Aquestes, d’eix articulat i fràgil o continu i resistent, segons les espècies, porten a cada nus una espigueta de 2 a 5 flors, amb 1 o 2 flors completes (les inferiors) i les altres només masculines o bé estèrils; les glumes són ovades, ben sovint acabades en aresta. El fruit, anomenat blat com la planta mateixa, en cariopsi, se sol despendre lliurement de la pellofa (boll) quan madura, però hi ha espècies (blats ‘vestits’) en què hi resta unit.
Origen, evolució i diferenciació en espècies
Hom reconeix 14 espècies de blat, totes conreades, cap d’espontània, en gran part originades en el curs d’una evolució de tipus explosiu. Sobre la base de llur morfologia i, sobretot, de llur dotació cromosòmica, hom en distingeix tres grups: el de les espècies diploides (amb 14 cromosomes), el de les tetraploides (amb 28 cromosomes) i el de les hexaploides (amb 42 cromosomes); aquests dos últims grups s’han originat a partir del primer mitjançant hibridació, estabilitzada per duplicació subsegüent del nombre de cromosomes. Aquests enriquiments genètics al·lopoliploïdia han estats realitzats en dues addicions successives al primitiu joc de cromosomes (genoma A) de les espècies diploides. La primera addició representà la incorporació d’un nou genoma (genoma B), i la segona, d’un tercer (genoma D). D’aquesta manera les espècies del segon grup posseeixen els genomes AB (exceptuant T. timopheevi), i les del tercer, els genomes ABD. La probabilitat de realització d’aquests processos d’hibridació ha estat elevada gràcies a l’extraordinària expansió del conreu dels blats més primitius, que tingué com a centre la zona limitada per la Mediterrània oriental i pel Pakistan i l’Índia passant per Síria, Anatòlia, Armènia i Geòrgia. Les noves característiques que aparegueren en els blats foren decisives per a llur èxit agrícola. Entre elles, l’augment de la mida del gra, la fàcil separació dels fruits del boll i, sobretot, l’elevació del contingut en proteïnes (fins a 13-14% en certes varietats), que en feu un aliment més complet que la majoria dels productes agrícoles amilacis, com els tubercles, a més de fer possible la panificació de la farina.
Els primers antecessors del blat pròpiament dit són, molt probablement, dues espècies molt antigues, diploides; l’espelta silvestre (T. aegilopoides), que encara és espontània a Armènia, Geòrgia, Turquia i altres indrets immediats, i l’espelta petita (T. monococcum). Hom n'ha trobat restes carbonitzades a Jarmo, un poblat de l’Iraq oriental, d’uns 6.700 anys d’antiguitat. Sembla que l’espelta petita s’hibridà amb una altra gramínia pròxima, potser alguna espècie del gènere Agropyron, que li aportà el genoma B. La nova combinació s’estabilitzà per duplicació del nombre de cromosomes, tot obrint camí a l’aparició dels blats tetraploides del segon grup. Entre aquests, el més primitiu és la pisana silvestre (T. dicoccoides), que viu espontània al sud d’Armènia, al nord-est de Turquia, a l’oest de l’Iran, a Síria i al nord de Palestina. És força semblant a la pisana o espelta bessona (T. dicoccum), conreada des de temps molt antics (uns 4.000 anys aC) i trobada ja en localitats neolítiques d’Europa i en tombes egípcies. Encara és conreada actualment, des de la península Ibèrica fins a l’Índia. Però s’originaren també altres espècies d’aquest mateix grup, que, per primera vegada, presentaren l’eix de l’espiga resistent i fruits que es desprenien fàcilment del boll i que, per tant, es prestaven bé a les operacions de batuda. El blat dur (T. durum) és el més antic (conreat ja en el període grecoromà, vers el 100 aC), amb espigues grosses, arestes llargues i fruits grossos, durs, de color d’ambre o vermellosos; pel seu alt contingut de gluten, és emprat per a fer sèmola i pasta de sopa, i per a barrejar-lo amb la farina panificable. Encara és força conreat des de la península Ibèrica i Algèria fins a l’URSS i l’Índia en regions de clima sec, al qual s’adapta bé. El blat de Pèrsia (T. persicum) és originari de la regió caucàsica fins al nord de Turquia, on és conreat actualment. El blat polònic (T. polonicum) té les espiguetes voltades per llargues bràctees escarioses, les espigues són aplanades i les tiges massisses; creix força, però és de poc rendiment. És conreat a la península Ibèrica i en una gran part de la regió mediterrània fins al Turquestan i a Abissínia. El blat bojal (T. turgidum) presenta grans espigues, sovint ramificades, malgrat la qual cosa és poc productiu. És conreat a l’Europa meridional, a Abissínia i a la Gran Bretanya. Un cas a part dins aquest grup és el de T.timopheevi, de conreu molt localitzat a Geòrgia i caracteritzat perquè posseeix, en lloc del genoma B, un genoma G, d’origen desconegut, que li confereix una gran resistència a les malures. El pas cap als blats hexaploides tingué lloc, probablement, uns 2.500 anys aC i a la regió nord de Turquia, per hibridació d’algun blat tetraploide (possiblement, T. persicum) amb una altra gramínia (molt probablement una espècie del gènere Aegilops, el blat bord), que li aportà un tercer genoma, el D. La combinació s’estabilitzà per duplicació del nombre de cromosomes i originà la majoria dels blats més importants, entre els quals destaca el blat comú, també conegut com blat xeixa o simplement xeixa o forment, (T. aestivum), que produeix les farines panificables; presenta un gran nombre de varietats, arestoses i toselles o escuades, blanques o roges, dures o toves. Dins el mateix grup hi ha també el blat esferococ (T. sphaerococcum), conreat al centre i al nord de l’Índia des d’uns 2.500 anys aC, i el blat compacte (T. compactum), baix, d’espiga curta i densa, sense arestes, i fruits petits, adaptat a viure en sòls pobres, que és conreat al sud-oest d’Àsia, al sud d’Europa i als EUA, i produeix una farina pobra en proteïnes emprada en pastisseria. Dos últims blats hexaploides són l’espelta (T. spelta) i el T. macha, tots dos de boll resistent i fruits difícils de separar en batre'ls. Aquest darrer és conreat localment a Geòrgia.
