i Avinyonet del Penedès | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Avinyonet del Penedès

Avinyó del Penedès
Municipi
Alt Penedès
Avinyó del Penedès
Església de Sant Pere d’Avinyonet
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Penedès, situat a la zona de contacte entre la Depressió Prelitoral Catalana i els contraforts del massís de Garraf.
Població: 
1.690 h
[2009]
Extensió: 
29 km2

Situació i presentació

El municipi d’Avinyonet del Penedès és situat a la banda de llevant de la comarca de l’Alt Penedès, amb una extensió de 29,13 km 2 . Limita al NW amb el terme de Santa Fe del Penedès, al N amb l’enclavat del Cortei (o Cortell), del municipi de la Granada, i amb Subirats, a l’E amb Olesa de Bonesvalls, al S amb Olivella (Garraf) i Olèrdola i a l’W amb Sant Cugat Sesgarrigues i la Granada. El poblament del terme és molt disseminat. El cap de municipi és Avinyó Nou, el nucli de poblament més important del terme. Altres nuclis habitats són Clariana, Collblanc, la Garrofa, les Gunyoles, Sant Sebastià dels Gorgs, Cantallops (compartit amb Subirats) i l’Arboçar, a més d’algunes entitats menors i poblament disseminat.

El terme d’Avinyonet és travessat per la carretera estatal que duu a Vilafranca, al llarg de la qual s’arrengleren les aglomeracions d’Avinyó Nou, Clariana i Cantallops. L’extrem septentrional del terme el talla la via fèrria de Barcelona a Tarragona per Vilafranca, que no hi té, però, cap baixador: l’estació més propera és la de Vilafranca del Penedès. A poca distància de la via del tren passa l’autopista de Barcelona a Tarragona, a la qual s’accedeix per l’enllaç de Vilafranca. D’Avinyó Nou parteix la carretera local que va a Olesa de Bonesvalls, Begues i Gavà, on entronca amb la carretera comarcal de Barcelona al Vendrell i a Valls per les costes de Garraf. Els nuclis de l’Arboçar (de Dalt, de Baix i de les Roques) es comuniquen amb la carretera de Vilafranca per una carretera local que va de Sant Pere Molanta a Sant Pere de Ribes. També Sant Sebastià dels Gorgs hi té accés per una carretera local que surt a prop de les Cases Roges. Entre els vells camins cal esmentar l’antiga carrerada que, des del puig de Papiol, carenat fins al Pi del Barba, fa una marrada per les Gunyoles i Avinyó Nou i arriba fins a les Cabanyes. Apareix documentada al segle XI, en temps del comte Ramon Berenguer —via peccorale és anomenada—, amb referència al lloc de l’Arboçar.

El puig de la Mola (532 m) és el punt més alt del terme municipal. La part del NW del municipi, relativament plana, és la més abundant en bones terres de conreu; en canvi, la del SE és muntanyosa, ja que comprèn part de la Serralada Litoral, des del puig de la Mola, ja esmentat, al Pi del Barba (363 m) a ponent. Se situa a l’interfluvi dels aiguavessos de l’Anoia i la riera de Ribes. Així, el torrent dels Gorgs i el torrent de Can Cartró drenen la part septentrional i desguassen a la riera de Lavernó, afluent de l’Anoia, i la riera de Begues i la riera dels Pelagons, afluent de la primera, reguen la part meridional, juntament amb el torrent dels Arboçars, que aboca a la riera del Sepulcre. Tots són tributaris de la riera de Ribes, que aboca directament a la Mediterrània.

La població i l’economia

La població (avinyonetencs), que el 1860 era de 1 286 h, assolí el seu màxim demogràfic el 1920, amb 1 543 h. Des d’aleshores anà disminuint (1 464 el 1930, 1 361 el 1940) fins que s’estabilitzà bastant a mitjan segle XX: 1 170 h el 1960, 1 211 h el 1975, 1 206 h el 1981, 1 194 h el 1991 i 1 539 el 2005.

