àvar
| àvara

f
m
Història

Individu d’un poble nòmada de l’Àsia central, d’origen turc o mongòlic, que prengué el nom d’àvar al segle V.

Els àvars, impel·lits devers occident, dominaren les estepes del Volga fins a la segona meitat del segle VI. Sotmeteren i s’incorporaren tribus dels huns, s’establiren al nord del Caucas i s’oferiren al servei de Bizanci. L’emperador Justinià els prengué a sou contra els búlgars i els eslaus i els autoritzà (561) a establir-se a la península Balcànica. Vencedors, els àvars avançaren cap a occident. S'aliaren amb els longobards contra els gèpides, que foren derrotats (567); aleshores ocuparen la conca del Danubi-Tisza, on establiren el centre de llur domini, que, sota el kan Baian (~565-602), s’estenia del Volga a l’Elba i a la mar Bàltica. Atacaren repetidament Turíngia (568, 596) i constituïren una amenaça per a l’imperi Bizantí (580-626). Al segle VII s’inicià la decadència dels àvars. Els búlgars establerts a Dobrudja els bandejaren de llurs dominis. El 791 Carlemany inicià una sèrie de campanyes anuals contra els àvars, atac conjunt pel Danubi i per Friül i Caríntia; el 795 hom aconseguí d’ocupar la capital àvara, fortalesa de fusta, anomenada ring, i apoderar-se del seu tresor. El kan Tudum prestà homenatge a Carlemany i fou batejat. Els àvars es revoltaren el 799 i el 803, però foren sotmesos. Llurs vestigis restaren dispersos a Caríntia i a Hongria; una fracció emigrà al Caucas.