Als Països Catalans, hom reconeix les seves arrels en l’actuació personal del sobirà, administrant justícia a la seva cort o palau, de vella tradició. A poc a poc, d’acord amb les exigències del temps, anà prenent un to més tècnic (presència i actuació de juristes professionals) i institucionalitzat. Aquesta actuació personal, però, perdurà encara fins ben entrada l’edat mitjana, com ho palesa la disposició de Jaume II (1299) establint per a ell i els seus successors la celebració d’audiència personal cada divendres, i, de no poder ésser, els altres dies de la setmana. Cal arribar al decisiu regnat de Pere el Cerimoniós per a advertir dins el seu pla de reformes de l’administració central i cortesana una certa organització de l’activitat judicial de la cúria, entesa com a secció judicial del consell reial, i per això estretament lligada a l’organisme immediat al rei: la cancelleria. Des del 1365, en efecte, es dibuixa una audiència reial, en principi general a tots els països de la corona d’Aragó, integrada pel seu canceller president, per tres vicecancellers (un de cada regne) i per quatre vocals, doctors o juristes de cada estat, més dos de Mallorca, a la qual audiència restava sotmesa la decisió de totes les causes elevades al rei. Es tractava, doncs, d’un tribunal únic, desdoblat en realitat en diferents tribunals per raó de cada un dels regnes associats sota el ceptre dels sobirans catalanoaragonesos. Amb el transcurs del temps sembla que hom anà accentuant aquest desdoblament i hom arribà a constituir, bé que sense una organització ni planta fixa, audiències o tribunals per als diferents països
f
Història
Història del dret