L’activitat econòmica principal és l’agricultura i els seus derivats. La major part de les terres conreades ho són en règim de secà. Els conreus principals són la vinya i el presseguer. Antigament s’havien conreat cereals, per bé que avui la seva presència és molt migrada, com també ha passat amb els tubercles i els bulbs (patates, alls i cebes), que es conreen només per a l’autoconsum. Les lleguminoses i el farratge han desaparegut. La terra ha estat molt dividida en explotacions petites, en general. A la part no conreada hi ha erms i bosc, on predomina el pi blanc, bé que subsisteixen alguns claps de cupulíferes de port mitjà. La muntanya, com tot el massís de Garraf, és mig coberta de brolla on predominen el coscoll i la mata. Hi ha granges avícoles. Pel que fa a la ramaderia cal destacar les ovelles, els porcs i l’aviram. La indústria s’ha desenvolupat de manera apreciable des de la dècada del 1980.

El poble d’Avinyó Nou

El cap de municipi és el nucli d’Avinyó Nou, fins els 2007 les Cabòries. Degué el seu desenvolupament i progrés a la construcció del camí ral, a la darreria del segle XVIII, i al fet singular de trobar-se a l’entreforc de la nova carretera i el camí medieval que anava a Olesa de Bonesvalls i Begues i seguia cap a Barcelona. Aquest camí fou renovat al principi del segle XX, i serví de via de penetració dels exèrcits del general Franco, durant la guerra civil de 1936-39, quan la carretera d’Ordal fou interrompuda per la voladura del pont del Lledoner, al terme de Cervelló. L’església de Sant Pere és de nova planta i substituí en les seves funcions la més antiga de Sant Pere d’Avinyó. La festa major de la població s’escau el tercer diumenge deagost.

Altres indrets del terme

Avinyonet del Penedès i les Gunyoles

Avinyonet del Penedès era un nucli a llevant de l’actual cap municipal, a la part nord-oriental del terme. Centrat per l’església de Sant Pere d’Avinyó, va donar nom al municipi. Actualment, però, el lloc és despoblat i l’església de Sant Pere ha traslladat els seus serveis a la d’Avinyó Nou, d’igual advocació. El 1960 encara restaven 49 h.

El lloc de les Gunyoles, situat a poc més d’1,5 km del cap de municipi, és documentat des del 971. Al segle XI, durant el mandat del comte Ramon Berenguer I, es fa esment de la carrerada i del terme de les Gunyoles, i el 1123 el clergue Bernat Guillem dóna l’alou de Malselliga, del terme de les Gunyoles, a l’abat de Sant Cugat del Vallès. El 1160 hi havia una preceptoria del Temple, i els seus comanadors, Bertran d’Olost i Pere de Torradella, concedien a Joan de Bassa i els seus un lloc del terme del castell de les Gunyoles per a l’artigatge i la construcció d’unes cases i d’una barquera. Celebra la seva festa major el segon diumenge d’agost.

L’any 1185 s’esmenta la parròquia de Sant Salvador de les Gunyoles, separada ja de Sant Pere d’Avinyonet. El 1205, la preceptoria del Temple fou traspassada de les Gunyoles al Montmell i el lloc de les Gunyoles passà a les mans del prior de l’Hospital.

Sant Sebastià dels Gorgs

La capella romànica de Santa Maria de la Llinda és situada al límit del terme amb el de la Granada; és d’una nau i absis semicircular amb arcuacions i bandes llombardes. L’església del que fou priorat benedictí de Sant Sebastià dels Gorgs, que actualment és parròquia d’aquest poble, romànica d’origen, es trobava en ruïna el 1388 i aleshores en va ser reformada la capçalera. Malgrat que el 1606 va ser escurçada per ponent, hom conservà l’antiga portalada romànica amb timpà esculpit, del segle XII. Unes obres de restauració, realitzades pels voltants de l’any 1965, redescobriren la fàbrica romànica i posaren al descobert restes escultòriques d’època visigòtica, al claustre. El campanar, romànic, de planta quadrangular i amb finestres geminades, d’arquets de mig punt, és únic en tot el Penedès. Bé que el topònim els Gorgs és esmentat des del 976, els orígens del monestir cal cercar-los en una donació que féu Ermengarda, mare de Mir Geribert i casada amb Geribert, germà del vescomte de Barcelona, perquè s’hi establissin cinc monjos. L’any 1059 Mir Geribert uní el monestir de Sant Sebastià al de Sant Víctor de Marsella, però ja abans tenia una comunitat amb el seu abat. Convertit en priorat, rebé donacions dels fills dels fundadors, en especial la de la parròquia i la quadra de Sant Pau d’Ordal el 1095. El 1412 l’adquirí de Sant Víctor el monestir de Montserrat, i hi féu obres de consolidació els anys 1606 i 1785, però, en franca decadència monàstica, se secularitzà i convertí en parròquia abans del 1820. El poble celebra la festa major el segon diumenge d’agost, per sant Salvador.

