És l’únic element de nombre atòmic parell amb un sol isòtop estable. Fou descobert per Louis Nicolas Vauquelin, el 1798, en identificar l’òxid de beril·li en una maragda, però no fou isolat per primer cop fins el 1828 per Friedrich Wöhler, i per Antoine Alexandre B. Bussy independentment, en fer actuar potassi sobre el clorur de beril·li. De bon principi, per la sabor dolça dels seus composts, era conegut pel nom de glucini. El beril·li és un metall dur, brillant, de color gris clar, mitjanament escàs a l’escorça terrestre (0,001-0,0006%); ocupa el lloc 32 en ordre d’abundància, i hom el troba molt dispers, sense constituir jaciments propis explotables. La mena usual, el beril, és un producte secundari en l’extracció d’altres minerals. Industrialment és preparat per conversió del beril en òxid o en hidròxid i després en clorur o en fluorur, que són reduïts finalment al metall.
La metal·lúrgia resulta extremament difícil per la duresa i la reactivitat del metall a la temperatura de fusió. Al cap del grup IIA de la taula periòdica, el beril·li acusa diferències químiques notables amb els seus homòlegs, i algunes semblances amb elements del grup IIIA, com l’alumini. Malgrat el caràcter exotèrmic de la seva oxidació, el metall compacte es manté estable per sota dels 700°C; també resisteix l’aigua, àdhuc bullent, protegit per una capa d’òxid, impermeable i molt dura, i a causa d’aquesta capa resisteix, així mateix, els àcids oxidants, com ara el nítric concentrat, però no els altres ni les bases que l’eliminen. També, a diferència dels homòlegs, l’hidròxid de beril·li és amfòter i, a més de donar amb els àcids sals amb el catió Be2+, amb les bases fortes també dóna beril·lats, on el beril·li figura com a element central d’anions uninuclears (de fórmula BeO2-2, o millor, Be(OH)2-4), o dinuclears (de fórmula Be2O32-). El beril·li té propensió a establir enllaços covalents, com es fa palès en la mala conductivitat elèctrica del clorur fos, en la gran solvatació del Be2+ en solució, en els seus quelats orgànics, etc. Quan actua amb la covalència 2, els seus composts tenen estructura lineal, conseqüència de la hibridació sp dels seus orbitals. Quan el beril·li actua amb l’índex de coordinació 4, els seus composts tenen estructura tetraèdrica com a resultat de les propietats direccionals de l’enllaç, degudes a la formació d’orbitals híbrids sp3, estructura que és causa de l’activitat òptica d’alguns dels seus complexos.
El beril·li pur és d’un ús molt limitat, tot i les seves característiques extraordinàries. Per la poca massa atòmica és molt transparent als raigs X i té una petita secció eficaç de captura de neutrons i d’electrons. Així, resulta molt adequat en finestres de tubs Röntgen i en portaobjectes de microscopi electrònic, igualment com a moderador i reflector de neutrons en reactors nuclears. És emprat, alhora, com a font de neutrons i de triti. El metall i els seus composts són tòxics, i causen una greu malaltia professional, la beril·liosi. L’interès creixent del beril·li i dels seus composts (encetat tot just fa mig segle) és degut potser, més que no pas al seu paper en tècniques nuclears, al seu valor insubstituïble com a element d’aliatges a base de coure i níquel, sols o addicionats a algun altre metall pesant. N'hi ha també a base de ferro i alumini. Els aliatges rarament són obtinguts del beril·li metàl·lic, sinó de l’òxid, el qual és reduït, a molta temperatura, amb carbó, en presència del metall base. Els aliatges del beril·li són millorables per tractament tèrmic, i tenen característiques excepcionals, especialment útils en aeronaus supersòniques i astronaus, míssils, giroscopis, molles i altres peces de precisió que han de complir rigoroses condicions mecàniques, de resistència química o d’estabilitat dimensional al llarg del temps o a temperatures molt variables.
Propietats físiques del beril·li (Be)
| nombre atòmic | 4 |
| pes atòmic | 9,01218 |
| estructura electrònica | [He] 2s2 |
| valències | 2 |
| pes específic (a 20ºC) | 1,848 |
| punt de fusió | 1278 ± 5ºC |
| punt d’ebullició | 2970ºC |
| conductivitat tèrmica (a 25ºC) | 2,01 W/cm·K |
| resistivitat elèctrica (a 20ºC) | 4 μ Ω·cm |
| radi iònic (Be2+) | 0,35 Å |
| radi metàl·lic | 1,1130 Å |
| potencials d’ionització, en eV |
I: 9,322;
II: 18,211
|
|
potencial de reducció (a 25ºC i 1 atm), en V:
Be2++ 2e ⇌ Be
Be2 O-23 + 3H2O + 4e ⇌ 2Be + 60H-
|
-1,847
-2,63
|