Les audiències amb veritable estructura moderna foren fruit de les reformes decisives de Ferran II i els seus successors immediats a través de disposicions diverses que les establiren i les adaptaren als països respectius. Com a nota comuna conservaren la vinculació reial —de tradició medieval— significada ara en l’estructuració de la lloctinència, per la presidència primacial i en part ben efectiva del lloctinent respectiu i més efectiva encara per la de canceller, vicecanceller o regent en algunes de llurs sales o seccions. Però la del Principat es distingí pel fet d’ésser tribunal suprem, mentre que les altres reconegueren la instància superior en el consell d’Aragó. La reial audiència de Catalunya fou creada per Ferran II el 1493 i, després de diverses modificacions, assolí una planta definida el 1599. Es componia de dues sales per a la matèria civil en primera instància i una tercera per a les apel·lacions, integrades totes per un nombre variable de doctors sota la presidència immediata del canceller o regent. La tercera sala era transformada en consell reial criminal, per l’addició de tres jutges de cort, sota la presidència directa del lloctinent o, a falta d’ell, del regent de la cancelleria. Un advocat fiscal tenia la representació del fisc. La importància jurídica d’aquest tribunal fou extraordinària durant els segles XVI i XVII fins al punt que el rei ordenà la publicació periòdica de les seves conclusions, o sentències, com a interpretació autoritzada del dret vigent. La reial audiència de València fou fundada el 1506, i la de Mallorca per Felip II el 1571, ambdues amb organització pròpia i específica, però que seguí en línies aproximades la del Principat de Catalunya (doctors o oïdors i jutges de cort sota l’alta presidència del lloctinent). La de Sardenya fou creada per Ferran II el 1487 i reorganitzada per Felip II el 1564 sobre la base d’un cos de doctors assistint el virrei i jutjant sobre la correcta aplicació de les constitucions del regne.
f
Història
Història del dret