Cantallops, Clariana i Collblanc

El topònim Cantallops s’esmenta l’any 991 com a corresponent a una font al límit oriental del terme d’Olèrdola. En temps del rei Pere III el lloc de Cantallops és esmentat com a possessió de Sant Pau d’Ordal, parròquia que depenia de Sant Sebastià dels Gorgs. Santa Susanna, lloc gairebé deshabitat, que corona un penyal a 338 m d’altitud, al centre d’una vall reclosa, té un casal amb una torre, emfàticament coneguda pel Castell. Se sap que el 1158 Ramon i Sibil·la de Ribes van cedir el puig de Santa Susanna, de la partida de Sant Pere d’Avinyó, a Berenguer d’Avinyó; mai no ha conegut cap desenvolupament notable. Cantallops s’estén a banda i banda del torrent dels Gorgs, tot formant un veïnat partit entre els termes de Subirats i Avinyonet del Penedès. Celebrava festes el diumenge després del 15 deoctubre.

Clariana, barri d’Avinyó Nou, sobre la carretera estatal, tenia 26 h el 2005. És documentat des del 1190. La referència és a un alou, en terme del castell d’Olèrdola, parròquia de Sant Pere d’Avinyó, al lloc anomenat Clariana. El nucli de Collblanc també és situat vora la carretera estatal, entre Clariana i Cantallops i el 2005 hi havia 52 h empadronats.

L'Arboçar i les restes arqueològiques

L’Arboçar és format per tres nuclis: l’Arboçar de Dalt, l’Arboçar de Baix i l’Arboçar de les Roques, situats a l’obaga del puig de Papiol, del terme d’Olèrdola, al SW del municipi. A l’Arboçar de Baix hi ha un colomar medieval que havia estat identificat erròniament com a columbari romà. Celebra la festa major al juliol, per santa Anna.

Hi ha també alguns masos, amb petites barriades al seu entorn, com Can Porràfols, Can Ràfols dels Caus, el Cap de Grill, el Mas Comtal, la Garrofa, amb 35 h el 2005, i d’altres.

En molts indrets del terme s’han trobat vestigis de poblament antic, a partir, sobretot, del període neolític. Dalt del puig del Pi del Barba s’ha localitzat un poblat ibèric. A les Gunyoles hi ha una torre rodona construïda amb pedra aparellada que hom creu que té l’origen en un monument funerari romà, si bé en l’edat mitjana es degué aprofitar com a torre de guaita i de defensa.

La història

Avinyonet era poble de reialenc, si bé en el seu terme hi havia diversos alous eclesiàstics, però sense cap jurisdicció ni civil ni criminal. Al segle X Avinyonet pertanyia al terme de l’urbs o castell d’Olèrdola. El castell d’Avinyó, de domini comtal, era encomanat a Màger de Gurb i, al seu redós, s’hi bastí l’esglesiola de Sant Pere, consagrada pel bisbe Vives (975-995). El monestir de Sant Cugat del Vallès hi posseïa un alou abans de l’any 1002, data en què Màger ja havia mort. Ramon Berenguer I, mort el 1035, ordenà en el seu testament que fossin restituïts a la seu de Barcelona i a Sant Cugat del Vallès els alous del castell d’Avinyó. L’any 1156 Ramon Berenguer IV donà a Berenguer d’Avinyó el puig d’Avinyó, amb l’obligació de reconstruir el castell i edificar-hi cases. Alfons I, el 1193, donà el castell, la vila i la parròquia d’Avinyó a Guillem de la Granada, el qual, en morir, l’any 1200, el concedí al monestir de Poblet, no sense la reclamació dels templers, que es consideraven hereus de Guillem de la Granada. Malgrat les diverses cessions i fins i tot l’empenyorament a la Pia Almoina de Barcelona, aquest terme casteller contiuà essent de patrimoni reial fins a l’extinció del feudalisme.

Col·laboració: 
MxC / PBA
Llegir més...