Les fulles, grans, arrodonides, amb el marge dentat i el pecíol curt, són recobertes de petits pèls i una mica aspres al tacte, i les flors, que apareixen en ple hivern, abans que les fulles, són unisexuades, les masculines reunides en aments penjants (moc dels avellaners) i les femenines, de llargs estams vermells (safrà dels avellaners), en grups de 2 a 5. El fruit, l’avellana, és una núcula envoltada d’un involucre foliós, de llavor, també anomenada avellana, comestible. Difós per una gran part de la regió eurosiberiana, als Països Catalans es fa espontàniament sobretot a la muntanya mitjana humida; també apareix a les contrades més plujoses de la regió mediterrània, refugiat a les torrenteres i a les fondalades ombrívoles.
Avellaner amb flors
© Xevi Varela
Al Principat, és abundant als Pirineus i no tant a les zones litorals; al País Valencià és rar, i manca a les Balears i en general a totes les comarques de tendència àrida. Ultra ésser una espècie espontània vulgar, hom en conrea sovint varietats especialment productives, a vegades en gran escala, tant en secà com en regadiu, sobretot d’ençà de la destrucció de la vinya per la fil·loxera, al final del segle XIX; actualment fins i tot desplaça l’olivera. Concretament al Baix Camp es concentra el conreu més important d’avellaners a Catalunya, ja que els 12.968 peus (1980) ocupen a la vora del 50% de les 34 000 ha que a Catalunya es dediquen a l’avellaner; a les quals cal afegir-hi les 2.000 ha del País Valencià i les 1.000 ha de la resta de l’estat. Així, el Baix Camp, l’Alt Camp (4.700 arbres), el Priorat (3.450 arbres), el Tarragonès (3.400 arbres) i la Selva (900 arbres) sumen més del 90% de la superfície que Catalunya dedica a l’avellaner. Demana d’ésser conreat preferentment en sòls francs, profunds i permeables, on l’aigua circuli bé i en abundor. Al Baix Camp hom fa les plantacions en quadre i també en línia, sovint associades amb vinya, sembrat o horta. Es reprodueix per llavor, empelt de tascó i, sobretot, per rebrot; al mercat de Reus són comercialitzats els tanys. Entra en plena producció d’avellanes vers els quinze anys i sol viure’n una seixantena. Resisteix força bé les glaçades. Les varietats més conreades són el negret, el negret capellut, el grifoll, el gironenc, el garrofí, el culplà, l’artell, el rosset, el pinyolenc, el flocal, l’ametllenc, etc. És atacat pel diabló, pel badoc i pel borró sec, especialment. Ultra avellanes, hom n'obté fusta, flexible i elàstica, emprada per a fer cistells, bastons, cèrcols de botes, etc., i, antigament, en la fabricació de pólvora; hom li ha atribuït virtuts màgiques: encara ara els saurins empren varetes d’avellaner.