Agronomia i fitopatologia
Característiques dels principals blats
El blat no és gaire exigent quant a les condicions de conreu, i és viable en climes i en sòls molt diversos. Les latituds més apropiades per al seu bon rendiment són les compreses entre els paral·lels 30 i 60 de l’hemisferi nord i els 27 i 40 de l’hemisferi sud; a les zones equatorials pot viure fins a uns 3.200 m d’altitud, a l’Europa mitjana fins a uns 1.000 m i als països nòrdics fins a uns 50 m. Les temperatures extremes que suporta, i que oscil·len segons les varietats conreades, són de 5°C, per sota dels quals no pot germinar ni créixer, i de 30°C, per sobre dels quals la transpiració esdevé massa intensa; no espiga per sota de 16°C ni madura per sota de 20°C. En germinar no és gaire exigent en humitat; les exigències augmenten a mesura que creix, i el màxim coincideix amb el moment d’espigar. No resisteix, però, la humitat excessiva. Bé que amb pluviometries de 300 l/m2/any, si les precipitacions són oportunes, el blat pot donar produccions acceptables, els millors rendiments coincideixen amb el conreu en zones de pluviometries superiors als 600 l/m2/any i amb precipitacions repartides durant l’any. El blat, molt resistent i de fàcil adaptació, vegeta bé en una gamma molt àmplia de sòls; els més indicats són, però, els d’estructura física mitjana, especialment els argil·localcaris profunds, amb un contingut d’argila no superior al 35%, capaços d’emmagatzemar bé l’aigua i mantenir una bona transpiració, i amb un pH lleugerament alcalí. No vegeta bé en terres poc compactes, a les pantanoses i a les que tenen una concentració alta de sal. Hom fa la sembra a la primavera o a la tardor, en terres ben esterrossades i rasclades, sense cavitats. Hom el sembra a eixam o en solcs i normalment el gra és colgat entre 2 i 8 cm. Si la sembra és bona, la densitat de plantació és d’unes 200 plantes/m2. El blat arrela profundament i és molt exigent en nitrogen. Una collita de 1.000 kg de blat extreu del sòl de 30 a 50 kg de nitrogen, de 20 a 30 kg d’àcid fosfòric, de 35 a 50 kg de potassa i de 20 a 30 kg de calci. Del nitrogen, el blat n'absorbeix el 20% fins al començament de l’intens creixement primaveral, i des d’aquest moment fins a la collita, el 80% restant. És aconsellable d’adobar parcialment el terreny amb adobs amoniacals en sembrar i posteriorment, per fraccions, a la primavera, amb adobs nítrics. La sega té lloc en èpoques variables segons les varietats i el clima. A les nostres latituds hom sega entre el final de maig i el final de juliol. Els rendiments mitjans oscil·len entre 800 i 3.000 kg/ha en terres de secà i arriben a 5.000-6.000 kg/ha en terres de regadiu. El pes del gra oscil·la entre 70-80 kg/hl. segons les varietats. La relació gra/palla va des d’1:1 en les varietats de palla molt curta, fins a 1:2,5 en les de palla llarga. El blat és un dels conreus que permeten una mecanització més alta de totes les operacions. Amb una bona mecanització, el conreu de blat requereix, com a terme mitjà, unes 28-35 hores/ha de tracció mecànica i unes 35-50 hores/ha de mà d’obra.
El blat és susceptible de sofrir diversos accidents, entre els quals cal esmentar l’ajagut, l’escaldat i l'avortament. A les primaveres plujoses i fredes es pot produir una paralització del procés de nitrificació per excés d’aigua o de fred, o d’ambdós alhora; la planta perd el color verd, està esgrogueïda i rep aleshores el nom de blat groc. Les glaçades també són perjudicials per al blat, especialment si sobrevenen durant el període d’espigueig. L’ataquen diversos fongs. L’espècie Ustilago tritici li causa el carbó, Tilletia tritice i T. foetida també l’ataquen. Les espècies Puccinia graminis, P.rubigovera i P.glumarum ataquen les fulles i la tija i provoquen les malalties anomenades rovell. L’espècie Ophiobolus graminis ataca les tiges i les arrels, que es tornen trencadisses i moren. Algunes espècies d’Erysiphe li produeixen l’oïdi. Molts insectes ataquen el blat i li produeixen danys considerables, com els garrapatells, el cuc filferro, el cuc gris i el cuc de la canya. Les larves del dípter Cecidomya destructor ataquen els dos primers entrenusos de la tija, la qual es trenca; el blat atacat rep el nom de blat estrellat. Les larves del tisanòpter Haplothrips oculeatus obren galeries a la tija i en debiliten la resistència. El lepidòpter Anacampsis cerealella pon els ous damunt l’espiga, i les erugues penetren en el gra i el destrueixen. El corc del blat (Calandra granaria, família dels curculiònids) és un petit coleòpter (2-3 mm) les larves del qual, blanques i molsudes, i de cap negre, excaven galeries dins els grans ja emmagatzemats; també afecta d’altres cereals (blat de moro, sègol, etc.). També malmeten el gra emmagatzemat les larves de l’alucita i el cuc del blat, larva de la falsa tinya.
