Malgrat la seva unitat originària, el budisme es presenta com un complex força heterogeni, a causa, d’una banda, dels diversos desenvolupaments i les distintes interpretacions de la doctrina primitiva, i, d’altra banda, de la seva adaptabilitat a les característiques dels països on penetrava en el seu moviment missioner. El nucli de la doctrina original del Buda fou donat, segons la tradició, en el sermó de Benarés. Se centra en les quatre nobles veritats: primera, la constatació de la universalitat del sofriment; segona, la seva causa és el desig; tercera, la seva guarició és la supressió del dolor mitjançant la supressió del desig, i quarta, el camí que hi porta és la via mitjana que evita aquests dos extrems de l’aferrament al plaer i de la mortificació i es condensa en l’òctuple via excel·lent: comprensió recta, intenció recta, paraula recta, acció recta, mitjans d’existència rectes, esforç recte, atenció recta i concentració recta. Es tractava sobretot d’una pedagogia i moral o principis d’una ètica humana, individual i social, únic camí d’alliberament.
Enfront dels sistemes filosòfics o religiosos contemporanis i sobretot de les dues veritats inqüestionables de la filosofia índia, la del samsāra, o cicle de reencarnacions, i la del karma, o retribució per les obres, els desenvolupaments primitius de la doctrina budista constitueixen un quadre doctrinal comú a totes les escoles: l’individu humà no és constituït per un jo (atta) permanent o ànima substancial invariable que transmigra intacta d’una existència a una altra, sinó per cinc grups de qualitats (skandha): forma o cos, sentiments, percepcions, formacions mentals i consciència, en canvi perpetu, com tots els éssers. Tot és sense substància (anatta), tot és inquietud o dolor (duhkha), tot és momentani o impermanent (anicca). La vida és un flux continu de formes sempre canviants, on tot s’esdevé segons la llei de la causalitat universal o del karma: cada acte porta el seu resultat, principi bàsic per al millorament moral. Immergit en el cicle de l’existència transmigratòria, explicada per la llei de la producció condicionada (nexe causal entre dotze estats que relacionen l’existència actual amb l’anterior i la següent), l’individu efectua el seu progrés moral seguint l’òctuple via excel·lent, per la qual és dirigit al nirvana, o alliberament definitiu de la roda de reencarnacions i, per tant, del sofriment.
La comunitat que el Buda havia fundat s’havia estès, ja al segle III aC, segons les inscripcions de l’emperador Aśoka, per una gran part de l’India i posseïa alguns texts, que constituïen ja una literatura sagrada. La comunitat monàstica o saṅgha era constituïda pels qui renunciaven als afers mundans i consagraven la vida exclusivament a la disciplina moral i mental que mena al nirvana.
La stupa de Budhanath, monument búdic de tipus funerari, al Nepal
© X. Pintanel
Vivien d’almoina, i, al seu interior no hi havia cap distinció de castes. Al costat de la comunitat monàstica hi havia els laics, els quals s’adherien a l’ensenyament del Buda, però no es consideraven capaços d’assolir el nirvana en la vida present, bé que aspiraven a una existència superior, complint els cinc preceptes i sostenint els monjos amb almoines. Segons la tradició, poc després de la mort de Buda es reuní un concili a Rājagriha per establir la seva doctrina veritable i la disciplina monàstica a seguir. Cent anys més tard sembla que es reuní un concili, a Vaishālī, on es manifestaren desacords seriosos sobre el significat de la doctrina, l’estatut dels laics i la disciplina monàstica, els quals provocaren el primer cisma entre els anomenats monjos antics (sthavira), defensors de la tradició, i els membres de la gran comunitat (mahāsaṅghika), facció més liberal, les doctrines de la qual influïren més tard en l’aparició de l’escola mahāyāna, i que inicià un culte semiteístic vinculat a la veneració meritòria de les relíquies i del mateix Buda, al costat del camí d’alliberament ètic i estrictament personal dels antics.
D’altra banda, la comunitat budista oferí una base de solidaritat social, amb el seu ensenyament pacifista, que afavorí l’expansió econòmica i l’aparició de líders polítics innovadors. El més important fou l’emperador Aśoka (270?-232 aC), que es convertí al budisme després d’haver consolidat militarment els seus territoris, propagà una ideologia pacifista, basada en gran part en l’ètica budista, i promogué moviments missioners, sobretot al sud-est asiàtic. Intentà d’unificar la comunitat i de promoure una reforma doctrinal amb la convocació del tercer concili budista, a Pātaliputra, que fou la base de l’ortodòxia tradicional o de l’escola Theravāda, la qual arrelà preferentment a Ceilan i a la majoria de pobles del sud-est asiàtic. Però el cisma budista havia persistit i les escoles s’havien multiplicat, en el moment d’una reacció bramànica, que influí en algunes de les sectes budistes. Així, anà prenent forma el budisme mahāyāna, que, bé que no prengué consciència d’ésser un moviment propi fins al s I dC, ja tenia les arrels doctrinals en el cisma de l’escola Mahāsaṅghika, originat en el concili de Vaishālī. L’escola tradicional Theravāda acceptava estrictament la doctrina i la pràctica budista tal com creia que havien estat formulades originàriament i són contingudes en el cànon búdic. La seva fe es basava en el Buda històric, en els seus ensenyaments i en la seva comunitat. El seu ideal és l’arhat, sant perfecte que pel compliment de l’òctuple via excel·lent ateny el nirvana per a ell mateix.
