i Bangla Desh | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Bangla Desh

Nom oficial deRepública Popular de Bangla Desh, Nom oficial deGana Prajātantrī Bangladesh (bn)
Nom oficial deRepública Popular de Bangla Desh, Nom oficial deGana Prajātantrī Bangladesh (bn)

Estat de l’Àsia meridional, que és totalment voltat per l’Índia, excepte al SE que limita amb Myanmar i al S, que s’obre al golf de Bengala; la capital és Dacca.
Població: 
144.789.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
147.570 km2

La geografia física

Situat a la part oriental de Bengala, tot el territori és una gran plana al·luvial, llevat del SE, on es localitzen les altures de Chittagong. Aquesta plana ha estat formada pels abundants sediments del Ganges i del Brahmaputra, rius que en arribar a Bangla Desh formen un immens delta i es ramifiquen en nombrosos braços que dificulten les comunicacions. La gran quantitat de sediments que aquests rius aporten fa que el delta guanyi contínuament terreny a la mar. El Ganges i el Brahmaputra són molt cabalosos i a Bangla Desh tenen 13.000 m3/s i 19.500 m3/s, respectivament. En crescudes excepcionals poden arribar als 50.000 m3/s; les fortes crescudes que experimenten els fan molt perillosos, ja que provoquen fortes inundacions. El clima, de tipus monsònic, és calorós i humit, amb una temperatura mitjana de 24°C. Les precipitacions, molt abundants, presenten una mitjana de 1.500 a 3.000 mm; en conjunt les pluges augmenten d’oest a est i al sud-est poden arribar als 5.000 mm; les màximes són registrades entre maig i setembre. El país és afectat per forts ciclons, resultat de la inversió del monsó. Per raó del clima, la vegetació és molt exuberant; predomina el bosc tropical humit i, a les regions més seques, la jungla; el delta s’acaba en una regió de manglars.

La geografia econòmica i l'economia

L'agricultura

La principal activitat econòmica és l’agricultura, que ocupa la major part de la població activa (més dels 4/5: el tercer percentatge d’Àsia i el més alt del món en un país que supera els 20 milions d’habitants) i conrea el 68,2 % de les terres; no obstant això, aquest sector és poc desenvolupat, a causa de les tècniques rudimentàries, l’escassa utilització de fertilitzants químics, els insuficients mitjans de transport i l’excessiva parcel·lació del terreny. L’arròs és el conreu predominant, tant per extensió com per producció (prop de 22 milions de tones, quart lloc mundial el 1983); les condicions climàtiques permeten fer-ne dues collites anuals, però aquest conreu és sotmès al perill de les inundacions. Altres conreus importants són el blat (malgrat que només cobreix el 41-42 % de les necessitats, els rendiments ja no són tan baixos, car en el període 1977-83 s’incrementà en un 72 %, la millora més elevada del món), el te (novè lloc mundial) i el jute (906.000 t el 1983; 1,25 milions el 1970). La producció d’aquest darrer situa Bangla Desh en el tercer lloc del món (22,6 % del total mundial el 1983), darrere de l’Índia i de la Xina, país que des del 1980 ha pres el segon lloc que tradicionalment ocupava Bangla Desh, mentre que l’Índia li havia arrabassat el primer uns deu anys abans. Bangla Desh exporta mitja collita de jute en brut, i gairebé l’altra meitat, tractat. Actualment els conreus alimentaris són, a més de l’arròs i el blat, els tubercles (patates i moniatos), els llegums secs, les llavors oleaginoses, sobretot la de colza, la canya de sucre i les fruites (ananàs i bananes en primer lloc). El bosc i la jungla són extensos, però el 95,9 %e la fusta és emprat com a combustible. Hom distingeix la ramaderia per l’abundor de bòvids (setè o vuitè país per la cabana bovina; segueix en importància la bufalina), però són destinats bàsicament a suplir la manca d’energia (els búfals treballen als arrossars) i el profit que hom n'extreu no és proporcionat. La pesca és una activitat important (amb la particularitat que només el 19,5 % procedeix del golf de Bengala; la resta és capturada als innombrables braços del delta), però és mancada d’equipament modern.

