Carmelo Bernaola

Carmelo Alonso Bernaola
(Otxandiano, Biscaia, 16 de juliol de 1929 — Madrid, 5 de juny de 2002)

Compositor basc.

Vida

Traslladat de petit a Burgos, on estudià amb Tomás Blanco, el 1948 guanyà les oposicions a músic militar, i l’any següent fou clarinetista a l’Orquesta Sinfónica de Burgos. El 1951 es traslladà a Madrid, on fou clarinetista de la banda de música de l’exèrcit i posteriorment (1953) de la banda municipal. Paral·lelament, estudià harmonia amb E. Massó, contrapunt amb Francisco Calés Pina i composició amb Julio Gómez al Conservatori de Madrid. El 1959 obtingué el Premi de Roma de composició, amb el qual pogué anar a Itàlia per estudiar composició amb Goffredo Petrassi, i s’interessà, alhora, per altres figures musicals, com Sergiu Celibidache, Bruno Maderna, André Jolivet i Alexandre Tansman. Assistí també (1960-61) als cursos de Darmstadt, amb Maderna i Olivier Messiaen. Professor d’harmonia i composició des del 1971 al Conservatori de Madrid, el 1981 el Conservatori de Vitoria-Gasteiz li oferí la direcció del centre, que acceptà, i hi desenvolupà una intensa tasca pedagògica. Creador d’una obra extensa, aquesta no s’ha limitat a la música tradicional de concert sinó que també compongué música escènica i, especialment, bandes sonores, camp en el qual aconseguí un renom notable, com mostra el premi Goya obtingut per Pasodoble (1988). Sorgit de la tradició estètica acadèmica, abans de traslladar-se a Itàlia s’interessà pel serialisme. Cap a la dècada de 1960, i amb obres com Superficies 1 a 4 per a diferents grups instrumentals, Sinfonietta progressiva (1961), Mixturas (1964), Heterofonías (1967), Morfología sonora i Impulsos (1972), assolí un particular llenguatge d’avantguarda, interessat a agilitar el discurs musical a través de mètodes aleatoris sense que aquests suposessin la pèrdua de control per part del creador. Progressivament anà desenvolupant aquest interès fins a l’assoliment d’una personalitat musical que l’erigí en un dels màxims representants de la seva generació musical. Rebé, entre altres distincions, la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts (1987) i el Premio Nacional de música (1992). El 1990 ingressà a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Obra

Orquestra

Suite-divertimento, per a piano i orquestra (1957); Homenaje a Scarlatti (1957); Piccolo concerto, per a violí i corda (1960); Sinfonietta progressiva (1961); Espacios variados (1962, revisió 1969); Heterofonías (1965, revisió 1967); Impulsos (1969-72); Relatividades (1971); Sinfonía en do (1974); Villanesca (1977); Sinfonía núm. 2 (1980); Variaciones concertantes (Espacios variados núm. 2) (1985); Nostálgico, per a piano i orquestra (1986) 

Conjunt instrumental

Superficie núm. 1 (1961); Superficie núm. 3 (1963); Mixturas (1964); Música de cámara (1967); Polifonías (1969); Oda für Marisa (1970); Juegos (1978)

Cambra

Trio sonata (1954); Música para quinteto de viento (1959); Cuarteto núm. 1 (1957, revisió 1960); Permutado, per a violí, guitarra (1963); Cuarteto núm. 2 (Superficie núm. 4) (1968); Per a Frederic (Homenatge a Frederic Mompou), trio (1988)

Solo

Superficie núm. 2, per a violoncel (1962, revisió 1965); Continuo, per a piano (1968); Diferencias, per a piano (1982); Hormatikais für Genoveva, per a clavecí (1982); Perpetuo, cántico y final, per a piano (1987)

Música vocal

Constantes, veu, 3 clarinets i percussió (M. Unamuno, 1960); Negaciones de Pedro, baríton, cor i orquestra. (1975); Ayer soñé...que soñaba, veus, conjunt instrumental (A. Machado, 1975); Galatea, Rocinante y Preciosa, veu, orquestra de cambra (1980); Versos, veu, conjunt instrumental (1982); Las siete Palabras de Cristo en la Cruz, baríton, cor i conjunt cambra (1984)

Música electroacústica

Jarraipen (1967); Superposiciones variables (1976)

Música per al cinema

Nueve cartas a Berta (B.M. Patino 1965); Si volvemos a vernos (F. Regueiro 1967); Días de viejo color (P. Olea 1967); Españolas en París (R. Bodegas 1970); Flor de santidad (A. Marsillach 1972); Corazón solitario (F. Betriu 1972); Tormento (P. Olea 1974); ¡Bruja más que bruja! (F. Fernán Gómez 1976); Los placeres ocultos (E. de la Iglesia 1977); Jarrapellejos (A. Giménez Rico 1988); Espérame en el cielo (A. Mercero 1988); Pasodoble (J.L. García Sánchez 1988); El mar es azul (J. Ortuoste 1989).