Composició i transformació del gra
Com a substàncies nutritives el gra de blat conté glúcids (midó, sucres), proteïnes, lípids, sals minerals i vitamines. L’elevada proporció dels primers fa que el blat, i, per tant, la farina i el pa, siguin considerats generalment fonts hidrocarbonades. La distribució d’aquests elements nutritius no és uniforme en el gra de blat, car existeix un gradient des del centre de l’albumen fins a les capes externes de la perifèria. El contingut en vitamines, sals minerals i proteïnes és més baix al centre, mentre que el midó tendeix a disminuir del centre cap a la perifèria. El valor nutritiu de la farina i del pa varia, per tant, segons el grau d’extracció, puix que en eliminar el curs del procés de mòlta quantitats variables de les capes externes del gra (segó, capa d’aleurona, embrió), varien també les concentracions en proteïnes, sals minerals i vitamines que resten a la farina. Les dues proteïnes més importants del blat són una prolamina: la gliadina, i una glutelina: la glutenina, que tenen una gran influència sobre les característiques de qualitat reològica de la farina. En posar-se en contacte amb l’aigua, aquestes proteïnes formen una massa plàstica i viscosa anomenada gluten, la quantitat i la qualitat del qual és un dels factors determinants del valor panificable de la farina. Hom distingeix diversos tipus de blat, segons llur composició química, cadascun dels quals té unes aplicacions industrials determinades. Els blats durs, d’elevat contingut proteic, són particularment adaptats per a la fabricació de pastes alimentàries; els de més baix contingut proteic són reservats per a l’obtenció de midó i d’aliments per al bestiar; els de composició mitjana són reservats normalment per a la fabricació de pa i de galetes. Però no sempre les aplicacions industrials del blat són fixades pel seu contingut proteic; la qualitat del blat és en general fixada per un conjunt de factors biològics i químics, especialment de tipus enzimàtic, i també pel rendiment del producte final que en deriva (blat per a l’agricultor, farina per al moliner, pa o altres productes per al forner, etc.). El conjunt de factors que determinen la qualitat del blat depèn de la varietat emprada, de les circumstàncies ambientals, climàtiques i edàfiques, i també de les condicions en què són fets la collita, l’assecatge, el transport i l’emmagatzematge del gra. El valor industrial del blat pot ésser determinat mitjançant una sèrie de proves de les quals poden ésser deduïdes les seves aptituds industrials. Certs factors constitueixen un motius de desvaloració del blat: alguns (impureses, humitat, etc.), perquè minven el rendiment de la farina, i d’altres (grans germinats, o bé atacats per garrapatells o altres insectes), perquè n'afecten greument la qualitat, conseqüències que fan que el pa sigui de baixa qualitat, de poc volum i de mal aspecte. La força del blat és una característica que en marca les propietats panificables, o sigui la capacitat de la farina per a produir pa, ben desenvolupat, de bon aspecte i amb la molla de bona textura. Els blats que posseeixen aquesta característica, anomenats blats de força, tenen en general un elevat contingut proteic; els blats de poca força, amb un contingut baix en proteïnes, donen pans de poc volum. A la Granja Experimental de Caldes de Montbui hom porta a terme des de l’any 1919 una tasca sistemàtica de selecció genètica per a l’obtenció de varietats de blat adaptades a les condicions de les comarques catalanes. Bé que el blat ha estat destinat des de l’antigor principalment a la fabricació de la farina, novellament és destinat també en alguns països a l’elaboració del búrgul.
Composició química del blat i dels seus subproductes
| humitat % | lípids % | proteïnes % | glúcids monosacàrids i disacàrids % | glúcids midó % | total glúcids % | fibra % | cendres % | vitamina B1 µg/g | |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| gran sencer | 9-18 | 1,5-2 | 8-15 | 2-3 | 57,5-73 | 59,5-76 | 2,5-3 | 1,5-2 | 3,75 |
| endosperma | 14,0 | 1,4 | 9,6 | 1,2 | 71,0 | 72,2 | 2,1 | 0,7 | 0,13 |
| embrió | 11,7 | 10,4 | 28,6 | 16,4 | 14,0 | 30,4 | 14,3 | 4,6 | 8,14 |
| segó | 13,2 | 4,0 | 14,5 | 4,6 | 9,6 | 14,2 | 47,8 | 6,3 | 0,6 |
Producció i comerç a les societats antigues
Del Neolític ençà el blat ha estat un aliment bàsic al món mediterrani, a Europa i al Pròxim Orient. Fou un dels primers cereals conreats. Fins no fa gaire temps hom creia que el conreu havia començat al Pròxim Orient vers el 4000 aC, però les datacions recents per anàlisi del carboni 14 han demostrat que ja hi havia conreus de cereals, entre els quals el blat, cap al 7000 i el 6000 aC a Israel, a Síria, a Anatòlia i al nord de Mesopotàmia. Durant aquesta primera fase fou conreat barrejat amb altres grans, sobretot l’ordi. El conreu s’estengué a partir d’aquest focus inicial de l’agricultura, per una banda cap al món mediterrani —inclosa l’Àfrica del nord—, i per l’altra, cap a l’Àsia oriental. Als Països Catalans la primera mostra coneguda ha estat trobada a la cova de l’Or de Beniarrés, datada per carboni 14 del 4670 aC, associada amb ceràmiques impreses del primer Neolític occidental. Hom hi ha trobat espelta petita, pisana i blat pròpiament dit (T. aestivum, T. compactum) barrejats amb ordi. Aquestes varietats foren les conreades als Països Catalans fins que, amb l’arribada dels indoeuropeus, durant els primers segles del primer mil·lenni aC, fou introduït el blat bojal. A l’època prehistòrica hom consumia arreu el blat cuit directament, però a poc a poc s’anà imposant la forma de farina, i aparegueren diversos tipus de molí. A partir de l’època clàssica, la farina s’havia imposat del tot. El blat, en forma de pa, fou la base de l’alimentació dels grecs i dels romans, i una bona part de la problemàtica econòmica del món clàssic girà entorn del blat. Grècia en fou sempre deficitària, i importà blat del sud de Rússia a través de les colònies establertes a la mar Negra. En territori romà, les províncies essencials de la producció del blat foren, sobretot, Egipte i, en segon lloc, Sicília, l’Àfrica del nord occidental i la Bètica. L’estat creà una gran organització de transports marítims per tal de proveir la ciutat de Roma, on els emperadors utilitzaren els donatius de farina a la plebs com una arma política de captació. La política romana del blat anà molt lligada a la creació i a la continuïtat dels latifundis. Durant l’Alt Imperi hi hagué una notable expansió del conreu del blat sobre territoris que havien estat bàsicament terres de ramaderia: aquest fenomen és clar al nord de l’Àfrica i al territori de l’actual Castella. L’esquer del blat exercí també un paper destacat en les invasions dels pobles germànics, i la necessitat de dominar terres bladeres riques explica fenòmens com el pas dels vàndals a l’Àfrica i llur establiment a l’actual Tunísia.
