i avortament | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

avortament

substantiu masculí m medicina med i dret penal dr pen
Expulsió del fetus quan encara no és viable, és a dir, aproximadament abans de les 20 a les 28 setmanes de gestació.

Aquestes dades són, però, variables, ja que cada vegada hom aconsegueix de fer sobreviure infants nascuts més precoçment, per la qual cosa és molt difícil, en aquests casos, de diferenciar l’avortament del part prematur (fetus de sis a vuit mesos i mig); d’altra banda, és pràcticament impossible de precisar el dia de la fecundació, i, per tant, l’edat exacta del fetus. Hom distingeix entre l’avortament espontani i l’avortament provocat. L'avortament espontani sobrevé generalment després d’una fase premonitòria, és acompanyat de dolors lumbars i d’escasses pèrdues de sang i no sol comportar complicacions ulteriors; si s’esdevé de manera fortuïta i aïllada, causat per infeccions, traumes, intoxicacions, etc., precedit o seguit de gestacions normals, hom el qualifica d'avortament accidental, i si, per causes uterines (miomes, malformacions, etc.), d’ordre general (diabetis, sífilis, etc.), hormonals, etc., s’esdevé repetidament, hom el qualifica d'avortament habitual. L'avortament provocat (o induït) és el que es realitza intencionadament. Pot provocar-se mitjançant drogues, per succió o raspatge de la mucosa uterina o per injecció de solucions hipertòniques estèrils en la cavitat amniòtica; l’avortament, a càrrec d’un metge especialitzat, sol practicar-se per motius de salut de la mare (avortament terapèutic), davant la presència o el perill de malformacions del fetus o per embarassos no desitjats. L'avortament sèptic és el que origina una infecció a la mare, la vida de la qual pot córrer un greu perill; és dit especialment de l’avortament practicat per persones no qualificades i en mitjans sèptics. L'avortament tubari consisteix en la ruptura espontània de l’ou allotjat a la trompa de Fal·lopi, en un embaràs ectòpic. L'avortament incomplet és caracteritzat per la retenció dins de l’úter de part del producte de la concepció.

En general, les grans religions llevat del budisme (islamisme, cristianisme, judaisme i hinduisme) condemnen obertament i sense matisos l’avortament. Dins del cristianisme, l’anglicanisme admet oficialment des del 1993 l’avortament en cas que l’embaràs posi en risc seriós la vida de la mare. Pel que fa a l’Església catòlica, el 1995 el papa Joan Pau II reforçà el rebuig tradicional a l’avortament del Vaticà amb l’encíclica Evangelium vitae, en la qual subratllava el valor sagrat de la vida humana des de l’inici. Tanmateix, el papa Francesc, en la carta apostòlica Misericordia et misera, concedí al novembre del 2016 als sacerdots catòlics la facultat d’absoldre els creients que haguessin comès el pecat de l’avortament

Legislació sobre l'avortament

L’avortament té un tractament divers en la legislació dels diferents països, que varia des de la pràctica legalització o despenalització a la més absoluta prohibició, amb imposició de penes, moltes vegades greus. Els països amb una legislació més permissiva són l’antiga URSS, ja des de l’any 1920 (amb un parèntesi del 1936 al 1955), el Japó (des del 1948), la Gran Bretanya (des de la llei Steel de 1968) i Suècia (des del 1975), seguits de tots els països socialistes, inclosa Cuba. Una sentència del Tribunal Suprem dels EUA declarà el dret a l’avortament i una altra de posterior el deixà convertit en una decisió personal de la dona. Altres països europeus que tenen llei de despenalització són: França (llei Veil de 1975), Alemanya (1974), Holanda (1981), Dinamarca, Luxemburg i Itàlia (1978), Portugal (1984) i Espanya (1985). Tenen també lleis d’avortament o despenalitzadores el Canadà, Àustria, la Xina, el Vietnam, l’Índia, el Camerun, Etiòpia, Ghana, Sierra Leone, Uganda i Tunísia (aquesta última, una de les més permissives). L’avortament és penalitzat a gairebé tots els països de l’Amèrica Llatina. La permissió o despenalització no és igual en tots els països; en molts casos hom exigeix alguna de les següents indicacions: mèdica, o perill per a la vida física o psíquica de l’embarassada; genètica, o sospita fundada de malformació física o psíquica del fetus; ètica, o embaràs conseqüència de violació o abusos deshonests; social, si l’embaràs planteja a la mare estat de necessitat.

En la legislació de l’Estat espanyol, per la reforma (1985) de l’article 417 bis del codi penal hom inicià una primera modificació del que fins aleshores havia estat una pràctica prohibida sense matisos: hom admeté per primer cop les indicacions mèdica (amb previ dictamen d’un especialista), genètica (amb previ dictamen de dos especialistes), i l’ètica si el fet s’havia denunciat judicialment amb anterioritat i, en tot cas, sempre que l’avortament es practiqués en un centre sanitari públic o privat. En aquests tres casos la conducta de l’embarassada quedava sempre despenalitzada encara que no es complissin les formalitats legals.

Al febrer del 2010 el govern espanyol aprovà una nova llei de l’avortament lliure i gratuït a càrrec de la sanitat pública, que fixava catorze setmanes per avortar sense justificació i vint-i-dos en cas de greu risc per a la salut de la mare. Permetia, també, l’avortament en embarassades de setze anys sense permís dels pares. La llei entrà en vigor al mes de juliol, i fou rebutjada per l’Església catòlica, que condemna l’avortament, i pel Partido Popular, que presentà un recurs d’inconstitucionalitat, posteriorment ajornat sine dia a causa de la nova llei projectada per aquest partit en accedir al govern el 2011.

Col·laboració: 
JBB / JaViB
Data de revisió: 
2015-02-27
Llegir més...