i bé comú | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

bé comú

substantiu masculím
Política
ciències polítiques polít
Conjunt de condicions de la vida social que permeten el desenvolupament col·lectiu de la societat i la realització particular de tots els seus membres.

La doctrina del bé comú ha adoptat diversos continguts segons les escoles i les èpoques, però essencialment ha estat elaborada per pensadors de tradició catòlica. Plató parla del bé comú en la discussió sobre la justícia social i la justícia en l’estat. Per a Aristòtil és el criteri que serveix per a distingir les constitucions correctes de les defectuoses i el més important dels béns, perquè promou el benestar de tots els ciutadans. Tomàs d’Aquino, sense haver-lo mai definit d’una manera clara, en fa el punt central de la seva teoria política: el bé particular se subordina al bé comú, formalment distint de la suma dels béns individuals; consta d’elements materials i espirituals, és principi de l’ordre social, finalitat específica de l’estat i eix entorn del qual s’ordenen tots els problemes de la vida política. Lleó XIII reprengué el concepte de bé comú, íntimament relacionat amb el bé últim, garantit per la justícia i la llei, que posteriorment ha aparegut sovint en els documents pontificis. La formulació més elaborada és a la Pacem in Terris (1963) de Joan XXIII, que reprèn un passatge de la Mater et Magistra (1961), i diu que consisteix “en el conjunt d’aquelles condicions socials que consenten i afavoreixen, en els éssers humans, el desenvolupament integral de llur persona”. Reprenent la Pacem in Terris , la constitució Gaudium et Spes (1965) del concili Vaticà II remarca que el bé comú de cada comunitat política cal que sigui concebut i promogut com un component del bé comú de tota la família humana, amb la institució de la corresponent autoritat pública mundial, capaç d’afrontar i resoldre els problemes que planteja el bé comú universal.

Col·laboració: 
JoGo
Llegir més...