Producció i comerç a l’Europa medieval i moderna
La producció
Durant tota l’edat mitjana el consum europeu de pa com a aliment de base amb pocs substitutius li reservà, al costat dels cereals inferiors, un important lloc de terres de conreu. El seu conreu durant els segles IX i X tingué una productivitat molt baixa, sotmès sempre —com al llarg de la seva història— a les variacions meteorològiques; era, a més, condicionat a la precarietat de l’instrumental agrícola i de les pràctiques agrícoles (rotació triennal regular, conreu itinerant d’arrabassament, sembrats sobre terres cremades, etc.). La seva importància alimentària el feu ben aviat —ja des de l’època de Carlemany— objecte de reglamentació i control per part de les administracions públiques, preocupades per la qüestió de les subsistències i amb l’amenaça permanent de l’escassetat i la fam; fam i escassetat que eren agreujades per les dificultats de les comunicacions i els transports, que no permetien de distribuir, sobre una regió afectada per la fam, els excedents de producció d’una altra regió afavorida per una bona collita. Des del segle XI els perfeccionaments en les tècniques i en les pràctiques agrícoles, l’augment demogràfic, la concentració urbana, etc., ampliaren l’àrea conreada (rompudes), augmentaren la productivitat i estimularen els preus i els bescanvis. Aquests bescanvis són fàcilment observables a través del comerç marítim, que millorà també les seves tècniques de transport. El 1198 ja existí a Anglaterra una taxa que gravava els blats exportats a Flandes. La conca mediterrània fou especialment activa: al segle XII hi hagué traficants genovesos interessats en el blat de Provença; el 1317 una expedició transportà blat des de la Mediterrània fins a Bruges. A mitjan segle XIII les barques de l’Elba i de les conques de la Bàltica començaren de transportar cap a Occident els excedents del blat produït a les noves terres cristianes de l’est d’Europa (exportacions de Brandenburg, de Prússia, etc.). Del 1180 al 1320 el blat —sobretot d’Anglaterra— quadruplicà el preu mitjà i, en conseqüència, el moviment ascendent del preu estimulà el millorament dels procediments de conreu, les rotacions i l’augment de la producció. El blat deixà d’ésser exclusivament un producte de consum immediat i esdevingué article de comerç i d’especulació: el benefici de la nova orientació de la seva producció restà reservat sobretot per als grans dominis senyorials o burgesos. Es formaren uns corrents regulars dirigits a les zones més urbanitzades i entorn de les ciutats es dibuixaren unes àrees de forniment que s’estrenyien, s’eixamplaven o arribaven a les regions més allunyades segons que l’any fos d’escassetat o d’abundància. Les pestes de la fi de l’edat mitjana paralitzaren l’impuls iniciat al segle XI, però, malgrat això, als segles XIV i XV deixaren creat un comerç europeu del blat, amb uns mercats, uns centres de consum i unes fluctuacions de preus també de caràcter europeu, que s’anaren consolidant entre els segles XVI i XVIII.
El comerç
A causa de la seva situació com a aliment bàsic, el comerç del blat era dominat pel problema del forniment i la irregularitat de les collites, amb el consegüent perill de fams i d’agitació social, sobretot urbana, però també pagesa. Al grans centres urbans —importants compradors de blat—, el forniment, la fixació de preus (cal pensar que aquests eren sotmesos no solament a les fluctuacions de llarga durada i cícliques de tots els articles, sinó encara a les estacionals), l’emmagatzematge, etc., del blat constituïa un monopoli del municipi o de l’estat, que generalment tenia un organisme públic encarregat d’aquestes tasques. L’actuació d’aquests organismes davant l’escassetat de blat consistia a prohibir que en sortís de la ciutat, a controlar-ne el preu —anotat tot sovint en uns registres dits mercurials—, a vigilar i fer escorcolls per tal de controlar-ne les infraccions, a fer requises, a fer inventari de reserves, a tancar les portes als forasters per tal de reduir el nombre de boques, a expulsar els estrangers, a racionar-lo a la població, a oferir primes a les importacions, a requisar les naus amb carregament de blat que passaven prop de la ciutat —és a dir, una pirateria gairebé legalitzada—, i a comprar-ne a alts preus i revendre'l a la població, ben sovint a un preu inferior al de compra. Les situacions d’escassetat implicaven generalment dures tensions entre les diverses ciutats necessitades, o bé el manteniment d’una política diplomàtica com la que intentaven les ciutats dels estats cristians envers l’imperi turc, que controlava una gran part del blat de la Mediterrània oriental. Entre els segles XVI i XVIII els graners principals foren, al nord, les planúries de la Bàltica, l’Alemanya oriental i Polònia; a l’orient, Egipte, les planes de Tessàlia, Macedònia, Tràcia, Moldàvia, Valàquia i Ucraïna; a l’occident, Sicília, Apúlia, Provença, el Milanesat, Borgonya, Baviera, Castella i Andalusia, molts dels quals ja eren mercats importants durant l’edat mitjana. Els ports de distribució més importants eren Messina, Gènova, Màlaga, Liorna, Gal·lípoli, Tessalònica, Vólos, Alexandria, Danzig, Lübeck i Hamburg, i les vies de transport foren sempre —puix que el transport per terra era molt car, sobretot amb una mercaderia pesant— marítimes i fluvials (Danubi, Elba, Roine, Ebre, Nil, etc.). Aquests mercats sovint eren vigilats per les autoritats dels governs respectius, que controlaven la sortida del blat per mitjà de llicències d’exportació. Foren sobretot importants les llicències d’exportació dels ports de distribució de la Mediterrània, que, en època de perill o d’escassetat del propi mercat, eren anul·lades o bé eren objecte d’especulació per part dels mercaders en complicitat amb els funcionaris de l’administració bladera.
