i el Berguedà | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

el Berguedà

Comarca
Berguedà

Comarca de Catalunya.
Població: 
41.744 h
[2009]
Extensió: 
1.185 km2

Cap de comarca, Berga. Al nord, on assoleix la màxima amplitud, el seu límit és inequívoc: el Pirineu axial separa la capçalera del Llobregat de les del Segre (Cerdanya i Alt Urgell) i el Rigard i de la conca del Ter (Ripollès). A l’est, la separació de conques entre el Llobregat i el Ter va perdent nitidesa, i el Lluçanès sol ésser inclòs a Osona, malgrat que hidrogràficament es decanti més aviat cap al Llobregat. Els relleus de ponent són encara menys clars com a partió amb el Cardener (Solsonès). Al sud és imprecís el límit entre el baix Berguedà i l’alt Bages, pertanyents igualment a la Depressió Central. El Llobregat s’enfondeix entre plataformes estructurals en un veritable cañón, a Puig-reig, considerat berguedà fins que s’eixampla la vall. La comarca participa, per tant, de tres regions morfològiques: en primer lloc, l’alt Pirineu, els Prepirineus i la depressió anomenada de l’Ebre.

Vista del Pedraforca
© C.I.C. - Moià
El Pirineu axial comprèn, al nord i nord-est del Berguedà, els massissos de materials paleozoics del Moixeró (2.260 m), la Tosa d’Alp (2.531 m), el Puigllançada (2.406 m) i el Mogrony (2.045 m). Al Prepirineu hom pot distingir una sèrie d’unitats escalonades de nord a sud: un massís calcari mesozoic adossat al Pirineu axial, entre costes estructurals i dues alineacions més de costes que seguen els congosts del Llobregat i el Bastareny, unitats que componen la primera alineació de serres interiors adossades al Pirineu axial, robusta al Cadí (Coma Bona, 2.530 m; coll de Tancalaporta, 2.402 m), que perd continuïtat i potència a l’est (serres del Joncar, 1.603 m, i de Moreu, 1.559 m); en segon lloc,una vall longitudinal, d’est a oest, des del coll de Merolla fins a l’alt Bastareny, que comença per uns glacis d’erosió recolzats en la línia més baixa de costes i és reblerta per les terrasses de la capçalera del Llobregat i del Bastareny i acaba bruscament en un escarpament tectònic que inicia la tercera unitat, considerada a vegades com l’alt Berguedà autèntic; és formada per un gran sinclinori complex: serra de Costafreda (2.173 m), massís del Pedraforca (2.497 m) i serres de Gisclareny (1.410 m), Falgars (1.288 m), Catllaràs (1.623 m), Puiglluent (1.766 m), Faig i Branca (1.512 m) i els rasos de Tubau (1.542 m); la unitat central s’eleva com un bombament discontinu de la serra del Verd (2.274 m), la d’Ensija (2.307 m), el serrat Voltor (2.271 m) o el puig del Rei (1.264 m); en quart lloc, l’extrem meridional del Prepirineu berguedà és representat per un altre eix anticlinal constituït essencialment pel serrat de Santa Margarida (1.667 m), els rasos de Peguera (2.067 m) i la serra de Queralt (1.180 m). Dins aquesta unitat, més extensa a la dreta del Llobregat que no pas a l’esquerra, cal incloure uns sectors margosos on les valls fluvials s’estrenyen més sovint que no s’eixamplen en terrasses, i a les vores de l’anticlinori apareixen replans formats de conglomerats montserratins. Aquests conglomerats són també al començament de la Depressió Central i constitueixen uns bombaments adossats als relleus prepirinencs que formen, amb les terrasses del Llobregat i els escarpaments d’erosió en què es fragmenten els nivells estructurals, els tres paisatges del baix Berguedà.

El clima de la comarca presenta uns trets comuns quant a pluviositat: Gisclareny, al nord-oest i a més de 1.300 m d’altitud, només supera en un 40% el total de Puig-reig, al sud i a 445 m (719,2 mm de mitjana anual). Arreu l’estació més plujosa és la tardor, i la més seca l’hivern; les precipitacions solen caure distribuïdes en molts dies. Les nevades es produeixen de novembre a abril, llevat de l’alta muntanya, on neva fins al maig. La vegetació del baix Berguedà té un caràcter mediterrani continental, amb predomini del bosc d’alzina carrasca o, quan aquest ha estat destruït, el pasturatge sec de jonça. L’alt Berguedà és, sobretot, una contrada submediterrània de rouredes amb boix; el bosc de pi roig hi té actualment una gran importància; la fageda apareix únicament a les obagues més frescals. A les zones elevades, per damunt dels 1.600 m, apareix el paisatge subalpí amb bosc de pi negre i extensos pasturatges. Els cims més elevats atenyen l’estatge alpí dels prats naturals.

