers la integració al nucli de països més desenvolupats del continent, tot i que la renda per habitant grega se situa en els darrer lloc dels estats membres de la UE (situació en part compensada per l’ingrés, al 2004 i al 2007, dels estats sorgits de l’antic bloc soviètic, entre els quals Eslovènia, Romania i Bulgària). Als antics estats socialistes apareguts després de la Segona Guerra Mundial hom es proposà, a semblança de l’URSS, una industrialització accelerada, política realitzada mitjançant la col·lectivització i la planificació estatals. Bé que sovint les diferències polítiques entre els diversos estats socialistes comportaren matisos en la política econòmica (com fou el cas, sobretot, de l’'obertura’ de Iugoslàvia i l’aïllament d’Albània arran de les tensions amb l’URSS), els resultats foren similars a tota la regió. Tot i les millores innegables en alguns aspectes, com ara les comunicacions, l’agricultura continuà tenint un gran pes en la composició del PNB i en l’ocupació, i la industrialització patí els inconvenients típics de la planificació centralitzada: negligència del mercat intern de béns de consum, sobredimensionament de certs sectors, especialment de la indústria pesant, i manca d’estímuls a la productivitat per l’apropiació estatal dels excedents. Des del 1990, l’esfondrament de l’economia planificada que acompanyà el col·lapse de tot el bloc socialista ha donat pas a un nou període especialment calamitós. En el terreny econòmic, entre els factors que més han influït en aquesta situació, cal esmentar les inèrcies derivades del monopoli estatal, que impedeixen la introducció de l’economia de mercat i afavoreixen l’extensió de la corrupció. Malgrat això, els causants principals del daltabaix econòmic han estat la inestabilitat política generalitzada i els conflictes bèl·lics subsegüents a la desmembració de la Iugoslàvia socialista. Durant els anys noranta, a excepció de l’antiga República Federal de Iugoslàvia, sotmesa a embargament internacional, la resta dels actuals estats balcànics rebien ajuda permanent del FMI i el BM per tal de reactivar les economies respectives.

La història

La prehistòria

Fins ara no hi ha documents que demostrin que els Balcans hagin tingut un paper important en les primeres etapes humanes (Paleolític), però durant el Neolític i les primeres edats dels metalls tingueren un paper transcendental com a pont de les novetats creades al Pròxim Orient cap a Europa per la via continental i per la marítima mediterrània. Recentment hom ha descobert un Neolític preceràmic, al qual succeí l’etapa ja plenament neolítica de Starčevo, una de les fonts de la colonització agrícola de la zona danubiana, i més endavant, a Grècia, les etapes dites de Sesklo i de Dimini. Aquests corrents culturals i humans dirigits del sud cap al nord foren substituïts d’ençà del segon mil·lenni per un corrent contrari, que provocà la indoeuropeïtzació d’una bona part de la zona balcànica, inclosa Grècia, que posà les bases de la civilització micènica (micènic) i, a la fi del segon mil·lenni, culminà amb l’entrada dels doris (dori) a Grècia. Als primers segles del primer mil·lenni es produí una clara dissociació del món balcànic, i la península grega esdevingué un cas a part amb evolució pròpia molt accelerada. Al nord de Grècia els pobles més destacats foren el macedonià (incorporat després a la història grega), el traci, l'il·liri i a partir del segle IV el celta.

