La doctrina del bé comú ha adoptat diversos continguts segons les escoles i les èpoques, però essencialment ha estat elaborada per pensadors de tradició catòlica. Plató parla del bé comú en la discussió sobre la justícia social i la justícia en l’estat. Per a Aristòtil és el criteri que serveix per a distingir les constitucions correctes de les defectuoses i el més important dels béns, perquè promou el benestar de tots els ciutadans. Tomàs d’Aquino, sense haver-lo mai definit d’una manera clara, en fa el punt central de la seva teoria política: el bé particular se subordina al bé comú, formalment distint de la suma dels béns individuals; consta d’elements materials i espirituals, és principi de l’ordre social, finalitat específica de l’estat i eix entorn del qual s’ordenen tots els problemes de la vida política. Lleó XIII reprengué el concepte de bé comú, íntimament relacionat amb el bé últim, garantit per la justícia i la llei, que posteriorment ha aparegut sovint en els documents pontificis. La formulació més elaborada és a la Pacem in Terris (1963) de Joan XXIII, que reprèn un passatge de la Mater et Magistra (1961), i diu que consisteix “en el conjunt d’aquelles condicions socials que consenten i afavoreixen, en els éssers humans, el desenvolupament integral de llur persona”. Reprenent la Pacem in Terris , la constitució Gaudium et Spes (1965) del concili Vaticà II remarca que el bé comú de cada comunitat política cal que sigui concebut i promogut com un component del bé comú de tota la família humana, amb la institució de la corresponent autoritat pública mundial, capaç d’afrontar i resoldre els problemes que planteja el bé comú universal.
m
Política