La demografia i l’economia

La població ha evolucionat d’una manera irregular: dins una tendència general de descens a causa de l’emigració que seguia el corrent del Llobregat, la introducció de noves fonts de riquesa (conreu del blat de moro i millora general de l’agricultura al s. XVIII, modernització de la indústria tèxtil al XIX, explotació del lignit al XX) frenà i invertí en alguns moments aquesta tendència.

Berga, la capital del Berguedà, situada al peu de la serra de Queralt i prop de l’estret de la Baells, per on el Llobregat deixa la muntanya prepirinenca i penetra a les terres de la ...
© Fototeca.cat
A mitjan s XIV hi havia 1,5 focs (6 a 7 h) per km2; aquesta xifra no es doblà fins el 1787 (13 h/km2) i tornà a doblar-se el 1850. El 2001, la densitat era de 35,2 h/km2. Durant la segona meitat del s. XX, l’evolució demogràfica fou marcada pel despoblament constant, un dels més elevats de Catalunya. Des dels 47.953 h del 1960, fins al 1970 el descens va ser del 4,4%; del 1970 al 1981, del 8,7%; del 1981 al 1991 del 8,2% i del 1991 al 2001 tingué lloc un cert alentiment de la tendència (2,2%). Hom comptabilitzava 41.630 h el 1981, 40.677 h el 1986 i 38.965 h el 1991 i 37.995 el 2003. Els darrers anys l’evolució de la població ha pres la tendència contrària, cap a una recuperació: el nombre d’habitants va passar a ser de 39.746 h el 2005 i de 40.064 h el 2006. Berga, el cap de comarca, és una de les poques poblacions que no han alterat la seva tendència al creixement; el 2005, amb els seus 16.175 h, concentrava el 40,7% del total comarcal. En 1990-2000 la mitjana anual de la taxa bruta de creixement fou de -5,3‰ (mitjana catalana: 0,5‰), i la població és una de les més envellides de Catalunya (un 23,8% de població major de 65 anys el 2005, mentre que la del conjunt de Catalunya és del 17,7%; un 64,8% en edat adulta i un 11,4% de menors de 15 anys). L’any 2000, el 6,8% del PIB comarcal corresponia a l’agricultura, el 29% a la indústria, el 12,5% a la construcció i el 51,8% als serveis. L’agricultura comprenia el 2005 el 5,4% de la població activa ocupada malgrat que les limitacions als conreus són molt grans, per tal com (especialment a l’alt Berguedà) la meitat de la comarca és muntanyosa.

L’agricultura, durant els anys vuitanta, va anar passant a dependre cada vegada més d’una ramaderia explotada de manera més intensiva i centrada en el bestiar porcí (108.600 caps el 1990) i el boví (16.726 caps). Responent a aquest fet, hom ha incrementat les pastures (10.301 ha) i ha transformat els conreus (11.569 ha el 1989). Actualment hom prefereix les espècies cerealistes que serveixen d’aliment al bestiar (l’ordi ocupa 6.277 ha) i el farratge (4.700 ha). Els conreus llenyosos (vinya, olivera i fruiters) són gairebé extingits. La patata, un conreu tradicional al Berguedà, ha sofert una davallada dràstica (114 ha el 1989 i només 24 ha el 1999). Hi ha explotacions avícoles. El conjunt de la superfície forestal ocupa el 48% del territori (2000), però l’explotació de la fusta és poc desenvolupada i tampoc no s’ha consolidat aquest sector industrial. Predominen les coníferes (pins), que constitueixen el 63% dels boscs de la comarca, als quals cal afegir part del 30% de bosc mixt (coníferes i caducifolis). La indústria ocupa el 34% de la població activa (1996). Tot i que ha estat el centre de la vida econòmica del Berguedà des del s. XIX, està immersa en una forta crisi (el 1975 donava feina al 57,5% dels treballadors). Històricament, la industrialització (bàsicament el tèxtil, que tingué gran rellevància des del s. XVIII) es veié afavorida per l’eix del Llobregat, font d’energia i eix de comunicació amb Barcelona. L’aprofitament de la força hidràulica del riu portà a la construcció del pantà de la Baells (1974).