De l'ocupació romana a la divisió sorgida de la Primera Guerra Mundial

Canvis territorials produïts per les guerres balcàniques (1912-13)
© Fototeca.cat
Els organitzadors i unificadors de la regió foren els romans, que hi arribaren dos segles abans del naixement de Crist. La regió fou organitzada en diverses províncies (el s. II dC: Acaia, Epir, Dalmàcia, Mèsia, Tràcia, Dàcia i una petita part de la Pannònia), que s’anaren subdividint fins a constituir la major part de les agrupades en les diòcesis de Tràcia, les Mèsies i les Pannònies, al s. III, quan la pressió dels bàrbars ja havia obligat a abandonar la Dàcia transdanubiana. El gran corrent immigratori eslau, que canvià la composició ètnica de la península Balcànica, hi començà al s. VI i continuà, a intervals, durant els quatre segles següents. L’imperi Romà d’Orient, que tenia la possessió real o nominal de totes les regions balcàniques situades al sud del Danubi, sofrí atacs i invasions d’aquells pobles, els quals formaren diversos estats balcànics, bé que d’antuvi els primers emperadors de Bizanci rebutjaren amb èxit el perill de les invasions visigodes i ostrogodes. Als pobladors eslaus del baix Danubi se superposà un poble turc, els anomenats protobúlgars (s. VI-VII), fundadors del primer imperi búlgar i catalitzadors del poble d’aquest nom. Els serbis i els croats arribaren a la península provinents dels Carpats, a partir del s. VII. Durant els s. IX i X, la major part de les dificultats que tingué Bizanci al seu hinterland europeu vingueren, precisament, del nucli que ja formaven els búlgars a les vores de la mar Negra. El kan búlgar, que havia fet que el seu poble es convertís al cristianisme, es començà a donar el títol de tsar. Els seus descendents arribaren a estendre de tal manera els dominis búlgars, que gairebé eren iguals als dels bizantins en aquella regió. Però l’emperador de Bizanci, Basili II, ajudat pels petxenegs i els rutens, després d’una llarga guerra, posà fi a aquell primer imperi búlgar. El 1018 adoptà el títol de Bulgaròctonos (‘matador de búlgars’) i s’annexionà llur territori, que perdé la identitat pròpia fins el 1187, quan la feblesa de l’imperi els permeté de tornar a constituir un reialme, que el 1330 caigué en poder dels serbis, en ésser derrotats per ells en la batalla de Kjustendil. Els serbis, que al s. X havien establert un regne independent de Bulgària i de Bizanci, arribaren aleshores al poder màxim, en especial sota el regne d’Esteve Dušan (1335-55). Quant als eslovens, el primer poble eslau que es convertí al cristianisme (s. VIII), romangueren sota la influència dels francs i dels germànics, especialment a Caríntia, sotmesa molt aviat a l’imperi franc. Finalment, els valacs, poble de llengua romànica i de probable origen preromà, visqueren successivament sotmesos a la influència dels búlgars, dels bizantins i dels magiars, dels quals acabaren independitzant-se, i formaren els principats de Moldàvia, Transsilvània i Valàquia (s. XIV). El perill de les conquestes dels serbis d’Esteve Dušan, que es proclamà emperador dels serbis, dels grecs, dels búlgars i dels albanesos, portà l’emperador de Bizanci a cridar l’auxili dels turcs otomans, que, bé que salvaren Constantinoble, resultaren ésser un enemic més perillós i permanent que no pas els serbis. Hom repetí l’error (potser inevitable) que havia portat el mateix imperi a cridar les companyies catalanes a Grècia (1303) per tal d’alliberar-se de l’amenaça turca a l’Àsia Menor. Bé que els turcs arribaren a derrotar els serbis, Dušan no deturà les seves conquestes. Només una mort sobtada posà fi al seu imperi, quan ja havia conquistat Adrianòpolis i es preparava per atacar Constantinoble. En canvi, els turcs, establerts a Europa amb l’aquiescència bizantina, així que desaparegué el perill dels serbis, prengueren l’ofensiva sota el comandament de Murat I (1359-89). En la batalla del Kosovo Polje, el 1389, Murat I sotmeté decisivament els serbis i els búlgars aliats. Durant els cent anys següents, els turcs s’establiren definitivament a Europa ocupant lentament i consolidant totes les antigues possessions bizantines a la península Balcànica que pogueren conquistar, mentre que el poder de Bizanci es refugiava a Constantinoble i a l’antic nucli grec del Peloponès. No serviren de res les croades predicades contra ells pel papat, en les quals intervingueren, com era lògic, hongaresos i valacs. El 1453 Constantinoble caigué en poder dels turcs, que el 1493 s’apoderaren del nucli croat de Dalmàcia. Els darrers intents de salvar les terres balcàniques de l’Adriàtica havien estat fets per Alfons el Magnànim, que protegí d’una manera eficaç el cabdill albanès Skanderbeg, fins i tot amb la tramesa de tropes catalanes a les viles principals del seu domini. El 1511 Valàquia i Moldàvia caigueren també en poder dels turcs de manera que, durant més de tres segles, pràcticament tots els Balcans restaren sota el domini turc. Només el difícil territori muntanyenc de Montenegro i la república de Ragusa, a la costa adriàtica, es pogueren alliberar de la subjecció real, gràcies a una submissió nominal o a l’aliança veneciana. Passada l’època de màxima puixança sota el soldà Solimà (1520-66), el poder turc ja comencà a declinar. Aquest període de decadència restà ben marcat en la darrera part del s. XVIII per la formació de feus (paşaliklar) pràcticament independents, tals com el de Shkodër sota Muḥammad de Bushat, Iōánnina sota ‘Alī de Tebelen, i Vidin sota Pazvand Oǧlu. El fet subsegüent fou la separació de l’imperi de les parts situades a la perifèria. Per aquesta raó, durant tot el s. XIX els Balcans tingueren una història agitada. Era evident que l’imperi Otomà es desintegrava. Les diverses regions anaren guanyant successivament l’autonomia i, finalment, la independència, començant per Grècia (1829) i Sèrbia (1830). La influència dels austríacs, dels alemanys i dels russos començà a substituir el poder turc declinant. A conseqüència de la