La mineria i la indústria

Dones fent cistells, a Banga Desh
© United States Agency for International Development (USAID)
El subsol ofereix escassos recursos miners: hom ha descobert només jaciments modests de petroli al golf de Bengala, a l’extrem SE del país, i reserves regulars d’hulla (700 milions de tones: Sylhet i Rājsāhi), de gas natural (Sylhet) (254.850 hm3) i de sal. Només aquests dos darrers productes són en plena explotació. Hom ha d’importar hulla i petroli (refinat a Chittagong) per tal de nodrir les centrals tèrmiques. La producció d’energia elèctrica és molt baixa, de la qual només el 8,2 % és d’origen hidràulic, ja que el pendent dels corrents d’aigua és en general gairebé nul. Bangla Desh és molt poc industrialitzat, i resultà fortament afectat per la separació del Pakistan, ja que les poques plantes industrials depenien d’empreses pakistaneses. Hom realitza esforços d’industrialització principalment amb l’ajuda del Japó i els EUA. La indústria tèxtil (cotó i jute), alimentària (sucre, carn de boví i d’altres), de derivats del petroli i paperera són les més importants. Hi ha també indústria química (fertilitzants), automobilística, del ciment, siderúrgica, de la fusta, tabaquera i del vidre.

Els transports i les comunicacions

Els mitjans de comunicació són molt insuficients per la dificultat del medi físic: entre carreteres asfaltades i vies fèrries no sumen 7.000 km i els transports interiors són assegurats per les vies fluvials navegables (8.121 km), canalitzades cap a mar per les tres goles principals: dues del Ganges (Padma i Meghna) i una del Brahmaputra. Les comunicacions exteriors són realitzades pels ports de Chittagong i Khulna (però la marina mercant és tan insuficient que només pot transportar el 20 % de les mercaderies entrades i el 12 % de les sortides) i pels aeroports de Dacca, Chittagong i Kurmitala.

El comerç exterior

El comerç exterior és molt deficitari, ja que les importacions han duplicat sempre amb escreix les exportacions. Les importacions són, a més, variades: en 1982-83 la maquinària i els mitjans de transport en representaren el 25,6 %; els productes semielaborats, el 17,9 %; els aliments, el 15,1 % (hi destaquen el blat, del qual és el vuitè importador asiàtic, i l’arròs, encara insuficient); el petroli, l’11,85 %, malgrat la restricció de consum; els productes químics, l’11,35 %; els olis i greixos animals i vegetals, el 8 % i les matèries primeres, el 7,8 %. Els principals productes exportats són només quatre: el jute (brut i elaborat) que cobreix el 65,6 % del valor de les exportacions, els cuirs i les pells (9,9 %), el te (6,9 %) i el peix (10,4 %).

L'economia

Els èxits parcials assolits en alguns aspectes no poden amagar que Bangla Desh és un dels països més pobres del món. La mateixa Índia, l’altra gran república molt pobra, gairebé la duplica en renda per habitant. I la solució és molt difícil, ja que es tracta d’un país geogràficament mancat des de l’origen, quan el 1947 assoliren la independència l’Índia i el Pakistan. Com que la divisió es feu segons la religió dominant, hinduista o musulmana, algunes nacions assimilades a l’Imperi Britànic de l’Índia restaren partides: Caixmir, Panjab, Bengala. Aquest ha resultat, si no el cas més violent, el més greu, perquè afectava molta gent (més de 80 milions de persones ja aleshores) i perquè la divisió deixava al costat oriental (musulmà) unes terres exclusivament agràries separades dels seus nuclis transformadors i de serveis. Així, Calcuta, centre administratiu, industrial, de comunicacions, comercial i financer es trobà, al límit dels suburbis, amb una frontera hostil que li segava bona part (la futura Bangla Desh) de la seva àrea d’influència exclusiva. El jute, per exemple, era tot conreat a la Bengala Oriental i treballat i comercialitzat a Calcula i altres ciutats occidentals. El Pakistan Occidental, incapaç de resoldre el problema econòmic (fins a nivells nutritius) de l’Oriental en prescindí, i aquest esdevingué Bangla Desh, que s’ha hagut de muntar una indústria tèxtil, talment com la Bengala Occidental ha hagut de plantar grans camps de jute. Bangla Desh cercà la solució planificant l’economia. El primer pla quinquennal, 1972-77, es proposà objectius simples: desenvolupament rural i producció multiplicada d’aliments. L’èxit inicial es perdé per les expectatives irreals que havien aixecat les promeses demagògiques, en topar amb la crisi mundial. Hom assolí un increment del PNB del 4 % anual, reduït a un 1 % a causa de l’increment de població. Modificat des del 1975, el pla fou seguit per un de biennal, 1978-80, centrat exclusivament en el desenvolupament rural (el 80 % de les cases no tenen ni electricitat ni aigua corrent), com a preludi del pla prospectiu vicennal que, començant el 1980 amb el segon pla quinquennal, ha d’orientar l’economia fins al final del segle. Hom vol arribar a una taxa anual de creixement del 7,2 %, que aniria del 7 % per als cereals al 8,6 % per a les manufactures. Fins el 1983 les inversions més importants han estat destinades a l’agricultura: regatges, control de drenatges i prevenció de riuades, i desenvolupament rural. Hom compta amb els crèdits i l’ajut estranger. Aquest ajut és realment generós en les condicions (1 % d’interès a pagar des del sisè any, etc), però totalment insuficient, ja que no arriba als 600 milions de dòlars anuals, la meitat escassa del dèficit comercial. Procedeix (1980-83) dels EUA en un 26,9%, del Japó en un 31,5 %, d’alguns estats europeus (Gran Bretanya, Països Baixos, Bèlgica, Suècia) en un 25,8 %, entre d’altres.