Pantà de la Baells (Berguedà)
© C.I.C - Moià
També impulsà la comarca la mineria, especialment l’extracció de lignit. El jaciment principal ocupava el triangle Fígols-Vallcebre-Saldes i la franja Cercs-Peguera. La producció adquirí impuls des del 1916, i anà augmentant fins el 1960; a partir d’aleshores decaigué progressivament i les explotacions esdevingueren com més va més deficitàries. El 1991 tancà l’empresa minera més gran, Carbons de Berga. Actualment, desapareguda en la pràctica totalitat la mineria, el tèxtil, que tot sol representa un 40% de la producció industrial i una quarta part de les empreses industrials, es troba en una situació inestable des dels anys setanta. D’altra banda, no s’ha produït una diversificació per a compensar la crisi d’aquests dos sectors tradicionals. Malgrat que era alimentada per l’activitat minera de la comarca, la central tèrmica de Cercs ha continuat funcionant després de la desaparició d’aquest sector, i els anys noranta donava feina a una seixantena de treballadors. El sector terciari ocupa el 46,4% de la població activa. A partir de les dues darreres dècades del s. XX, l’auge del turisme rural a la comarca (muntanyisme, pistes d’esquí als rasos de Peguera, santuari de Queralt, monuments romànics, la Patum de Berga) ha compensat lleugerament el declivi industrial. El 2001 hi havia 48 residències cases de pagès amb 446 places, 13 càmpings amb prop de 3.000 places i 45 establiments hotelers amb prop de 1.000 places. Cal esmentar també l’estació d’esquí dels Rasos de Peguera (oberta el 1974) i, pel que fa a l’excursionisme i al patrimoni natural destaquen el parc natural del Cadí-Moixeró (declarat el 1983), un 45% de la superfície del qual correspon al Berguedà, i el paratge natural d’interès nacional del Pedraforca (1982). Les comunicacions són insuficients: l’únic ferrocarril, de via estreta, que comunicava Guardiola amb Manresa i Barcelona, paral·lel a la carretera que, per la Pobla de Lillet, arriba fins a Ripoll, desaparegué el 1974. Dues carreteres comarcals convergeixen a Berga: la de Vic a Sant Llorenç de Morunys i la de Sant Quirze de Besora i Ripoll a Solsona i Cardona. L’eix del Llobregat, que travessa la comarca pel centre i la uneix a Barcelona per Manresa, és la principal via de comunicació; n'han reforçat encara més les infraestructures l’obertura del túnel del Cadí (1984), que ha afavorit la comunicació amb la Cerdanya i l’Alt Urgell, i les obres de millora de la carretera (1992).

La història

Encara que hi ha algun indici de poblament neolític, el primer grup històric ben identificat és el dels pastors megalítics, que ocuparen tota la comarca, constituïren un grup força homogeni amb els del Solsonès i una bona part del Bages, i perduraren durant l’edat del bronze. El pas dels indoeuropeus, hallstàttics, de l’edat del ferro, hi ha deixat algun testimoniatge arqueològic i n'ha marcat també la toponímia. Durant la conquesta romana, la comarca era habitada pels bergistans (bergistà), que li han donat el nom. No hi ha gaires elements que permetin d’estudiar el procés de romanització. A l’inici del s IX, l’antic pagus de Berguedà, part dels dominis del comte Sunifred d’Urgell-Cerdanya, era ja organitzat i formava part del bisbat d’Urgell. Poc abans del 835 havia estat fundat el monestir de la Vedella, però una gran part del territori fou abandonat. El 879 Guifré el Pelós inicià novament el repoblament del baix Berguedà; a la seva mort, el pagus passà al comte Miró de Cerdanya; els comtes de Cerdanya convertiren Berga en cap del comtat de Berga; ambdós comtats foren incorporats el 1117 al patrimoni dels comtes de Barcelona. Dos grans monestirs foren creats al s X: Bagà, a la vall de Lillet, i Serrateix, al límit amb el Bages i amb la marca de Berga, extensió vers la Segarra de les conquestes dels comtes de Cerdanya-Berga. Tot i que la vall de Lillet no formà part del comtat de Berga, en ésser creada, al s XIII, la vegueria de Berga (sotsvegueria de Berga), aquella vall hi restà compresa; amb el temps la vegueria restà reduïda a sotsvegueria dependent de la de Manresa. Des del 1716 l’antiga sotsvegueria es convertí en alcaldia major de Berga, del corregiment de Manresa. El territori que formà el partit judicial de Berga, creat el 1835, correspon a l’antiga alcaldia major, tret de Gósol, de Josa de Cadí, de la baronia de Toses i de Palmerola, però amb la inclusió de Cardona i la seva comarca, de Capolat, de la part alta de la vall d’Ora i de la meitat occidental del Lluçanès; el partit judicial fou la base de la demarcació del Berguedà adoptada pel decret de divisió del Principat del 1936, amb la inclusió, però, de Gósol (des del 1833, de la província de Lleida) i amb l’exclusió de Cardona i del Lluçanès.

Col·laboració: 
JRe / OBC
Llegir més...