Emancipació dels pobles balcànics sota domini otomà fins al començament del s XX
© Fototeca.cat
guerra de Crimea (1854-56), no hi hagué canvis territorials notables a la península Balcànica, tot i que les condicions del tractat de París (signat el 1856) foren bastant dures per a Rússia, a la qual fou interdit de tenir una flota de guerra i fortaleses a la mar Negra i la qual perdé momentàniament el dret d’intervenir en els afers dels pobles balcànics. Les potències europees s’interessaren permanentment que Rússia no es fes mestressa de les terres eslaves balcàniques, per tal que no restés alterat l’equilibri continental. Però com que prosseguia l’afebliment de l’autoritat turca, totes tendiren a participar en el repartiment. De totes, la potència més directament interessada era Àustria, com a monarquia dominant damunt diverses minories eslaves: els estats eslaus dels Balcans feien una intensa propaganda paneslavista, que trobava una resposta immediata en les minories de l’imperi austríac i en els cercles dirigents intel·lectuals de Rússia, el més gran dels estats eslaus. Les relacions entre Àustria i Rússia es trobaven constantment enverinades per la situació als Balcans, i la inestabilitat dels estats balcànics, les fronteres dels quals eren extremament fluides, constituïa una invitació constant a les intervencions estrangeres. Els fabricants d’armament europeus, que trobaven als Balcans un bon mercat per a llurs productes, exercien influències ben poc favorables a la pau; mentre que la infiltració alemanya es feia palesa en el fet que, llevat de Sèrbia, tots els nous regnes escollien dinasties d’estirp alemanya. En 1859-61, una de les conseqüències de l’afebliment de la Turquia feudal fou la reunió de Moldàvia i Valàquia en un estat romanès unificat, que depengué nominalment del soldà turc. El 1864 la Gran Bretanya cedí a Grècia les illes Jòniques. Llavors es desfermà la revolta a les terres dels eslaus. Hi hagué una primera insurrecció, el 1875, a Bòsnia i Hercegovina. Vingué després, el 1876, una revolta a Bulgària. El mateix any, Sèrbia i Montenegro entraren en guerra contra Turquia. Els russos seguien amb interès els esdeveniments tot esperant d’aprofitar el moviment d’alliberació dels eslaus per afermar i ampliar llur influència als Balcans. La guerra serboturca fou el pròleg de la guerra russoturca, que començà a l’abril del 1877 al Caucas i als Balcans. Romania, que encara suportava el jou dels turcs, s’uní a Rússia, i la milícia búlgara s’afegí també a les operacions militars. Pel desembre del 1887, en ple hivern, els russos travessaren els Balcans i ocuparen Sofia; pel gener del 1878 s’empararen de Filipòpolis (Plovdiv), Adrianòpolis i es trobaren molt a prop de Constantinoble. El 19 de febrer hom concertà un tractat de pau a San Stefano (prop de Constantinoble) que proclamava la independència completa de Romania, de Sèrbia i de Montenegro. Bulgària, del Danubi a la mar Egea i de la mar Negra al llac d’Okhrida, esdevenia un principat autònom sotmès a la dependència formal de Turquia. Bòsnia i Hercegovina rebien l’autonomia; Rússia recuperava una part de Bessaràbia, que havia perdut després de la guerra de Crimea; rebia, a més, Batumi i Kars. Tanmateix, sota la pressió d’Anglaterra i d’Àustria-Hongria, el govern rus hagué d’acceptar una revisió dels tractats de San Stefano. Pel nou tractat de Berlín (1878), Bulgària fou dividida en tres parts, només una de les quals constituïa el principat búlgar, mentre que les altres dues continuaven sota domini turc. Bòsnia-Hercegovina havia d’ésser administrada per Àustria-Hongria. La independència completa dels principats de Sèrbia, Romania i Montenegro fou reconeguda. Les reclamacions de Grècia, ignorades a San Stefano, foren admeses a Berlín. El 1881 hom afegí a Grècia Tessàlia i el districte d’Arta. Aquest mateix any, Romania fou proclamada regne, i Sèrbia ho fou el 1882. El 1880 Ulcinj (Dulcigno) fou traspassat a Montenegro en compensació dels districtes de Plav i Gusinje, tornats a Turquia. El 1886 fou sancionada per Europa la unió oficiosa de Rumèlia Oriental amb Bulgària. El 1897 Creta sortí del domini turc i la guerra grecoturca d’aquell any acabà amb la cessió a Turquia d’alguns punts estratègics de la frontera de Tessàlia. El 1908 Bòsnia i Hercegovina foren annexionades a Àustria-Hongria, i Bulgària (amb la Rumèlia Oriental) fou declarada regne independent. Albània no fou reconeguda estat independent fins el 1912. Les guerres balcàniques que començaren aquell any, i la subsegüent Primera Guerra Mundial, iniciada amb el pretext de l’actuació de terroristes serbis a Sarajevo, posaren fi definitivament al poder otomà i austrohongarès als Balcans. Durant la guerra europea, els pobles dels Balcans es trobaren els uns contra els altres en dos camps oposats. La guerra significà la derrota de Bulgària, l’acreixement territorial de Romania i l’aparició de Sèrbia com el nou estat iugoslau (amb serbis, croats i eslovens). Bulgària perdé a favor de Grècia la costa de Tràcia i una faixa de la frontera sud a favor de Sèrbia, la qual rebé, a més, la Macedònia septentrional i central, Montenegro, Bòsnia i Hercegovina i els districtes eslaus del sud de la desmembrada Àustria-Hongria. Itàlia rebé l’extrem de la costa nord-oest de la península Balcànica fins a Fiume (ciutat constituïda lliure) i algunes illes de l’Adriàtica septentrional. A Turquia li fou confirmada la vella província de la Tràcia oriental, sobretot després de la guerra grecoturca de 1921-23, que posà fi a les reivindicacions gregues sobre l’Àsia Menor.