La geografia humana i la societat

Malgrat els cataclismes naturals i la guerra del 1971 amb Pakistan, Bangla Desh presenta una elevada taxa anual de creixement (2,8 % en 1980-85), producte del manteniment d’una elevada taxa de natalitat (45 %o) i d’una mortalitat decreixent (17 %o). L’esperança de vida en néixer és solament de 47 anys. País densament habitat (604 h/km2), la població es distribueix de forma irregular; al nord, menys fèrtil, la densitat és de 300 h/km2; en canvi, al centre arriba als 1.000 h/km2. La gran majoria de la població és rural (84,8 %); això no obstant, hi ha algunes grans ciutats com Dacca, Chittagong i Khulna. La llengua oficial és el bengalí, que és parlada pel 98 % dels habitants; la resta parla dialectes tribals. Quant a la religió, predomina la musulmana, practicada pel 86,6 % de la població; hi ha minories hinduistes (12,1 %), budistes, cristianes (0,3 %) i animistes. L’ensenyament no és obligatori, però l’escola primària, de cinc anys de durada, és gratuïta. Hom calcula (1981) que el 60 % dels nens entre els cinc i els nou anys assisteix a l’escola primària. Hi ha sis universitats.

Bangla Desh és una república que assolí la independència el 1971. La constitució, en vigor des del desembre del 1972, establí una democràcia parlamentària. Hom hi introduí esmenes el 1973, 1974, 1975, 1977, 1979 i 1981, però després del cop d’estat del març del 1982 fou suspesa i el país quedà sota la llei marcial. Bangla Desh és membre de l’ONU, del Pla Colombo i de la Conferència Islàmica.

La història

Part constituent de l’antiga regió de Bengala, convertida en Pakistan Oriental el 1947, el 1971 assolí la independència, arran d’una guerra de secessió (Pakistan). Els anys 1974-75 visqué una forta crisi política, que culminà amb l’assassinat del president Mujibur Rahman per l’exèrcit i amb la instauració d’una dictadura militar (agost del 1975), encapçalada per Khandakar Mushtaq Ahmed. Altrament la situació política romangué inestable, ja que el mateix any es produïren dos nous cops d’estat: el primer (novembre del 1975) fou realitzat per Khalid Musharaf, que prengué el poder com a cap de les forces armades; arran del segon, que tingué lloc quatre dies més tard, el poder fou assumit per representants dels tres exèrcits sota un president no polític, Abusadet Muḥammad Sayem. Posteriorment hom restablí el càrrec de cap de les forces armades en la persona de Ziaur Rahman, que progressivament anà ocupant més càrrecs fins que el 1977 fou nomenat president (confirmat en el càrrec després de les eleccions presidencials del 1978). El 1979 el règim permeté la celebració d’eleccions parlamentàries, que donaren la majoria absoluta al partit nacionalista, sostingut pel govern.