El budisme mahāyāna (o ‘gran vehicle’) es basava en les escriptures de la tradició sànscrita; creia en la necessitat d’una evolució del budisme i considerava l’escola tradicional com una formulació primitiva i incompleta del budisme (per això l’anomenà hīnayāna, o ‘petit vehicle’). Feia una interpretació religiosa i metafísica de la natura del Buda històric, considerat una de les moltes encarnacions del Buda transcendent, i posava un ideal de salvació universal concretat en el bodhisattva, el qual retarda voluntàriament la seva entrada al nirvana per ajudar a la salvació dels altres homes; les seves virtuts bàsiques eren l’amor i la compassió, i donava valor al mèrit transferit per algun buda supramundà o pels bodhisattva. Suavitzava, així, la rigidesa de la distinció entre monjos i laics, i, amb les noves formes de pietat afavoria la difusió popular del budisme. D’altra banda, amb els seus desenvolupaments teològics i l’aparició d’escoles filosòfiques, sobretot la Mādhyamika i la Vijnanavāda o Yogāchāra, atreia molts intel·lectuals, mentre que pel principi d’evolució i adaptabilitat fonamentava el seu universalisme. Aquesta mateixa tolerància, juntament amb la influència dels texts esotèrics del tantrisme, donà lloc a un tercer vehicle anomenat Vajrayāna (‘vehicle del diamant’), basat en meditacions ritualistes, fórmules sagrades (mantra), gest (mudrā) i simbolisme sexual.
Després del segle X, el budisme començà a declinar a l’India. Les escoles filosòfiques mahāyāna es preocuparen cada vegada més de qüestions teòriques, i els monestirs perderen la base popular; el teisme mahāyāna i el tantrisme a penes es podien distingir de l’hinduisme, i Buda esdevingué una de les moltes encarnacions de Vixnu; el gran filòsof hinduista Shan0m040,.m040.kara havia incorporat, al s VIII, els punts més forts del pensament budista en una síntesi decisiva; els bramans s’esforçaren a conservar llur posició privilegiada d’acord amb el sistema de castes. L’últim cop fou la invasió islàmica, al segle XII, que extirpà sistemàticament el budisme. Modernament el budisme ha tornat a l’India com a part de la renovació cultural. Ha tingut importància en el moviment de protesta social dels intocables, dirigit per B.R. Ambedkar, contra el sistema de castes.
L’expansió del budisme
El budisme pogué sobreviure fora de l’Índia, on s’havia estès gràcies a l’universalisme i a la capacitat d’adaptació del seu missatge. Pel sud, arribà primerament a Ceilan, on Aśoka envià el seu fill —o germà, segons les fonts— Mahendra. La comunitat fundada allí guardà escrupolosament la tradició, fins que al segle I aC la consignà per escrit en llengua pali. El budisme Theravāda hi fou instituït com a religió oficial de l’estat i contribuí a crear un nou medi cultural. Ceilan ha estat fins avui un dels llocs principals del budisme Theravāda. A Birmània, el budisme arribà probablement al segle I dC, i s’estengué de primer només pel sud en una mescla de hīnayāna i mahāyāna amb la religió indígena. Amb la conversió del rei Anorattha (Anawratha?) de Pagan (segle XI), l’escola Theravāda s’imposà i s’estengué a tot Birmània. El budisme és la religió de l’estat segons la constitució del 1961. Birmània és el lloc on les comunitats monàstiques porten una forma de vida més semblant a la primitiva. Des de Ceilan i Birmània, el budisme Theravāda passà, d’ençà del segle XIII, a Tailàndia, Cambotja i Laos. A Indonèsia fou introduït, en les tres formes Theravāda, mahāyāna i tàntrica, pels colons i comerciants indis, però a partir del segle XV l’islam esdevingué predominant a Malàisia, Sumatra, Java i Borneo.
