gènere bucòlic

m
Literatura

Gènere literari, especialment poètic, de fons rural o pastorívol.

Originat en manifestacions folklòriques o en cultes religiosos, constituí de seguida una tradició de temes i de situacions fixos, bastant uniformes. Rastrejable en Homer i en la comèdia àtica i nova, es desenvolupà a Sicília, especialment durant l’època hel·lenística, per la inclinació a idealitzar la vida campestre com a fita de la felicitat. Entre els precursors del veritable gènere literari cal citar Ànise de Tègea, Nícils, Mnasalques, Filetes de Cos, Dosiades de Creta, Cal·límac, etc, però Teòcrit (segle III aC) n'és el representant de més relleu, imitat tenaçment i projectat fins avui. El gènere triomfà plenament al final de la república, on trobà un nou mestre en Virgili, seguidor de Teòcrit però creador original en Les bucòliques. Foren també nombrosos els imitadors de Virgili, en el conjunt o en una part de llurs obres: Septimi Serè a Ruralia, M. Aureli Olimpi Nemesià (segle III), Publili Optacià, Porfiri, Ausoni en els seus Idil·lis (segle IV), Sidoni Apol·linar, Teodul (segles VII-VIII). Durant els temps medievals, tot i la tradició persistent del Virgili bucòlic, el gènere s’anà adulterant, afeixugat d’al·legories i d’obscurs sentiments personals, i només n'hi ha uns quants reflexos en els poetes carolingis aplegats entorn d’Alcuí, en les pastorel·les provençals i catalanes i en les serranillas castellanes. La renovació de la bucòlica clàssica es donà a partir de l’humanisme i del Renaixement (Dant, Petrarca, Boccaccio), però esdevingué més aviat poesia i prosa pastoral, nom que li és més escaient.