Mort Ziaur Rahman en un intent frustrat de cop d’estat (1981), Abdus Sattar el succeí a la presidència, primer en funcions i després escollit en eleccions, i inicià un procés democràtic que fou interromput el 1982 pel cap de les forces armades Hossain Muḥammad Ershad, que dissolgué el parlament, suspengué la constitució i assumí plens poders executius i legislatius, i s’autonomenà (1983) president de l’estat amb plens poders. Ershad hagué d’enfrontar-se amb una creixent oposició per part dels nombrosos partits reunits en el Moviment per a la Restauració de la Democràcia. Del 1983 al 1985, anuncià repetidament la convocatòria d’eleccions, que l’oposició rebutjà tot exigint condicions més neutrals per a la seva celebració. Al maig del 1986, la Lliga Awami i alguns altres partits de l’oposició s’avingueren a participar en les eleccions per a l’Assemblea Nacional. Sota acusacions de frau per part de l’oposició i dels observadors estrangers, el Jatiya Dal (Partit Nacional) d’Ershad vencé per majoria absoluta. En el mateix clima, Ershad obtingué la victòria en les eleccions presidencials del novembre. Tanmateix, la seva impopularitat no disminuí i, per tal d’alleugerir la tensió, donà entrada al govern a quatre representants de la Lliga Awami. Les relacions amb l’Índia empitjoraren des del 1986 amb motiu de la construcció de la resclosa que privava Bangla Desh de bona part de l’aigua del Ganges. Les accions terroristes de la guerrilla budista a la frontera bengalí també foren motiu de conflicte entre ambdós països. El Pakistan, per la seva banda, continuà negant-se a acollir els 300.000 musulmans que li donaren suport en la guerra de secessió i que es trobaven en camps de refugiats de Bangla Desh. Després d’un seguit de violentes manifestacions, Ershad decretà el 27 de novembre de 1990 l’estat d’excepció, però fou incapaç de dominar el moviment opositor. La crisi desembocà, el 4 de desembre, en la dimissió del dictador, i l’endemà era nomenat president interí Shahabudin Ahmed, magistrat del tribunal suprem, mentre Ershad quedava en situació d’arrest domiciliari.

En les primeres eleccions lliures que tingueren lloc el 27 de febrer de 1991 hom no aconseguí de privar de tota legitimitat el partit de l’antic president —que continua detingut—, i el gran guanyador fou el BNP (Partit Nacional de Bangla Desh), liderat per Zià, vídua de Ziakt Rahman, militar assassinat el 1981. El partit propugna un liberalisme econòmic i el manteniment de l’oficialitat d’un Islam força tolerant. Zià accedí el 19 de març de 1991 al càrrec de primer ministre. Els dies 29 i 30 d’abril un cicló de gran magnitud, seguit de tempestes i inundacions causà la desaparició de 140.000 persones i privà de sostre unes altres 10 milions a les quals la penúria obliga a instal·lar-se en zones d’elevada perillositat. En política internacional, Bangla Desh observà una política de no-alineament. Durant el 1993 i el 1994 es mantingué la confrontació entre el Partit Nacionalista de Bangla Desh de la primera ministra Khaleda Zià, guanyadora de les eleccions del 1992, i la Lliga Awami, liderada per Sheikh Hasina Wajeb. Al llarg del 1995, les vagues generals promogudes per la Lliga Awami paralitzaren el país de manera intermitent. Finalment, l’any 1996 se celebraren dues convocatòries electorals. Les eleccions legislatives del febrer, marcades per la violència política i el boicot exercit per la Lliga Awami, foren guanyades per la primera ministra, Khaleda Zià. Però les irregularitats electorals i la pressió de l’oposició forçaren la dimissió de Zià i la convocatòria d’unes segones eleccions al mes de juny. Aquest cop la Lliga Awami fou el partit guanyador, liderat per Hasina Wajed, que es convertí en primer ministre i formà un govern de coalició amb el partit Jatiya Dal. La decidida voluntat de posar fi a velles disputes, com les mantingudes amb l’Índia per les aigües del riu Ganges, o la insurrecció soberanista dels Chittagong Hill Tracts segellada amb un tractat de pau al desembre del 1997, significà un ampli reconeixement internacional de la voluntat de canvi del nou govern. No obstant això, els canvis polítics i les mesures de liberalització econòmica patiren un greu revés amb les inundacions de mitjan 1998, que comportaren la completa paralització de tota l’activitat. Al mateix temps, el fràgil consens polític dels dos primers anys es trencà per la pressió desestabilitzadora exercida des del març del 1999 pel (BNP) i la resta de partits de l’oposició de caràcter islamista, responsables de les revoltes estudiantils i urbanes destinades a fer caure el govern. Mentrestant, les esperances del país continuaren dirigides a configurar una economia més atractiva per als inversors estrangers, a desenvolupar la cooperació al si de l’Associació d’Àsia del Sud per la Cooperació Regional (SAARC) i a l’entrada en vigor del SAFTA (Zona de Lliure Comerç d’Àsia del Sud). Els enfrontaments continus entre el BNP i la Lliga Awami contribuïren, malgrat les escasses diferències programàtiques, a exacerbar la violència política.