L’augment de població a Europa, durant el segle XVI, feu més angoixós el forniment de la població, el preu del blat pujà considerablement i els governs estatals o municipals solien equilibrar la carestia i el preu per mitjà de les importacions. Vers el 1590 la crisi bladera de la Mediterrània occidental, essencialment provocada per les males collites italianes des del 1586 fou compensada amb l’arribada a gran escala dels blats del nord, que els vaixells holandesos, hanseàtics i anglesos transportaven des de la Bàltica; aquest blat havia d’ésser pagat en or. La situació d’escassetat transcendí també durant el segle XVII a la població pagesa, afectada per la demanda de les ciutats i el forniment dels exèrcits de les guerres europees. Al segle XVII el grau de creixement de l’economia europea experimentà una regressió general, que també acusà el blat, però de la qual es recuperà en començar la nova centúria. Durant el segle XVIII el blat, bé que retrocedí en algunes zones europees de la Mediterrània occidental davant la vinya, també és cert que rebé l’impuls dels progressos agrícoles del segle. Al segle XVIII els fisiòcrates reclamaven "le bon prix des grains", i tingueren lloc les lluites entre els partidaris del lliure comerç dels grans, i del blat en particular, com Turgot, i aquells qui reclamaven la intervenció i el control de l’estat, com Terray, acusat d’haver estat un dels organitzadors del pacte de famine (1715-78). A França, el 1763 i el 1764 foren establertes mesures que autoritzaven la lliure circulació i exportació del blat, però foren anul·lades després dels rebomboris del 1770, i restablertes, en part, per Turgot, i definitivament el 1787. El Consell de Castella establí el 1765 la llibertat de comerç de grans i l’abolició de la taxa, però aquestes mesures liberalitzadores foren reglamentades per disposicions posteriors (1790). Les crisis de subsistències que bruscament es produïren durant el segle XVIII —la Revolució Francesa esclatà el mateix any que el preu del blat assolí l’índex màxim des del 1734, any que començà un dels períodes d’alça de preus; a Catalunya tingué transcendència la crisi del 1789, que motivà la revolta coneguda amb el nom de Rebomboris del Pa— obligaren a limitar sovint les mesures de lliure comerç del blat.
Producció i comerç als Països Catalans (època medieval i moderna)
Barcelona i València, ciutats relativament poblades ja al segle XIII, recorrien regularment al blat d’Aragó i al de l’Urgell, de més baixa qualitat, que era transportat per l’Ebre fins a aquelles dues capitals i a les Illes (els Països Catalans han estatsempre deficitaris en la producció de blat). D’aquí la importància estratègica de Tortosa, que dominava el pas del gra pel riu, i l’afany de Barcelona d’adquirir el lloc de Flix (1401) i Miramar per tal de transportar el gra per terra tot evitant el pas per Tortosa, i d’aquí també la preocupació constant de Barcelona per posar en condicions el camí de Miramar i de Lleida a la ciutat per al transport terrestre. Amb tot, ben sovint, aquest blat no fou suficient i calgué recórrer a blats procedents d’altres llocs; això explica, en part, l’expansió catalana a Sardenya i a Sicília. Com a la resta d’Europa, el proveïment de blat constituí la principal preocupació de les oligarquies municipals a partir de les grans crisis alimentàries del segle XIV; al privilegi Vi vel gratis, vigent ja des del segle XIV, que permetia, quan l’escassetat era greu, de requisar tot el gra dels vaixells, àdhuc estrangers, que passessin per les aigües territorials, Ferran II hi afegí el de l'privilegi de l’annona (concedit a Barcelona el 1511), atesa la complexitat creixent de l’administració del blat i de la seva elaboració (farina, pa, etc.), i que, en els casos de Barcelona i de València, esdevingué de gran envergadura, objecte de no pocs negocis particulars que causaren, a la llarga, el descrèdit de les oligarquies governants; i alguns projectes que hom intentà de dur a terme per tal de superar el dèficit de producció trobaren l’oposició de sectors influents de les classes dirigents (el projecte del canal d’Urgell, fet al segle XVI, no fou reprès fins al segle XVIII i no fou posat en pràctica fins a la segona meitat del segle XIX). .
