biblioteca popular

biblioteca pública
f
Arxivística i biblioteconomia

Segons la Federació Internacional d’Associacions de Bibliotecaris (IFLA), biblioteca creada i finançada per un organisme públic de tipus local —o en alguns casos de tipus central— o per alguna altra institució autoritzada per actuar en aquest àmbit, utilitzable per qualsevol persona, sense cap discriminació.

La seva finalitat, tal com diu el Manifest de la UNESCO sobre la biblioteca pública de l’any 1972, és ésser un instrument al servei de l’educació, la cultura, la informació i el lleure. Les biblioteques populars o públiques són, en la majoria dels països, el centre de la vida cultural local i perden gran part de la seva potencialitat si no estan integrades en xarxes per tal que cada biblioteca, sobretot gràcies als mitjans informàtics, pugui fer ús dels recursos de tota la xarxa. La condició de biblioteca pública es regeix per unes directrius marcades per la IFLA a escala mundial i que es concreten a Catalunya en les Normes per a biblioteques públiques elaborades per l’Associació de Bibliotecaris l’any 1984. Aquestes normes fan referència a les condicions mínimes d’espai, de fons (llibres, revistes, material audiovisual, etc) i de personal per a un sistema de biblioteques públiques eficaç. El concepte de biblioteca pública o popular més proper a l’actual es remunta a mitjan s. XIX, quan hom començà a regular per llei l’existència i l’organització de les biblioteques públiques. Dos factors intervingueren decisivament en la seva expansió: per una part la revolució industrial que potencià la mecanització de les edicions i, d’altra banda, la necessitat que tenien els països més industrialitzats d’erradicar l’analfabetisme. Sorgides als EUA (Public Library de Petersborough, New Hampshire, 1833), les biblioteques públiques són també molt nombroses a la Gran Bretanya, Rússia, etc. La creació a Catalunya d’una xarxa de biblioteques públiques, anomenades durant molts anys biblioteques populars, fou impulsada per la Mancomunitat de Catalunya l’any 1915, quan fou creat el Servei de Biblioteques sota la direcció de Jordi Rubió i Balaguer. Pel juliol del 1915 fou convocat un concurs entre les poblacions del Principat de Catalunya per a l’adjudicació de les biblioteques. El 1918 foren inaugurades les 4 primeres biblioteques públiques a Valls, Olot, Sallent i Borges Blanques. El 1931, amb el govern de la Generalitat, fou donat un nou impuls a la xarxa de biblioteques públiques de Catalunya. A l'Obra de cultura de 1932 era prevista la creació d’una biblioteca a tots els municipis de més de 6 000 habitants. La tasca de la Generalitat quedà truncada per la guerra civil de 1936-39; només la Diputació de Barcelona ha continuat, a partir del 1940, la trajectòria iniciada per la Mancomunitat i el 1982 disposava d’una xarxa de 90 biblioteques. Pel que fa a la normalització del sistema bibliotecari a Catalunya és decisiva la Llei de Biblioteques de 1981, del Parlament de Catalunya, que estableix les línies i els organismes que han de constituir els sistema bibliotecari de Catalunya. Des del 1980, data de la seva creació, el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya ha iniciat una política de creació de noves biblioteques públiques. Les principals xarxes que hi ha actualment a Catalunya són la xarxa de la Generalitat de Catalunya, amb unes 160 biblioteques, creada a partir de les 80 biblioteques traspassades del Centro Nacional de Lectura; la xarxa de la Diputació de Barcelona que disposa d’unes 110 biblioteques, i la xarxa de la Caixa de Pensions, que té unes 120 biblioteques. Altres xarxes més petites són la de la Caixa de Sabadell, la Caixa de Barcelona i la de Catalunya. El nombre de volums global de totes les xarxes és d’uns 4 000 000. Les normes amb què s’ha estat treballant internacionalment indiquen que hi ha d’haver un mínim de 2-3 llibres per habitant, xifra que han assolit i superat la gran majoria dels països desenvolupats.