El barri, element constitutiu de tota agrupació urbana, correspon alhora, com gairebé tots els conceptes urbanístics, a una entitat sociològica i immaterial que fa referència a un grup social, part de la comunitat urbana, i també al marc físic, component de la ciutat, suport de la vida de relació interna d’aquella subcomunitat urbana. Qualitativament, la combinació d’un focus o més d’atracció centrípeta amb alguna barrera o franja de poc interès ciutadà delimita físicament un barri; dins els seus límits correntment —però no necessàriament— en resulta una homogeneïtat dels qui l’habiten o el freqüenten. Quantitativament, és difícil de donar-ne una mesura. Un gran nombre d’opinions coincideixen a dir que un barri oscil·la entre els límits de 500 i 1 500 famílies; hom reconeix, però, que la regla falla molt sovint amb relació als vells nuclis de ciutats o als pobles per sota dels 10 000 habitants. El barri és una entitat consubstancial a la mateixa idea de ciutat, de la qual, per tant, no pot ésser separat. Hi ha hagut, però, una escola urbanística orgànica de caire romàntic que l’elevà a panacea i punt crucial de la planificació urbana. La teoria de la unitat de veïnat (Patrick Abercrombie, Gaston Bardet, Frederick J. Osborn) dels anys 1945 al 1955, aproximadament, enllaçada directament amb una tradició anterior (Ebenezeer Howard, Patrick Geddes, Marcel Poëte, Lewis Munford), compon jeràrquicament tota la ciutat en un esquema arborescent que pren com a element bàsic el barri o la ciutat de veïnat ( neighbourhood unit ). Les crítiques a aquesta manera de pensar (autosuficiència del barri, que minimitza la relació entre barris i llur especialització) no poden, però, posar en discussió la mateixa existència del barri, que roman com l’element més segur d’ajuda en la tasca de la planificació dels conjunts urbans.
m
Urbanisme