Producció i comerç als segles XIX i XX
Al segle XIX els països més afectats per la industrialització renunciaren a tot esforç d’autonomia bladera. A la Gran Bretanya, on del segle XV al XVIII sempre havia estat regulada la sortida del blat propi a través de les Corn Laws, en començar el segle XIX, per pressions dels grans propietaris que depenien de les rendes de la terra, el govern continuà protegint els preus dels blats propis mitjançant taxes sobre els blats d’importació (1814-15); però les activitats de l’organització de lliure intercanvi Anti-corn Law League, fundada a Manchester el 1839 per Richard Cobden i John Bright, i la fam que provocà la fallida de la collita de patates d’Irlanda (1845) feren decidir Robert Peel d’abolir les Corn Laws (1846). Vers el 1850 l’Alemanya oriental esdevingué el graner de la Gran Bretanya, i posteriorment fou desplaçada per Rússia. La industrialització modificà essencialment la geografia bladera. La valoració de les terres de països americans donà pas a la formació d’un comerç internacional del blat. Els EUA, amb els seus conreus en expansió cap a l’oest: Minnesota, Dakota, Nebraska, Kansas i Montana iniciaren les exportacions a Europa vers el 1870. Canadà, que amb la Canadian Pacific Railway consolidà la ruta ferroviària del blat, inicià les seves exportacions gairebé conjuntament amb l’Argentina i l’Índia britànica a partir del 1880, i des del 1890 hi participà també Austràlia. Els progressos tècnics en l’agricultura i en els transports (vaixells de vapor, xarxes ferroviàries, etc.) feren possible la formació d’aquest comerç mundial. Ben aviat, però, l’agricultura europea, i concretament els blats de l’Europa oriental, es ressentiren d’aquesta exportació intercontinental, la qual cosa feu sorgir el Primer Congrés Internacional d’Agricultura (París, 1889), fundador d’una Comissió Internacional d’Agricultura, la qual estimulà els acords internacionals del blat i lluità per la preferència duanera dels cereals d’Europa i per la unió duanera europea.
Producció i comerç als Països Catalans (segles XIX i XX)
L’any 1799 el Principat de Catalunya produïa 976.191 faneques de blat, el País Valencià 1.601.246, i les Illes, 486.666. El 1824, segons l’intendent Frígola, la collita catalana de blat i de sègol en un any normal no passava d’1.400.000 faneques, les quals no arribaven a constituir la meitat del que necessitava la població. El dèficit era suplert amb llegums, blat de moro, patates i blat portat de la península Ibèrica, de França, d’Itàlia i de la mar Negra. Al començament del segle XX d’1.329.863 ha que eren conreades al Principat, solament 189.147 eren destinades a blat, o sigui el 14,22%. El 1909 a Catalunya hom sembrava 181 408 ha de blat i obtenia 1.829.610 quarteres de gra, més 3.045.275 qm de palla. El blat sembrat en regadiu era el 20% del total de la superfície destinada a aquest cereal. Catalunya produïa aleshores el 5% del blat obtingut al territori de l’Estat espanyol. Hom no n'estimava remunerador el conreu, i el rendiment era molt inferior al dels altres països europeus. Als Països Catalans rarament hom recorregué al blat de Castella: el transport per terra era excessivament onerós, i no fou fins al segle XVIII, amb el millorament notable de la xarxa de carreteres, que es produí gradualment la substitució del blat sicilià pel castellà, evolució que s’accentuà amb la necessitat de trobar una contrapartida a la recerca d’un mercat a la península Ibèrica per part de la indústria catalana després de la pèrdua de les colònies americanes, a partir del primer quart del segle XIX, intercanvi que ajudà a crear un mercat espanyol. La irregularitat del forniment de blat fou la causa determinant de les crisis de subsistència, seguides de fam i de pesta que delmaven la població gairebé d’una manera periòdica i que aparegueren fins al segle XIX (i encara durant la guerra i la postguerra de 1936-39) i motivaren sovint un malestar social entre la població. El 1926 hom sembrava al Principat 197.639 ha de blat, el 80% de les quals era de secà, amb una producció de 2.553.363 qm de gra i 4.448.100 qm de palla. La producció de secà representava el 75% del gra obtingut. Hom calculava un benefici d’11,87 qm/ha en secà i de 17,30 en regadiu. Al País Valencià hom sembrava 112.612 ha de blat, el 70% de les quals eren en secà i el 30% en regadiu, amb una producció d’1.184.270 qm de gra i d’1.533.000 de palla. La producció en secà representava el 48% del total, i la de regadiu, el 52%. El benefici era estimat en 8 qm de gra per ha en secà, i 20 en regadiu. A les Illes es feia blat en 51.430 ha, totes en secà, amb una producció de 265.026 qm de gra i de 478.000 de palla. El benefici era solament de 5 q de gra per ha.
Economia actual del blat
Juntament amb l’arròs, el blat és el cereal més important, i el seu conreu és el de major transcendència per a l’economia agrícola internacional. En molts països és encara la base alimentària de la població. Per grans regions productores, el 2002 destacava en primer lloc Àsia (44%), malgrat que el blat hi ocupa un lloc secundari en comparació amb l’arròs. A continuació seguien Europa (incloent-hi la Rússia asiàtica) amb el 37%, l’Amèrica del Nord i Central (11%), l’Amèrica del Sud (3%), Àfrica (3%) i Oceania (1,5%). Per estats, els grans productors són la Xina (16% de la producció mundial), l’Índia (12,5%), la Federació Russa (8,8%), els EUA (7,6%), França (6,8%), Turquia (3,6%), Alemanya (3,6%), Ucraïna (3,5%) i el Pakistan (3,2%). Aquests nou països produeixen al voltant del 60% del blat de tot el món. L’evolució de la producció mundial va molt lligada a aquest grup de països, tots ell situats a les tres primeres grans regions esmentades. La producció mundial de blat tendeix a augmentar de manera gradual, si bé d’un any a l’altre els factors no controlables que influeixen en les collites (temperatures, precipitacions, etc.) o altres deguts a l’acció humana però que no són previsibles amb un alt grau d’exactitud (com ara el descobriment i l’aplicació de tècniques de millora dels rendiments) poden donar lloc a disminucions o augments aparentment molt acusats i a una certa irregularitat en la tendència global ascendent. Així, si bé la producció del 2002 era el 157% de la del 1961, la seqüenciació de l’increment a partir de les mitjanes de producció quinquennals (llevat dels períodes 1961-64 i 2000-2002 que són de 4 i 3 anys, respectivament) mostra aquesta irregularitat. D’altra banda, la producció cada cop més elevada explica, en certa manera, la tendència a uns increments percentualment cada cop més petits, tot i que també en nombres absoluts a partir de la segona dècada dels anys noranta els increments són sensiblement inferiors (i fins i tot negatius): en 1961-64 l’augment mitjà anual (amb relació a la producció del 1961) fou del 9,5% (21.344.000 t); en 1965-69, del 22,8% (55.744.000 t); en 1970-74, del 15,5% (46.472.000 t); en 1975-79, del 17% (59.037.000 t); en 1980-84, del 17% (68.780.000 t); en 1985-89, del 8,5% (40.685.000 t); en 1990-94, del 8,7% (44.784.000 t); en 1995-99, del 4,5% (25.239.000 t) i del 2000 al 2003 -0,2% (- 1.304.000 t). En el període comprès entre la dècada dels cinquanta fins als primers anys vuitanta, els EUA i l’antiga URSS mantingueren un predomini indiscutible: el 1961, la producció conjunta d’ambdós estats representava el 43% del total mundial (amb el 15% i el 28%, respectivament).