El budisme mahāyāna s’escampà pel nord de l’Índia (Magadha, Benarés, Avadh, Gandhara). Des d’allí, en temps dels Kushān (segles I-II dC) —el més important dels quals, Kanishka, reuní encara un concili budista a Shalandara—, feu ràpids progressos per l’Àsia central, juntament amb l’art grecobúdic. De la Bactriana, a través de la ruta de la seda, al llarg de la qual s’establiren comunitats, anà penetrant a la Xina. Amb tot, sembla que la Xina ja havia tingut contacte amb el budisme al s III aC. Però fou el 67 dC que l’emperador Mingdi degué enviar una expedició a l’India, la qual tornà amb dos monjos que portaven relíquies i texts sagrats. Però el budisme necessità alguns segles d’aclimatació enfront d’una civilització autòctona tan antiga com la xinesa, que tenia dues religions nacionals, el confucianisme (que el refusava com una doctrina políticament perillosa) i el taoisme, més disposat a una conciliació. El budisme es desenvolupà sobretot en èpoques de trastorns socials o polítics, com al final de la dinastia Han (25-220), quan els xinesos s’hagueren de replantejar les qüestions últimes sobre el sentit de la vida i el budisme oferia un refugi espiritual i una doctrina de la ultratomba.
Del segle IV al VI el budisme gaudí del favor imperial, la vida monàstica prosperà, diversos pelegrinatges anaren als llocs sants de l’Índia i es començà a crear una extensa literatura d’obres traduïdes i d’originals xinesos. Progressivament aparegueren les sectes del budisme xinès, que arribaren a ésser deu, les més importants de les quals foren la Zhenyan, la Tiantai, la Qingtu i la Chan. Al s VIII representà el moment culminant de la creació d’una cultura budista relativament unificada. Després, al final dels Tang, començà a declinar, a causa del debilitament del poder de l’imperi, d’un ressorgiment de l’esperit nacional, de l’influx polític del taoisme i de la renovació del confucianisme. Una persecució del 845 destruí 44 000 temples i monestirs. Durant vuit segles (XI-XIX) no tingué cap paper important, llevat el temps de la dominació mongòlica (1280-1367). L’últim desvetllament del budisme xinès es produí el 1912, amb l’adveniment de la República.
De la Xina, el budisme passà a Annam (Vietnam), on encara persisteix al costat del confucianisme, el taoisme i el cristianisme. El 372 arribà a Corea, on a l’edat mitjana tingué un paper important, fins que, després de la vinguda de la dinastia Yi (1392), perdé la preponderància enfront del confucianisme. Des de Corea, una ambaixada el portà al Japó vers el 525. L’obra del príncep Shotoku Taishi (mort el 621) fou decisiva. Convertit al budisme, fundà un monestir i centre d’estudis a Horyūji, prop de Nara, i començà a reconstruir la societat sobre els nous valors ètics. Al principi no fou comprès pels japonesos, atrets sobretot pel suposat poder taumatúrgic del Buda i anhel de felicitat terrenal. El període Nara (710-784) representà la primera edat d’or del budisme japonès, bé que molt dependent encara del xinès. Sorgiren sis escoles, i adquirí una gran influència política, puix que el seu centre d’interès era el bé de l’estat. La situació esdevingué insostenible i l’emperador Kammu, del període Heian (794-1192), traslladà la capital a Kyoto, mentre el budisme començava a japonitzar-se per obra de Saicho (fundador de la secta Tendai) i de Kukai (fundador de la secta Shingon).
El període de guerres i les lluites entre monestirs que provocaren l’aparició de monjos guerrers fou seguit per un nou budisme, el més pròpiament japonès, amb sectes pròpies, Jōdo-shū, Shin, Zen i Nichiren, que es mantingueren dins el món d’idees del budisme mahāyāna i gràcies a les quals el budisme arrelà en tots els estrats del poble japonès. Perdut molt del seu prestigi amb l’abolició del shogunat (1868), el budisme japonès es reorganitzà d’acord amb les noves condicions, fins al punt que el Japó és el país on el budisme mahāyāna pot ésser considerat millor en tots aspectes. Després de la Segona Guerra Mundial ha desplegat una gran activitat social i intel·lectual amb les seves investigacions sobre les escriptures xineses i tibetanes amb mètodes científics moderns i les traduccions dels clàssics budistes a llengües occidentals. Al Tibet s’introduí al segle VII dC en una forma barrejada d’idees i pràctiques tàntriques amb tradicions hīnayāna i mahāyāna, la qual absorbí encara elements de la religió aborigen, el bon. La religió complexa que en resultà s’anomenà lamaisme. Al segle XI havia ja esdevingut decadent. La reforma promoguda per Atisha portà al predomini de la nova secta o gelukpa (‘casquets grocs’), enfront de l’antiga (casquets vermells). El seu superior, el dalai-lama (encarnació de Chen-re-zi o bodhisattva de la Gran Misericòrdia Avalokiteshvara), obtingué el 1641 el poder temporal i espiritual sobre tot el Tibet. El lamaisme s’estengué també a Mongòlia al segle XVI, afavorit per Altan Kan, i als regnes de l’Himàlaia.