A l’octubre del 2001, després que el govern de la Lliga Awami presidit per Hasina hagués completat la legislatura per primera vegada en la història del país, les eleccions donaren la victòria al BNP. Khaleda Zià esdevingué primer ministre al capdavant d’un govern de coalició amb tres altres partits menors. La Lliga Awami, que denuncià nombroses irregularitats en els comicis, boicotejà durant uns quants mesos el parlament amb l’absència dels seus diputats. Una de les primeres iniciatives del nou govern fou la lluita contra la violència i la discriminació sobre les dones, amb l’enduriment de la legislació penal en certes agressions especialment freqüents. Al març del 2002 i maig del 2004 aprovà una esmena constitucional per la qual s’ampliaven a 45 els escons per a les dones al parlament. Al juny del 2002 el president de la cambra, Badruddoza Chowdhury, dimití en ser acusat d’obstruccionisme pel govern del BNP. El substituí Iajuddin Ahmed al setembre. L’inici de la legislatura estigué marcat per la successió de detencions arbitràries, tortures i assassinats, duts a terme sobretot en la campanya “Cor Net” contra la delinqüència el 2002 i el 2003, i per a la qual el govern votà al gener d’aquest any una llei d’immunitat que protegia l’exèrcit i la policia. En resposta, l’oposició encapçalada per la Lliga Awami acusà el govern de persecució política i convocà vagues i manifestacions. D’altra banda, se succeïren també una sèrie d’atemptats indiscriminats en centres públics i contra partits polítics, l’autoria dels quals restà irresolta però que sovint fou atribuïda al fort creixement del fonamentalisme islàmic (en un país oficialment musulmà i amb el 85% de la població adepta a aquesta religió). Al juliol del 2004 unes inundacions de grans proporcions causaren 600 morts i amenaçaren de fam uns 20 milions de persones. En política exterior continuaren les escaramusses amb l’Índia per alguns enclavaments fronterers. D’altra banda, els comentaris d’un diplomàtic pakistanès l’any 2000 minimitzant el nombre de víctimes de la guerra del 1971 creà tensions entre el Pakistan i Bangla Desh fins al juliol del 2002, en què el govern pakistanès demanà excuses pels excessos comesos. El 2005, Transparency International i Reporters sense Fronteres, respectivament, consideraven Bangla Desh com un dels dos països més corruptes del món (amb Haití) i com l’estat on més periodistes havien estat agredits i amenaçats. L’any havia començat amb un nou atemptat contra un míting de la Lliga Awami (AL), pel qual foren detinguts diversos oficials membres del governamental Partit Nacionalista de Bangla Desh (PNB). El govern decidí il·legalitzar la milícia Jagrata Muslim Janata Bangla Desh (JMJB) —que combat al nord del país per establir un estat d’inspiració talibà—, que respongué a l’agost amb una onada de 500 explosions a 63 dels 64 districtes del país. Les escaramusses militars puntuals a la frontera amb l’Índia també es reproduïren. El clima de violència i atacs contra la Lliga Awami s’agreujà durant el 2006, que també registrà reiterades operacions contra la milícia islamista, amb 21 sentències de mort pels atemptats del 2005 en un intent per minvar les crítiques que acusaven el BNP de connivència, que té com a socis de govern partits islamistes com ara el Jamaat-e-Islami Bangladesh (JIB).

El col·lapse per la designació de la comissió electoral, a les portes de les eleccions previstes al gener del 2007, donà pas a un govern interí transitori del president Iajuddin Ahmed. La crida al boicot de la Lliga Awami suposà la retirada de 2.370 candidats i violentes protestes al carrer, durament reprimides, que derivaren en la proclamació de l’estat d’excepció i la dimissió del govern en ple. Ahmed esdevingué líder del govern provisional i, per sorpresa, encetà una àmplia lluita anticorrupció contra els principals dirigents dels dos partits majoritaris, les dues rivals històriques Khaleda Zià, pel PNB, i Sheikh Hasina de l’AL. Al novembre, el tifó Sidr devastà el país i provocà prop de 1.800 morts. A l’agost del 2008, les eleccions municipals atorgaren una destacada victòria a l’esquerranista Sheikh Hasina, de l’AL, en detriment del PNB. Però els dos anys de règim sota tutela militar no es clogueren fins el 29 de desembre, quan Hasina va esdevenir primera ministra, després d’aconseguir 262 escons d’un total de 299. El 12 de febrer Zillur Rahman, mà dreta de Sheikh Hasina, esdevingué nou president de Bangla Desh. En el pla econòmic, els primers anys del segle XXI, l’explotació dels nombrosos jaciments de gas natural restà en bona mesura paralitzada per la polèmica entre els partidaris de prioritzar l’exportació d’aquesta font d’energia o emprar-la per a subvenir les necessitats del país.

Llegir més...