atmosfera planetària

f
Meteorologia
Astronomia

Conjunt de les capes gasoses externes de diversos cossos celestes.

Llur profunditat òptica pot èsser gran (com és ara el cas de Júpiter), o petita (com és ara el cas de Mart i de la Terra), o simplement no existir (com és ara el cas de Mercuri, de la Lluna, dels principals satèl·lits). Al seu interior es poden traslladar núvols de natura diversa (i de diferents colors: núvols grocs de Mart, núvols blancs de la Terra), que localment fan el mateix paper òptic que un sòl per llur gran opacitat. L’atmosfera planetària contribueix decisivament a l’albedo del planeta; així, l’albedo de les roques, de la pols rocosa i de les cendres és de 0,007; el dels núvols de 0.7; el de la neu fresca de 0,8; i el d’una atmosfera difusora, de 0,6. El paper de les atmosferes en les observacions pot èsser reduït a dos efectes principals: la difusió primària, que produeix una polarització definida per les intensitats de les vibracions electromagnètiques contingudes en els plans de difusió i perpendiculars a ells, i la difusió múltiple, que té per efecte de despolaritzar la llum. La importància d’aquesta darrera augmenta amb la densitat de l’atmosfera. Els efectes de l’absorció en les atmosferes dels planetes són tan complicats que cal considerar cada planeta com un cas particular. Les sondes interplanetàries han augmentat notablement els coneixements sobre cadascuna d’elles.