i barraca | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

barraca

substantiu femeníf
barraca valenciana
© Fototeca.cat
geografia geog
Casa rústica, de planta quadrangular, amb la coberta formant dos aiguavessos en angle molt agut, pròpia de les planes costaneres de reguiu del sud dels Països Catalans, des de Tortosa a Oriola, especialment a l’Horta.

Damunt els murs laterals de la barraca, baixos, de toves i sovint amb troncs encastats, hi ha les bigues cadorses o soleres, on recolzen sis o vuit encavallades triangulars, les bigues obliqües o costelles de les quals uneix per llurs caps la biga carenera; els cabirons uneixen els peus de les encavallades i suporten l’andana o pis de dalt, on eren criats els cucs de seda. L’andana és ventilada amb un o dos finestrons molt estrets i llargaruts, practicats al mig del penal o timpà triangular de la part alta de les façanes, el qual, com que no suporta cap càrrega, és un rònec canyís arrebossat amb fang. Per tal de bastir les galteres o vessants del trespol o cobertura són muntats sobre les costelles de les encavallades uns canyissos inclinats, travats horitzontalment per unes lliceres o canyes grosses, damunt les quals són cosides, successivament, tireres de ramells de joncs de borró, començant per la llicera més baixa i sempre de manera que cada tirera cobreixi una gran part de la inferior; la carena del trespol és arrebossada amb fang pastat amb pallús; la gran inclinació del timpà, més de 50º, obeeix a la fragilitat dels joncs de la cobertura. Els dos extrems del carener solen ésser decorats amb una creueta de fusta, que hom ha suposat un distintiu de les barraques dels llauradors cristians vells al temps de convivència amb els moros. Generalment aquest tipus d’habitacle és format de dues barraques contigües amb els eixos paral·lels, bé que sovint són perpendiculars i a vegades disposats longitudinalment: la barraca més gran és destinada a habitació i dormitori, i l’altra, a establa i cuina, bé que darrere la barraca dormitori sol haver-hi una altra cuina a l’aire lliure, que és la que hom usa ordinàriament. Al Palmar, a l’Albufera, hi ha encara barraques de pescador amb organització interior centrípeta, amb la llar de rajols al bell mig de l’estança única, sense andana, amb petites cambretes als racons i solament un forat per a la sortida del fum. Les barraques del llaurador, però, tenen totes cuina i fumeral, el qual guaita prop de la creu de la carena; la cuina de la barraca que serveix per a cuinar té un fogueril de rajoles i una campana prismaticotriangular comuna, però la de la barraca dormitori serveix només per a calefacció, i el seu buc és molt baix i no gens ixent. Aquesta barraca té els compartiments disposats al costat d’un llarg passadís que la travessa totalment vora un dels murs laterals. Les portes d’entrada són als caps del susdit passadís, a un costat de la façana i mai al seu centre. El Grau de Castelló és el límit septentrional de l’àrea de la barraca valenciana, l’exemplar més meridional de la qual és a Daimús, prop de Gandia. Hi ha barraques semblants a la valenciana en d’altres zones de reguiu, com la del delta de l’Ebre i la del Baix Segura. En ambdós sectors les barraques són més petites i menys desenvolupades que les de València. La carena del trespol de les barraques de l’Ebre no descansa sobre encavallades, sinó damunt puntals o troncs amb el cap forcat encastats als murs davanters. Igualment com en algunes barraques de l’Albufera de València, moltes de les barraques tortosines tenen culata, això és, arrodoniment de llur façana posterior per a defensar-se millor del cerç. Les barraques d’Oriola solen tenir només una cuina a l’aire lliure, i no tenen emblanquinades les façanes i els murs laterals com és regla a València i a Tortosa; tampoc no es presenta a Oriola el sistema d’habitacle en dues barraques, general a l’Horta valenciana i a l’Ebre.

Col·laboració: 
MSanG
Llegir més...