A l’inici dels anys vuitanta, alguns estats de l’est i del sud d’Àsia (en particular la Xina i l’Índia) començaren a disputar la preeminència als dos líders mundials, mentre que el Pakistan i, a l’Orient Mitjà, Turquia, emergien com a grans productors al costat d’alguns estats europeus tradicionalment bladers com Itàlia, Alemanya i, sobretot, França. D’altra banda, el desmembrament de l’URSS (1992) modificà les posicions que importants zones bladeres de l’antic estat (com ara Ucraïna, el Kazakhstan o la mateixa Federació Russa) es presenten des d’aleshores per separat. D’aquesta manera, el 2002 la CEI (que aglutina la pràctica totalitat de les antigues repúbliques soviètiques) és una de les primeres zones bladeres, amb una producció conjunta lleugerament superior a la de la Xina (17%). El 2002 la UE produí el 18% del total mundial del blat. França, amb el 37% de la producció europea, és tradicionalment el primer país blader, seguit d’Alemanya (20%), la Gran Bretanya (15,3%), Itàlia (7,4%) i Espanya (6,4%). De l’Europa oriental (llevat d’Ucraïna, Bielorússia i la Federació Russa) destaca Polònia, amb una producció comparable a la d’Itàlia. Quant a la superfície dedicada al conreu del blat, fins a la dècada dels vuitanta tendí a augmentar. El 1981 hom assolí una superfície de conreu de 2.391.880 km², i a partir d’aquest màxim ha tingut lloc una minva gradual i més o menys sostinguda. Així, el 2002 l’extensió dedicada al blat era de 2.105.987 km² (el 12% menys respecte a la del 1981). Aquest mateix any, els estats amb una superfície més gran dedicada al blat eren l’Índia (12,3% del total mundial), la Xina (11%), els EUA (8,8%), el Kazakhstan (5,5%), Austràlia (5,2%), Turquia (4,4%), el Canadà (4,2%) i el Pakistan (3,8%). Com passa amb la producció, els rendiments depenen força dels condicionaments climatològics. No obstant això, dins dels països desenvolupats, els alts rendiments obtinguts gràcies a fortes inversions en tecnologia, fertilitzants, millores genètiques, etc., solen mantenir una relació inversa amb la superfície conreada: els més elevats corresponen a països d’extensió petita o mitjana: així, el 2002 superaven àmpliament la mitjana mundial de rendiment (27,20 q/ha) països com ara Irlanda (84,42 q/ha), la Gran Bretanya (80,42 q/ha), Bèlgica (79,81 q/ha), els Països Baixos (77,94 q/ha), França (74,48 q/ha), Dinamarca (70,98 q/ha), Alemanya (69,05 q/ha) o Nova Zelanda (63,93 q/ha). Per contra, la majoria dels grans productors (els quals, llevat de França, disposen de grans extensions de terreny per al conreu) solen presentar uns rendiments inferiors o lleugerament superiors a la mitjana. La Xina és, d’aquest grup de països, la que presenta un rendiment més elevat (38,84 q/ha), i destaca per damunt d’altres grans productors com ara l’Índia (27,70 q/ha), Rússia (22,57 q/ha), Turquia (22,34 q/ha), el Pakistan (22,62 q/ha) i el Canadà (17,63 q/ha). En alguns llocs, la irrigació i els conreus intensius donen també rendiments elevats (Egipte, 60,08 q/ha; Namíbia, 79,98 q/ha).