Els Balcans, escenari de la Segona Guerra Mundial (1933-45). De l'equilibri de la Guerra Freda a la desembració (1949-2007)

Des del 1933 fins a la Segona Guerra Mundial, l’evolució política als països balcànics es caracteritzà per l’expansió d’Alemanya, que contemplava la regió com a font de primeres matèries, mercat per als seus productes i, en darrer terme, com un territori estratègic que calia dominar. Preocupats per la influència de l’URSS, la Gran Bretanya, França i els EUA toleraren aquesta expansió excepte pel que fa a Grècia i Turquia, que maldaren per mantenir sota el seu control. Turquia era escenari de la rivalitat politicoeconòmica entre Alemanya d’una banda i la Gran Bretanya i França de l’altra. El 1939 les potències de l'Entente volgueren frenar l’expansió alemanya, tanmateix ja consolidada. Romania i Bulgària participaren en la Segona Guerra Mundial al costat d’Alemanya; Grècia, atacada per Itàlia el 1940, i els resistents de Iugoslàvia, ocupada per Alemanya el 1941, lluitaren al costat dels aliats; Turquia romangué neutral. Com havia passat anteriorment, la fi de la guerra produí canvis territorials i trasllats massius de poblacions; Romania perdé Bessaràbia i una part de la Bucovina a favor de l’URSS i el sud de la Dobrudja a favor de Bulgària. Iugoslàvia adquirí Ístria d’Itàlia. En el pla polític, es constituïren règims comunistes d’una banda (Albània, Bulgària, Romania i Iugoslàvia), i de l’altra, hom mantingué el règim capitalista a Grècia (gràcies al suport de la Gran Bretanya i dels EUA en una llarga guerra civil) i Turquia. Des d’aleshores fins a l’ensorrament del bloc comunista (1991) els balcans esdevingueren un focus de guerra freda. Des del 1947, els EUA aplicaren la “doctrina Truman” d’ajuda militar i econòmica a Grècia i a Turquia amb vista a un eventual enfrontament amb l’URSS, que comportà en la inclusió d’ambdós estats dins del Pla Marshall i l’ingrés a l’OTAN. Els estats socialistes balcànics tingueren entre 1945-90 una evolució diversa: Bulgària fou el que més fidelment seguí les directrius de l’URSS, mentre que N.Ceauşcescu implantà a Romania un règim personalista basat en una dura repressió. A la Iugoslàvia socialista, el mariscal Tito fou capaç de mantenir unit un estat caracteritzat per l’heterogeneïtat de la seva població, alhora que es distanciava de l’URSS. Finalment, a Albània, E.Hoxha volgué construir un estat autàrquic que revelà greus deficiències en trencar el seu aïllament. Aquesta diversitat d’orientacions produí tensions entre els estats socialistes balcànics. Així, el 1954, Iugoslàvia hagué de signar amb Grècia i Turquia el pacte dels Balcans com a mesura defensiva enfront de Bulgària, que rebia el suport de l’URSS. L’existència de minories ètniques o nacionals en els estats balcànics, com ara la dels albanesos a la província iugoslava de Kosovo, on el 1989 fou suprimida l’autonomia, també contribuí a deteriorar les relacions entre ells. A l’inici dels anys noranta, l’esfondrament de l’URSS i del bloc comunista tornà a convulsar la regió. A la greu crisi econòmica i la inestabilitat política que seguí al trencament brusc amb el sistema anterior i l’adopció de l’economia de mercat, s’afegí la desintegració territorial de la Iugoslàvia socialista en diversos estats. En aquest procés s’enfrontaren les dues tendències que s’havien anat accentuant des de la mort de Tito (1980): per una banda, les tendències centrífugues de les repúbliques d’Eslovènia, Croàcia, Macedònia i Bòsnia i Hercegovina, i, per l’altra, la posició conservadora de Sèrbia que, juntament amb Montenegro, pretenia mantenir l’anterior estructura de l’estat, si bé assumint un paper hegemònic. Pel juny del 1991, Croàcia i Eslovènia es proclamaren independents, al novembre ho feu Macedònia i pel març del 1992 Bòsnia i Hercegovina. Sèrbia, que intentà infructuosament impedir per la força el desmembrament de l’estat, constituí amb Montenegro la República Federal de Iugoslàvia a l’abril del 1992. La guerra enfrontà també les diverses comunitats nacionals a l’interior de les mateixes repúbliques. On més virulència tingueren els enfrontaments fou a Bòsnia i Hercegovina, on l’intent dels serbobosnians de forçar l’annexió a la República Federal de Iugoslàvia comportà el 1992 l’inici d’una guerra civil que sovint assolí el caràcter de genocidi, perpetrat sobretot pels militars serbobosnians sobre la comunitat musulmana, acció que rebé el suport de la veïna Iugoslàvia, ara dominada per l’excomunista, i ultranacionalista Slobodan Milosevič. Després de la inhibició internacional motivada en part pels interessos divergents de Rússia, França i Alemanya a la regió, el 1995 una intervenció armada de l’OTAN a instàncies dels EUA aturà la guerra. Als acords de Dayton,