A causa dels importants augments dels rendiments experimentats des de mitjan segle XX, l’oferta mundial (des del 1952) no ha deixat de superar la demanda. Per això són molt importants els estocs de blat que hi ha immobilitzats als principals països exportadors, si bé els darrers anys hom n'observa una minva important (del 1999 al 2002 baixaren de 257 a 223 milions de tones). Per a disminuir aquests estocs, que tenen un cost d’emmagatzematge elevadíssim, hom pot incloure'ls en els programes d’ajuda alimentària internacional als països subdesenvolupats o promoure'n directament l’exportació. L’any 2000, els principals estats exportadors foren els següents: els EUA (29%), el Canadà (17,8%), Austràlia (17,6%), l’Argentina (9,1%), seguits del conjunt de la Unió Europea (13,1%, més de la meitat del qual corresponent a França). El 13,4% restant es troba repartit en petites quantitats entre diferents països, entre els quals alguns emergeixen com a nous exportadors. En són exemples el Kazakhstan (3,6%) i l’Índia (2,5%). Quant a les importacions de blat, bé que els països subdesenvolupats (a causa de l’accés insuficient a la tecnologia i les innovacions, el pes dels mètodes tradicionals i el fort creixement demogràfic) i en vies de desenvolupament en són encara els principals destinataris, el fort augment de la producció impulsat des dels anys vuitanta ha convertit dos dels principals consumidors (la Xina i l’Índia) gairebé en autosuficients, als quals cal afegir també Rússia. En el món desenvolupat són importadors molt destacats el Japó i la Corea del Sud. Per tal de possibilitar una millor comercialització dels excedents de blat a escala mundial i compatibilitzar-la amb les necessitats alimentàries mundials, el 1949 fou aprovat l’Acord Internacional del Blat, revisat el 1986 i el 1995, el qual, designat a partir d’aquest darrer any com a Acord Internacional del Gra, estableix dues legislacions paral·leles i complementàries: la Convenció Internacional sobre Comerç del Gra i la Convenció per a l’Ajut Alimentari. La primera es proposa l’assoliment de la màxima fluïdesa possible en el comerç del gra, i inclou l’eliminació de barreres aranzelàries i altres pràctiques proteccionistes procurant, sobretot, l’estabilitat del mercat del gra, assegurant-ne l’accés als països subdesenvolupats i afavorint aquells que depenen de l’exportació de cereals. La segona Convenció té com a objectiu el subministrament d’una quantitat determinada de cereals anual als països subdesenvolupats en concepte d’ajut alimentari.
El blat a l’estat espanyol en l'actualitat
L’Estat espanyol ocupa un dels darrers llocs entre els productors importants de blat, encara que representa una part fonamental en l’agricultura espanyola. Destaca, en primer lloc, l’enorme importància de la superfície dedicada al conreu del blat, concentrada principalment a les terres de secà de l’interior de la península Ibèrica. Castella és la principal regió bladera, seguida d’Andalusia i d’Aragó. La concentració del conreu en sòls de baixa qualitat i d’escassa pluviositat ha obligat el pagès a basar-se en el conreu de tipus triennal (blat, llegums, guaret). El guaret, que ha estat definit com una tècnica autòctona espanyola, és el determinant del baix nivell de rendiments. Raons polítiques i econòmiques determinaren, els anys posteriors a la Guerra Civil de 1936-39, l’aplicació d’una política de protecció estatal del blat. Aquesta política fou exercida a través del Servicio Nacional del Trigo (després, de Cereales), creat l’any 1937. Aquest organisme monopolitzà la collita de blat i garantí un preu mínim al productor. El preu fixat anà sempre en alça, la qual cosa motivà l’enorme expansió del conreu del blat. La raó d’aquesta política era que aquest conreu tenia un caràcter social, ja que en vivien més d’un milió de famílies. Això feu situar el preu del blat per sobre del nivell del mercat lliure. Aquests preus, fixats per permetre de malviure als petits propietaris castellans, foren una font de beneficis extraordinària per als latifundis racionalment explotats de la meitat meridional de la península Ibèrica. Aquesta política portà a l’aberració relativa de dedicar zones de regadiu al conreu del blat (del 1961 al 1965 les superfícies de regadiu dedicades al blat augmentaren més d’un 30%). Una altra raó de la protecció oficial del blat fou la política autàrquica aplicada des del 1939 fins al 1958, però la tendència canvià a partir del 1958, quan aparegueren els primers excedents de blat, que algunes anyades esdevingueren importants. D’altra banda, la tendència al decreixement del consum per capita dels cereals panificables es manifesta també en l’economia espanyola: de 150 kg l’any 1920 passaren a 130 kg l’any 1952, fins a arribar als 108 kg l’any 1960, xifra que s’ha mantingut amb fluctuacions. Aquesta situació fa molt difícil el futur de l’economia del blat. Els excedents d’aquest cereal han trobat la dificultat de la sortida a l’exterior per la gran diferència entre els preus espanyols i els internacionals. Les poques exportacions han necessitat fortes primes, i en tot cas han estat dutes a terme en règim bilateral.
El blat als Països Catalans en l'actualitat
En el desenvolupament històric dels Països Catalans, el problema cerealista ha tingut una importància fonamental. Concretament, pel que fa a Catalunya, la necessitat d’importar grans quantitats de blat per a l’alimentació de la població ha marcat intensament la política del Principat des de l’edat mitjana. Catalunya, país d’agricultura diversificada i molt sovint d’exportació, ha hagut d’intensificar el seu comerç amb l’exterior amb la finalitat de proveir-se d’aliments bàsics. Pierre Vilar veié en aquesta necessitat i aquest desequilibri un dels possibles motius de l’impuls del comerç català a la Mediterrània. Molts projectes agraris, com la construcció del canal d’Urgell, han estat motivats per la necessitat d’augmentar la producció de blat a causa del creixement de la població catalana a l’edat moderna. El 1997, de la superfície dedicada al conreu del blat a tot l’Estat espanyol, el 3,7% (77 522 ha) es localitzava als Països Catalans (1997), que aportaven el 5,2% de la producció total. Amb diferència, és a Catalunya on el conreu té més importància, ja que concentra el 80,5% de la superfície i el 87,5% de la producció dels tres territoris. En el conjunt dels Països Catalans, els conreus del blat són, en un 76%, de secà. Entre les principals regions productores destaca fonamentalment la de Lleida (on aproximadament la meitat de la producció s’obté en terrenys de regadiu), que produeix més de la meitat del total del blat de Catalunya. Hi assoleix una importància especial la comarca del pla d’Urgell, zona bladera d’una gran tradició, i la Segarra, on el conreu és de secà. També cal esmentar els secans de la Catalunya central (Bages, Osona, etc.) i de Mallorca, de rendiments minsos. Encara que l’àrea bladera hi vagi minvant, cal esmentar el blat regat de l’Horta d’Oriola.