Procés del conflicte bèl·lic a l'antiga Iugoslàvia

signats el mateix any, les tres comunitats principals posaren les bases del nou estat federal de Bòsnia i Hercegovina, tutelat per l’OTAN i l’ONU, en el qual els dos membres principals, les anomenades federació croatomusulmana i la república sèrbia, mantenien en la pràctica existències independents, vinculades de fet l’una a Croàcia i l’altra a Iugoslàvia. Bé que nominalment democràtics, molts dels estats balcànics postcomunistes eren regits per governs acusadament autoritaris, tal com posaren de manifest els aldarulls del 1997 a Belgrad quan el govern iugoslau anul·là els resultats de les eleccions municipals, o la repressió a Croàcia sobre l’oposició i els mitjans de comunicació exercida per Franjo Tudjman. En altres estats com Albània la caiguda de l’antic règim estigué marcada pel caos. Els anys següents, els conflictes etniconacionals han continuat essent el principal motiu d’inestabilitat: a Macedònia, la important minoria albanesa protagonitzà aldarulls davant el perill de veure's marginada en el nou estat; i a Grècia el nou estat de Macedònia fou vist com una incitació al secessionisme a la província grega del mateix nom. Entre Rússia i Romania també es produïren tensions en proclamar-se, el 1991, la independència de Moldàvia, antiga república de l’URSS de majoria romanesa però amb una important presència russa. El 1999, una nova intervenció de l’OTAN posà fi a l’ocupació militar iugoslava de Kosovo, on hom establí una administració sota tutela de l’ONU. L’any següent caigué el règim de Milošević, i el nou govern democràtic aconseguí ser de nou acceptat per la comunitat internacional. Mentrestant, però, un fort corrent secessionista s’havia desenvolupat a Montenegro. L’intent de Sèrbia de frenar una nova desintegració cristal·litzà en una refundació de l’estat, en el qual s’accentuava l’autonomia d’ambdós membres de la federació, que passà a anomenar-se Sèrbia i Montenegro, però que finalment, l’any 2007, s’escindí en els dos estats del mateix nom (Sèrbia per una banda i Montenegro per l’altra).

Llegir més...